Quiosc

Regió7

Ruta per l'arquitectura del vi: vestigis de paisatges bastits de pedra seca

Ara fa quatre anys, la Unesco va declarar Patrimoni de la Humanitat l’art de la pedra seca, fruit d’una candidatura conjunta presentada per vuit països. A la Catalunya central, i molt específicament a la comarca del Bages, són nombrosos i visibles els exemples que encara aguanten de construccions fetes amb aquesta tècnica, hereva sobretot de l’època d’or vitivinícola

Una barraca de vinya restaurada a Sant Vicenç de Castellet Pau Brunet

És prou conegut que la Catalunya central té dos elements declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, tots dos situats al Berguedà: la Patum de Berga i la Fia-faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola, incloses dins les festes del focs dels solsticis al Pirineu. El que potser és menys conegut és que hi ha un tercer element, no pas exclusiu d’aquestes comarques però amb una extensíssima representativitat, que també va obtenir aquest reconeixement ara fa quatre anys. Es tracta de l’art de la pedra seca, tècnica constructiva ancestral lligada a l’activitat agrària, que al 2018 va ser inclosa a la Llista Representativa de Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco, dins d’una candidatura conjunta de vuit estats europeus: Xipre, Grècia, Croàcia, Eslovènia, Suïssa, Itàlia, França i Espanya. Malgrat la universalitat de la proclamació, la Catalunya Central es pot sentir perfectament honorada per aquesta distinció. I és que, especialment el Bages, és un veritable museu a l’aire lliure d’aquest art, amb un paisatge farcit d’exemples. Tot i que el temps, la davallada de l’activitat agrícola i la conseqüent extensió de la massa forestal els han anat ocultant o, directament, malmetent, malgrat s’han fet i s’estan fent esforços per a la recuperació i preservació. Barraques i marges, que encara es deixen veure entre boscos creixents, són els principals exponents per abundància d’aquesta tècnica ancestral que exemplifica més que mai aquella dita que proclama, literalment i metafòrica, que «tota pedra fa paret».

Les construccions de pedra seca constitueixen un dels elements cabdals del patrimoni etnològic del món de la pagesia del nostre país. La tècnica i coneixement consisteix a aixecar qualsevol construcció amb pedres de l’entorn immediat sense cap material de cohesió, com ara la calç o el guix. D’aquesta manera, s’ha erigit una gran diversitat tipològica de construccions, en la seva major part relacionades amb l’economia tradicional agro-ramadera, l’explotació del bosc i l’abastament d’aigua: cabanes o barraques, masos, marges, cisternes, paravents, carrerades o cabanes, basses, escales, ponts o forns de calç, etc.  

Una singular barraca doble adossada David Bricollé

Segons els estudiosos, la pedra seca es practica des de la prehistòria, sobretot a partir del neolític. A Catalunya en tenim nombrosos testimonis, que s’han produït ininterrompudament des dels ibers (segle VI aC) fins als nostres dies. Però l’edat d’or de la pedra seca al nostre país, i a la qual corresponen la majoria de construccions que encara romanen dempeus en l’actualitat, va de finals del segle XVIII fins a finals del segle XIX. En aquesta època, s’incrementa notablement la població i, fruit de la consolidació del sistema de propietat basat en la parcel·lació de la terra, es reparteixen nombroses terres dels comunals i s’ocupen pràcticament totes les terres i zones boscoses que fins al moment havien quedat ermes.

L'edat d’or de la pedra seca al nostre país va de finals del segle XVIII fins a finals del segle XIX

decoration

Tradicionalment, els practicants d’aquesta tècnica han estat persones que combinaven la seva feina al camp o al bosc amb tasques puntuals d’aixecament i restauració de construccions utilitàries, per bé que també hi havia individus i grups especialitzats en les tècniques més complexes. Amb la crisi dels sistemes tradicionals d’explotació dels entorns rurals, el primer perfil, tradicionalment el més generalitzat, va davallar de manera dràstica per donar pas a constructors especialitzats així com a persones que aprenen i practiquen la tècnica desinteressadament a través d’associacions culturals.

Actualment, hi ha gairebé 19.000 construccions de pedra seca inventariades a Catalunya, segons l’inventari de Wikipedra, que coordina l’Observatori del Paisatge, i el Bages n’és la comarca amb més patrimoni ressenyat, a l’entorn de 2.000 elements.

