Josep Maria Carrera és un prestigiós ginecòleg nascut l’any 1937 a Navarcles, d’on és fill predilecte, i tot i que fa temps que viu a Barcelona, encara hi manté vincles. Després d’estudiar batxillerat a l’institut Lluís de Peguera de Manresa, es va doctorar en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Santiago de Compostel·la, i després va tornar cap a Catalunya per fer l’especialitat d’Obstetrícia i Ginecologia a la Maternitat de Barcelona. Des d’aleshores, ha desenvolupat la major part de la seva trajectòria professional a l’Institut Universitari Dexeus, on durant prop de 40 anys ha dirigit el Servei d’Obstetrícia i Medicina Perinatal. Va fundar la International Academy of Perinatal Medicine, de la qual fou secretari general, i el 1996 va impulsar l’ONG Matres Mundi, la primera del món dedicada exclusivament a vetllar per la salut maternoinfantil de països del Tercer Món. La va presentar a Navarcles i a Barcelona, i ara se’n commemora el 25è aniversari. Josep Maria Carrera ja està jubilat i actualment n’és soci d’honor.
És un ginecòleg retirat, però encara hi està vinculat d’alguna manera, amb publicacions, per exemple?
He publicat una cinquantena de llibres de medicina. He tingut una primera vida com a ginecòleg a la Dexeus, després vaig dedicar 20 anys a l’ONG Matres Mundi, i des de la pandèmia escric històries novel·lades. Ja en tinc 4 de publicades i 3 de pendents. Les he presentades per primer cop a Navarcles.
És una afició que ja tenia i que no havia arribat a practicar mai?
Naturalment. Mentre treballava tenia altra feina, i llavors escrivia llibres de medicina i científics en què sempre s’ha de dir la veritat. En canvi, les històries novel·lades et permeten inventar i fer anar el protagonista per allà on vols tu amb la imaginació.
Fins a quin punt era necessària una ONG com Matres Mundi fa 25 anys?
Ho era aleshores i ho continua sent ara, però llavors ho era especialment perquè vam ser la primera ONG dedicada exclusivament a la salut maternoinfantil dels països més pobres. No n’hi havia cap, i la situació de la salut maternoinfantil en països de l’Àfrica feia tremolar, fins al punt que per cada dona que es moria de part a Europa, allà se’n morien 90, mentre que la mortalitat de nens i nenes era 30 vegades superior, i la infantil 20.
Això ha canviat en aquests anys?
No en tinc dades, però no ha canviat gaire, i pràcticament podríem posar les mateixes xifres. I això que hem fet esforços importants, nosaltres i altres ONG com la nostra. El problema perinatal que té l’Àfrica és que hi ha un dèficit total de recursos. A Europa tenim un metge per cada 300 habitants mentre que a l’Àfrica subsahariana només tenen un facultatiu per cada 20.000 habitants. I el mateix passa amb les llevadores i les infermeres, amb una sola llevadora per cada 10.000 habitants. Menys del 20% de les dones aconsegueixen donar a llum en un hospital. Com sempre, la pitjor part se l’emporta l’Àfrica subsahariana.
Per tant, quina és la solució?
Primer de tot, s’hauria d’intentar que la seva reproducció estigués una mica més controlada, perquè a l’Àfrica les parelles tenen entre 7 i 8 fills, la majoria dels quals es moren per falta de recursos, desnodrits... I la segona cosa és dotar-los de més recursos, i això vol dir més hospitals, més metges, més llevadores... Nosaltres hem fet un hospital maternoinfantil molt ben dotat a Addis Abeba (a Etiòpia), però no és fàcil treballar a l’Àfrica. Les coses van molt lentes i a Etiòpia, precisament, hi ha una guerra interna i els recursos per ocupar-se dels hospitals pràcticament no existeixen. Un altre gran problema és que el sou d’una llevadora és baixíssim, d’uns 90 euros al mes, i en canvi el sou d’un ginecòleg és de 3.000. És una diferència abismal, i el problema és que no hi ha ginecòlegs. A Etiòpia, que és el segon país en població d’Àfrica, només tenen 81 ginecòlegs, i s’ho fan pagar.
