Nascut a Manresa el 1999, ha passat bona part de la seva vida a Aguilar de Segarra. Conviu des del néixer amb una tetraplegia cerebral espàstica, una discapacitat que no li ha fet perdre el sentit de l’humor i convertir-se en un monologuista i actor ben conegut. La feina l’ha obligat a aparcar temporalment els estudis universitaris de periodisme, tot i que periòdicament col·labora en un programa de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya. El món del teatre li és familiar, especialment a través del seu germà Jan, un del intèrprets dels musical Grease, en cartellera a Madrid. Els estudis de primària els va fer a l’escola de Fonollosa, i el seu mestre va ser un referent de per vida. Va ser una època dolça, millor que bona part de la secundària. L’any passat l’Ajuntament de Manresa el va reconèixer com a ambaixador de la ciutat.

El 2016 va irrompre als escenaris amb el monòleg «Posa un discapacitat a la teva vida». Per què aquest títol?

Tenir un discapacitat al costat ens aporta un prisma diferent del que la majoria de gent pot estar acostumada. Si no estàs acostumat a conviure amb un discapacitat, s’invisibilitza una part de la societat. Jo, amb els monòlegs, intento que es vegi aquesta realitat, encara que sigui només en una hora.

Li va costar pujar a l’escenari?

Pensava que tenia habilitats comunicatives que calia aprofitar. En aquella època sortia d’una etapa personal una mica complicada per assetjament escolar que havia viscut a l’institut. Vaig decidir que havia de fer alguna cosa perquè allò que m’havia passat a mi no podia repetir-se en altres persones que tinguessin algun tipus de discapacitat. I una manera que em va semblar factible va ser a través dels monòlegs posant-hi un pessic d’humor. Hi poso el meu gra de sorra.

Fa una referència directa als adolescents, però la sensibilització deu ser necessària a totes les edats.

Jo ho intento amb tothom, però presto especial atenció en els nens i els adolescents. Ells són els que d’aquí a deu o vint anys seran els que ocuparan llocs de responsabilitat. Seran els que manaran. Ara els que manen no ens tenen en compte. Sempre que vaig a una escola a fer un monòleg intento que el missatge arribi als infants. Si en el dia de demà són dels que manen, almenys que ens tinguin en compte.

Queda clar que, sobretot entre alguns joves, hi ha qui li costa entendre que no tots som iguals.

N’hi ha que no accepten la diferència o que la veuen des d’una òptica esbiaixada. Entre el jovent es formen grups, i hi ha una tendència a apartar aquella peça que no acaba d’encaixar-hi. Pot ser per una discapacitat, per la raça o per qualsevol altra cosa.

La seva perseverança és pròpia d’un apostolat. Nota els fruits de la feina feta?

Noto que em coneix molta gent i que, en certa manera, sense que jo ho busqués, m’he convertit en un referent. El meu objectiu és arribar a la gent d’una forma humorística. Sovint qui aposta per sensibilitzar ho fa d’una forma més convencional, amb un llenguatge més difícil d’entendre i que fa que la gent desconnecti. He intentat enganxar la gent amb humor i crec que això ha funcionat força. Ha estat una fórmula encertada.

Aquesta vena irònica és innata o l’ha forjada de mica en mica?

Mig mig. Quan et passen coses indesitjades tinc tendència a buscar les parts positives perquè, en cas contrari, ens hauríem de preguntar què hi fem aquí. Per buscar la part positiva de les coses, has de tibar de l’humor. Abans de dedicar-me als monòlegs i al teatre, per Reis ‘retratava’ la família. Ara el que faig és ‘retratar’ la societat.

Cada vegada sentim més aquell eslògan que diu que el món de les discapacitats és un món ple de capacitats. O altres de similars.

Aquest eslògan parteix d’una fal·làcia. M’explico: la majoria de mortals no tenen més capacitats que nosaltres. I a l’inrevés, igual. Hi ha una tendència a dir que nosaltres som àngels, som persones bones i, el cert, és que hi ha de tot, com a la vinya del Senyor.

Té antecedents familiars en el teatre?

El meu germà va començar abans a fer teatre. Encara que diguin que no, els meus pares tenen una vena teatral absoluta. Jo els hi veig. Potser els ha faltat el que hem tingut el meu germà i jo, que és fer el pas de pujar als escenaris. Un avantpassat del pare tocava el violí...

Quines barreres personals creu que li falten per superar?