Interior d’una tina aïllada de la qual ja se n’ha ensorrat la barraca superior, a Sant Vicenç David Bricollé

D’altra banda, el Departament de Cultura té declarades diverses construccions Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de zona d’interès etnològic. D’aquestes zones, dues ho són exclusivament per construccions de pedra seca, una de les quals correspon a 13 conjunts de tines enmig de les vinyes de les Valls del Montcau, entre els termes del Pont de Vilomara i Rocafort, Mura i Talamanca, al Bages. L’altre són 5 barraques de Mont-roig del Camp (Baix Camp).  

Les construccions de pedra seca tenen un gran valor històric i són un autèntic referent identitari a molts territoris on predominen. En aquest sentit, han configurat al llarg dels segles uns paisatges agrícoles i ramaders de gran valor dominats sobretot per l’olivera, la vinya, l’ametller i els cereals, plenament adaptats als sòls i al clima.

Els murs de pedra seca, per la seva banda, a més de formar bancals o delimitar parcel·les, constitueixen rics ecosistemes per a moltes espècies animals (insectes i invertebrats, amfibis, rèptils i petits mamífers i també algunes espècies d’aus que hi nidifiquen) i vegetals (falgueres, líquens i molses). 

Arquitectura d’adaptació al terreny

Al llarg de la història, moltes generacions han extret dels que acabaven essent camps de conreu les pedres que n’impedien la llaurada i el correcte creixement de les llavors. Aquestes pedres han servit per construir els marges de despedregar i els murs de pedra seca, que protegeixen i limiten els camps i, en alguns casos, també les propietats. Els marges o murs de pedra seca atalussen els pendents tot formant els bancals o feixes i aconseguint així guanyar terreny cultivable on abans el pendent ho impedia. Aquestes construccions permeten frenar l’escolament de l’aigua de pluja, així com retenir la humitat i prevenir l’erosió. Els marges són l’element més senzill i alhora el patrimoni més comú de la pedra seca.

Despedregar va constituir durant diverses generacions un treball que omplia de sentit les hores mortes i es traduïa sovint en la construcció de marges i parets. D’aquesta manera es convertien els terrenys en cultivables i es complia alhora una triple funció: dividir la propietat, emmagatzemar el pedruscall i, en terrenys inclinats, prefigurar els bancals o esglaonaments que a continuació s’omplien amb terra i esdevenien conreu. 

Un dels tretze conjunts singulars de tines aïllades que hi ha a les Valls del Montcau David Bricollé

Un conjunt de tines d’interès nacional al sud del Bages

El triangle que formen el Pont de Vilomara i Rocafort, Mura i Talamanca guarda un tresor reconegut oficialment com a Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de Zones d’Interès Etnològic. Són tretze conjunts d’antigues tines aïllades enmig del que en el seu dia van ser vinyes, dins d’una àrea que s’ha acabat identificant com les Valls del Montcau. Un patrimoni redescobert i revalorat ara fa un parell de dècades, temps durant el qual s’ha treballat en la seva catalogació, preservació i, en alguns casos, restauració per fer-lo obertament visible en un nou atractiu turístic. 


El més comú, aquí i arreu dels territoris vitivinícoles de Catalunya, és que aquestes tines estiguessin integrades als masos, generalment adossades a l’edificació central. La singularitat en aquesta àrea de les Valls del Montcau és que es va optar per una fórmula complementària diferent del que era l’habitual: situar algunes d’aquestes construccions fonamentals en la producció del vi aïllades de qualsevol habitatge. Enmig de les vinyes. 


Per entendre la importància que van tenir i que avui testimonien aquestes tines situades majoritàriament en el que ara són espesses masses forestals cal un exercici d’imaginació. Cal visualitzar que tot aquell paisatge que ara s’obre davant dels ulls del visitant i que pràcticament oculta aquestes construccions de pedra sota un mar verd de pins i sotabosc que s’ha fet lloc en un relleu feréstec i costerut, un parell de segles enrere era una successió de terrasses irregulars creades per l’home amb bancals de pedra, sobre les quals s’alineaven milers i milers de peus de cep. Les vinyes dominaven pràcticament tot el que ara pugui abastar la vista.


