Regió7

Regió7

Jaume Puy Llorens | Rector de la Universitat de Lleida
ENTREVISTA Jaume Puy Llorens Rector de la Universitat de Lleida

«Vivim per sobre de les nostres disponibilitats»

És fill de Valls de Torroella, on encara viu el pare. El Solsonès és el territori de la seva família materna i on passa vacances i molts caps de setmana. Puy va estudiar i va començar la vida docent a Barcelona, però fa 34 anys es va traslladar a Lleida

Jaume Puy Llorens PERE GASSO

Va néixer a Valls de Torroella l’any 1956 i amb només 29 anys ja era doctor en Química per la UB. Entre setmana fa vida a la capital del Segrià, on actualment és el rector de la Universitat de Lleida. Va arribar-hi com a professor de Química a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària, que en aquella època, fa 34 anys, depenia de la UPC. Jaume Puy Llorens va ser testimoni, el 1991, de la creació de la nova Universitat de Lleida. Després d’ocupar diferents responsabilitats, fa tres anys n’és el rector. És un home a qui no li agrada els escarafalls i que es mostra preocupat pel present i pel futur del planeta. Especialment sensible amb els pares, va viure l’evolució de l’esclerosi múltiple que durant molts anys va afectar la seva mare, que va morir fa tres anys. El pare, que era mestre, té 98 anys.

A Lleida i al conjunt de l’Estat és conegut per la seva faceta de rector de la Universitat, però a Valls de Torroella encara és el fill del mestre.

A Valls hi vaig viure de petit perquè el batxillerat el vaig fer als salesians de Barcelona i, més endavant, els estudis de química i de física, a la Universitat de Barcelona. Els que hi arribàvem de pobles vam tenir l’oportunitat de viure l’ambient estudiantil de Barcelona. Quan anava al poble, lògicament, m’associaven amb el pare, que era mestre. Malgrat les ocupacions, sempre he intentat no perdre el contacte amb la gent del poble.

Va viure, en primera persona, el món del tèxtil, que era el que donava vida a l’antiga colònia Valls?

Alguns estius vaig treballar a la fàbrica tèxtil. Recordo feines amb els fusters per a la filatura, reparàvem uns rodets. També tinc present que un any vaig treballar en obres de manteniment.

Va tenir a veure el fet de conèixer de prop el tèxtil la seva opció per estudiar química?

No, no. Em vaig decantar per la química gràcies a bons professors i perquè pensava que tindria sortides professionals. M’agradaven les matemàtiques, la física i la química. Inicialment, vaig descartar la física perquè no m’agradava qui me l’ensenyava a batxillerat i no vaig optar per les matemàtiques perquè considerava que em seria més difícil guanyar-m’hi la vida. Tenir bons professors és molt important per decidir el futur dels joves. La societat ha de cuidar i valorar els professors.

En el seu currículum consta que és doctor en química, però també llicenciat en física.

En acabar el primer curs universitari de química vaig adonar-me de la meva passió per la física. Per això, després de pensar-m’ho, la meva decisió va ser estudiar les dues carreres.

Deu tenir una capacitat d’estudi molt gran...

Ho portava tot més o menys bé. El principal problema era que química era molt absorbent perquè al matí hi havia les classes i a la tarda les pràctiques. Era complicat combinar-ho tot, però al cap de dos anys d’acabar química també vaig llicenciar-me en física.

El 1980, ben jove, ja va començar a fer classes a la universitat. La vocació docent la devia heretar del pare.

Segurament. M’agradava fer classes i encara m’omple la docència i la relació amb els estudiants. A Lleida he arribat a tenir més de 800 estudiants i els coneixia tots pel nom. Era l’època que, d’acord amb els plans d’estudis, les assignatures duraven un curs; ara, en canvi, són quadrimestrals, i assolir una relació més propera es complica. En el meu cas, la recerca ha anat omplint bona part de la vida professional.