Una alternativa seria enviar-hi especialistes?
Ja ho hem fet, sobretot en l’últim any de l’especialitat els enviem allà uns quants mesos, i els serveix per formar-se perquè veuen coses que aquí no veuran mai. Una altra possibilitat és que vingui gent d’allà a formar-se aquí, però el problema és que llavors ja no hi tornen. I que es formin allà i s’hi quedin també és molt difícil, perquè per cada universitat o escola de medicina que hi ha allà, aquí n’hi ha deu. Està tot per fer.
Si queda tant per fer, com s’hauria d’actuar?
L’educació és fonamental, i un cop estigui ben establerta i hi hagi les escoles correctes serà el moment d’intentar incidir en la salut. També s’han d’evitar les guerrilles internes. Però solucionar els problemes de l’Àfrica no és fàcil. Els costa adaptar-se als canvis i treballar. A vegades envies diners i t’adones que han anat a parar a les butxaques d’uns quants. És molt aconsellable treballar sobre el terreny per controlar-ho tot bé.
Com hi ha contribuït Matres Mundi en aquests 25 anys?
La nostra idea era el programa Life for Africa, que consistia a fer, a tots els països de l’Àfrica que poguéssim, uns centres al costat dels hospitals ja existents per formar llevadores, infermeres i especialistes. Ho vam aconseguir a Etiòpia, però no hem tingut prou diners ni recursos per fer-ho a més països. Vam fer un llibre de protocols sobre com s’ha d’actuar en cada cas adaptat a Àfrica i Amèrica Llatina, i això sí que ho hem distribuït a tots els hospitals africans i a molts d’Amèrica Llatina. També hem fet un llibre de dibuixos perquè les llevadores empíriques, que són analfabetes, sàpiguen com han de fer el part i quines mesures higièniques han de prendre. En total, hem fet accions a 19 països d’Àfrica. A vegades no eren autèntics projectes sinó fets puntuals, com enviar llibres, material sanitari, roba de quiròfan... i també s’han fet cursos d’ecografia, cirurgia..., bàsicament adreçats a les llevadores empíriques. També hem actuat a 9 països de l’Amèrica Llatina, on sobretot hem subministrat equipaments en centres de salut existents però mal dotats, i a Barcelona, a Ciutat Vella, solucionant problemes de dones immigrants.
Les accions de l’ONG s’han mantingut o han canviat perquè també ho han fet les necessitats?
Són més aviat les mateixes però agreujades. Per fer-nos sentir i aconseguir més ajudes hem organitzat congressos internacionals, hem posat estands i oficines d’informació, hem editat una revista mensual, hem fet conferències de sensibilització, sopars, concerts... tot per aconseguir diners. L’hospital d’Addis Abeba va costar 1,5 milions d’euros, que hem finançat amb l’ajut de fundacions i agències oficials. Sobretot hem aconseguit els diners de l’àmbit privat, en canvi no ha sortit ni un euro de les arques públiques.
Fins a quin punt la covid ha suposat un retrocés important?
Ha significat molt perquè la mortalitat ha estat altíssima, i només el 5% de la població africana s’ha vacunat. És per falta de vacunes i de recursos, no pas per negacionisme, perquè allà si els diuen que s’han de vacunar, ho fan.
Malgrat la situació que ha descrit, té esperança que la situació a l’Àfrica millori?
Continuarem fent tot el que puguem, però sense la il·lusió de solucionar-ho tot com potser pensàvem quan vam començar fa 25 anys. El món no va bé, només s’ha de veure la qüestió climàtica que a l’Àfrica és terrible perquè genera unes sequeres extraordinàries i tenen problemes per aconseguir aigua potable, que a vegades troben a 20 quilòmetres. Tots els governs del món s’haurien de posar les piles per intentar millorar aquesta situació, però fins ara no ho han fet.