Parlem d’un indret aspre i poc accessible, tallat per serralades i torrenteres, gens idoni per alçar-hi masos i, encara menys, petits nuclis. Però sí per plantar-hi vinya en costers, guanyats a base de feixes. I tot plegat succeïa en un moment que hi havia una gran quantitat de mà d’obra, però que per aquests indrets havia de fer en alguns casos trajectes de més de dues hores a peu. Les tines a peu de vinya van donar més temps al pagès per fer la verema. Alhora, aconseguia omplir la tina més de pressa i amb això aconseguia que la fermentació fos més homogènia.


Les tines són construccions fetes amb morter de calç i folrades amb peces de ceràmica cuita (cairons) envernissades. De manera genèrica se solen assimilar les tines a les construccions de pedra seca. És una veritat a mitges, ja que tot i que la tècnica emprada sí que seria la mateixa, una tina, per la seva funció, no pot ser només de pedra seca, ja que havia de contenir el suc del raïm mentre es produïa el procés de fermentació.


Aquests dipòsits de l’arquitectura rural, habitualment de forma cilíndrica i d’aproximadament uns sis metres d’altura, es construïen aprofitant un desnivell del terreny, de manera que la mateixa estructura adquiria dos nivells. Al de dalt hi havia l’obertura que permetia l’accés a la part superior de la tina, que era coberta amb una estructura a manera de barraca de vinya per evitar que la pluja hi entrés. És des d’aquesta altura on s’abocava el raïm, que s’aixafava sobre els posts o el brescat, unes fustes que feien de superfície per a la trepitjada.

Un quilòmetre i mig de mostrari de mur en sec

Una dècada és la que ha dedicat Josep Solsona (Sant Corneli, Cercs, 1942) a restaurar, pedra a pedra, els marges d’un tram d’un dels grans camins ramaders del país, al seu pas per Avinyó, el que des de fa anys és el seu poble de residència. Es tracta d’una de les principals vies de transhumància, conegut com el Camí de Marina, que des de l’edat mitjana permetia el pas dels ramats entre el Pirineu i el litoral. Al llarg d’aquest temps, Solsona ha aconseguit reconstruir gairebé un quilòmetre i mig del mur de pedra que ressegueix, delimita i perfila el camí. Quan va començar la seva tasca altruista l’itinerari pràcticament no es veia, amb la major part de les parets de marge caigudes (en quedava pràcticament només la primera filada) i l’herbassar apoderant-se’n.

Tram del camí ramader a Avinyó Oscar Bayona

Ara és un camí esplendorós, net i ben definit. I, a la pràctica, un homenatge a l’art de la pedra seca. Una de les principals virtuts del treball que ha portat a terme Josep Solsona és que ha reconstruït el mur respectant sempre les diferents tècniques amb què estava construït d’origen, guiant-se pel que marcaven les filades que encara quedaven dretes. Bàsicament, tres modalitats que es diferencien per la manera de col·locar la pedra. Hi ha trams de mur marger, que era el que habitualment es feia per contenir les terres al camp, amb pedres planes posades horitzontals. D’altres, fets amb la tècnica de plec de llibre, amb lloses en vertical, que es comença a partir de dues posades com un llibre obert, en forma de V. I encara una tercera, variant del mur marger, anomenada mur trencat, en què, separades per uns metres de distància, es posava una llosa gran en vertical perquè cada tram treballés per si sol.  

Un pou de glaç Queralt Casals

Fàbriques de fred

Els pous de glaç, pensats amb el propòsit d’omplir-los de neu o de gel després de les nevades per tal de disposar-ne durant la resta de l’any quan encara no existien les neveres elèctriques, són construccions que beuen en part de la tècnica de la pedra seca. Són molt menys nombrosos que les barraques i les tines, ja que es destinaven a un ús molt concret i calia fer-los sobretot en zones obagues per aprofitar la seva frescor. Generalment eren de forma cilíndrica i la part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que tenia unes obertures per permetre la introducció i l’extracció de la neu o el glaç, si bé de vegades disposaven d’una entrada inferior per a l’operació d’extracció. El de la imatge, del qual se’n conserva una part de l’estructura, és situat al peu de la carretera d’Avinyó i recentment s’ha senyalitzat amb un plafó explicatiu.



Compartir l'article

stats