Diumenge tarda. Els tuitaires cercàvem aquest hashtag per tenir la darrera informació de què estava passant, per poder veure els darrers vídeos de flames amenaçant les cases boniques de les Brucardes i les no tant xics de River Park i Can Riera. Mentre escric, sentint olor de cremat des de Manresa i amb cendres al meu terrat, els bombers i les ADF segueixen intentant consolidar el flanc dret per evitar que el foc vagi engolint més espai del parc de Sant Llorenç. Un parc que ja es va rostir el 2003 en un foc que va començar a Sant Llorenç Savall i va deixar cinc persones mortes i 4.500 ha cremades i que va tornar a ser víctima del foc el 2005, quan van cremar prop de 900 ha. Aquell va arrasar el càmping la Tatgera.
Al nostre país el bosc voreja unes 1.000 urbanitzacions, i el que es coneix com a risc d’incendi forestal «en la interfase urbana» està més que estudiat en publicacions com la que va fer el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, que posen de manifest com el Decret 64/1995, de 7 de març, està totalment fora de lloc, perquè una franja de 25 metres neta de vegetació, no garanteix la seguretat d’incendis com el d’ahir que es poden propagar amb molta intensitat i fer salts de centenars de metres.
El nostre país es troba en l’epicentre del coneixement de la ciència mundial sobre la propagació dels incendis forestals (IF), en Marc Castellnou, i molts altres especialistes fa temps que estudiem (la meva tesi doctoral sobre el tema és de 2003) els patrons de propagació dels IF i hem anat advertint que cada cop eren més violents i superaven la capacitat d’extinció, més en situacions com les d’ahir en què els efectius s’han de concentrar en la protecció de les persones i dels seus habitatges.
El 2007 al Congrés Forestal de Catalunya es va arribar a dir des del faristol de ponent, «no seguiu invertint en els dispositius d’extinció perquè mai en tindrem prou, invertiu en gestió forestal, perquè ara sabem on és prioritari fer-ho, on podem tenir les oportunitats de frenar l’avenç dels grans incendis forestals». Cal integrar la planificació preventiva en el planejament territorial perquè els gestors del territori, pagesos, propietaris forestals, administracions implicades, cossos d’agents rurals i alcaldes, tinguin eines efectives per «treballar a l’hivern» en una activitat que, tot promovent els treballs silvícoles i les pastures, tinguin oportunitats de fixar pagesos al territori.
Les lleis no ho arreglen tot, però tenir una llei forestal de 1988 (feta quan es va cremar Montserrat) i un decret de protecció de les urbanitzacions de 1995, que no serveix per a res, són indicadors de la desídia dels parlamentaris i dels governs que s’obliden del tema tan bon punt el hashtag #IFmunicipicremat deixa de ser trending topic.
Els que no ho obliden són les víctimes i els que encara estan al peu de mànega davant del desastre, però ells no tenen poder de decisió.