Falta avançar una mica més en l’autoconvenciment, que no vol dir en l’autoestima. A vegades m’afecta allò que en diuen la síndrome de l’impostor. Soc al teatre i jo mateix em pregunto: i què hi faig aquí? Si jo no m’he format com a actor. Acabo pensant, però, que si m’han escollit, deu ser per alguna cosa. Pensaments com aquest em turmenten, sobretot just abans de sortir a l’escenari. A poc a poc això es va superant. Un cop dius la primera frase ja està, però abans de sortir estic nerviós. Quan sents la falca prèvia a l’inici jo ja voldria sortir a esvair dubtes.

Com a actor, la projecció li va arribar amb la interpretació al Teatre Nacional de l’obra de Clàudia Cedó «Mare de sucre».

Feia els monòlegs, però la Clàudia em va portar a ser un dels intèrprets. Tenia dubtes i, fins i tot una setmana abans de l’estrena, em vaig quedar, literalment, sense veu. Després van saber que era un tema psicosomàtic. Ella em va descobrir, m’ha explotat i jo m’he deixat explotar. Ha estat molt agradable.

Fa poc ha acabat el Dakar i hi havia Isidre Esteve com a participant. Això ajuda a fer veure que gairebé tot és possible per a un discapacitat.

Ell ve d’una vida sense cap discapacitat i ha hagut de remuntar, aixecar-se després de l’accident. Sovint em qüestiono si és millor tenir la discapacitat des d’un inici o patir-la més endavant. És molt bo que persones com ell, amb molta projecció, siguin un referent per a persones que potser són a casa en un sofà veient la tele.

Vostè també practica esports, en especial el rugbi. Què li aporta aquest esport?

Les feines que faig comporten pressió, per molt volgudes que siguin. L’esport m’ajuda a alliberar-me, a banda que som un grupet d’amics que ens ho passem molt bé. El rugbi convida a treure adrenalina perquè és un esport de contacte, amb castanyes a tort i a dret. Després de fer rugbi, per cansat que estigui, psicològicament surto nou. Ens entrenem a l’Ateneu de les Bases i normalment som poquets, set. Ens agradaria que hi vingués més gent. S’han de complir alguns requisits i un és que els practicants han de ser tetraplègics.

Participeu en algun tipus de competició?

Sí, en els dos darrers anys hem pres part en competicions d’abast estatal amb desplaçaments a diferents capitals. Aquest any, per conveniència de tots plegats, ens hem quedat a la competició catalana.

És evident que vostè és un home d’acció.

Necessito moure’m. L’esport m’ajuda molt enmig de la vida força caòtica que porto. La meva agenda pot ser complicada. L’esport em permet moure, veure gent, veure llocs.

La seva agenda deu semblar la pròpia d’un artista.

Ara mateix no, però aviat començarem les gires de «Mare de sucre» i «Els àngels no tenen fills» i estaré al teatre tots els dies, menys els dilluns i dimarts, que són els festius al sector.

Les dues obres on participa estan relacionades amb la paternitat. Com viu aquest tema?

Ens hem hagut de documentar i llegir molt sobre aquest tema i he après molt. Sincerament, soc força jove i no m’ho havia plantejat. Ara, fent aquestes dues obres , encara tinc més dubtes sobre la paternitat, la maternitat, la parella, la no parella.

El seu futur el veu vinculat al teatre?

Espero que sí, però soc conscient que aquesta etapa es pot aturar. Jo mantinc la il·lusió d’acabar els estudis de periodisme i també d’exercir-ne, en la línia del «Fet a mida», de la Xarxa de Televisions Locals. Hi ha futur.

Creu que la llei de la dependència aporta solucions als problemes de la discapacitat?

És la gran pregunta. Com que no se’ns considera útils, a vegades ens aparten. Fa pocs dies llegia que en els darrers deu anys no s’ha actualitzat la llei de la dependència. També pensant en els avis, sabem que n’hi ha que s’han mort esperant cobrar la prestació que preveu la llei.

Tothom té el que es mereix? No.

Millor qualitat i pitjor defecte. Empenta i massa pensar.

Quina part del seu cos li agrada menys? No ho sé.

Quant és un bon sou? Uns 1.500 o 2.000 euros.

Quin llibre li hauria agradat escriure? Un de Hawking sobre el planeta.

Una obra d’art? «El crit», d’Edvard Munch

En què és expert? En res, en especial, i en tot, una mica.

Déu existeix? Si existeix, algun dia voldria tenir-hi una conversa.

Què s’hauria d’inventar? Ascensor social per igualar oportunitats.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar? Steven Hawking.

Un mite eròtic. No en trec l’aigua clara.

Acabi la frase. La vida és... Una caixa de sorpreses.

La gent, de natural, és bona, dolenta, regular. La gent es fa.

Tres ingredients d’un paradís. Bonhomia, expertesa i tranquil·litat.

Un lema per a la seva vida. Tot ho farem.