El Solsonès li és un territori molt familiar. La seva mare hi va néixer i hi té família.

La mare es deia Llorens i era filla d’una masia del Solsonès que porta aquest mateix nom i que és a Sant Climenç. No vaig arribar a conèixer l’avi, però recordo que era una casa on sempre hi havia molta gent. La generació de la mare eren dotze germans, i de l’avi, també. Era normal que, de forma fixa, hi hagués 20 o 25 persones a la casa. Actualment la porta un cosí. Per part del pare, venim del Pallars Jussà, de Naens, un dels múltiples pobles que escenifiquen el despoblament de les àrees de muntanya i on ja no hi viuen habitants naturals del poble.

Amb tantes arrels rurals, què li queda de pagès?

M’agrada molt el contacte amb la natura. El pare té una petita finca a la zona del Miracle i, durant anys, els estius els he passat allà.

A pagès hi ha hagut canvis, però Valls també ha experimentat transformacions.

De la generació dels pares fins ara hi ha hagut canvis espectaculars. La revolució industrial va propiciar noves formes de viure de moltes famílies procedents de l’àmbit rural. Es va canviar la manera de viure, les famílies van deixar de ser autosuficients. Ara, tothom és especialista en una cosa i tot es basa en l’intercanvi i la col·laboració.

Un procés que va propiciar el despoblament.

A Catalunya, el 65% de les persones viuen en ciutats, un model extensible a gairebé tot el món i no sembla que, a curt termini, això hagi de canviar. Per tant, el territori queda en unes condicions molt precàries.

I hi sovintegen els incendis forestals.

Vivim per sobre de les nostres disponibilitats. Ho fem a costa de l’energia que s’ha acumulat durant milions d’anys amb els combustibles fòssils, que els consumim sense cap mena de control. El mateix passa amb la resta de recursos naturals. No tenim consciència dels límits. Esperem que la digitalització, la biotecnologia, la intel·ligència artificial ens ajudin a superar aquests reptes, però també s’imposa una reflexió profunda. Cal una nova manera, més sostenible, de pensar el món. Hem de repensar els processos industrials i la forma de viure.

Fa anys que es reitera que el nivell dels alumnes universitaris ha baixat. Ho confirma?

Abans, molt poca gent arribava a la universitat, i ara, molta més gent. Hi arriba amb diferents nivells, però sempre n’hi ha de bons i molt bons. Hem de garantir que ningú s’aturi per manca d’oportunitats. No podem perdre talent. Però també hem de tenir present que un dels elements més importants en l’aprenentatge és la motivació. Fa fàcil les coses difícils. Cal cuidar-la.

A Lleida, durant aquestes darreres tres dècades ha estat vinculat a la formació d’enginyers agrònoms. La demanda per aquests estudis s’ha reduït. Per què?

En general, les enginyeries han patit una crisi. Falten alumnes, falten vocacions per a les enginyeries.

Però les empreses en reclamen.

El mercat no sempre reflecteix en salaris el que suposa la preparació d’un enginyer. Hi ha joves que s’han fet rics ens quatre dies amb les noves tecnologies, però aquest èxit és molt restringit. Com a societat hem de tenir una mirada més llarga i apostar pel coneixement. Les vacunes de la covid han sortit de les universitats, encara que les han comercialitzades grans companyies privades.

A la Universitat de Lleida es genera molt coneixement relacionat amb l’agricultura i la ramaderia.

El 22% del PIB català prové de la indústria agroalimentària i molts dels responsables s’han format a la nostra universitat. Són gent preparada amb coneixements adaptats a les potencialitats que es deriven de les tecnologies més avançades.

Des de fa anys hi ha acadèmics que esdevenen polítics o càrrecs institucionals. L’han temptat?

He arribat a rector sense haver-m’ho plantejat. Durant vuit anys havia estat vicerector de recerca i era responsable de programes que van tenir cert èxit. Segueixo sent un acadèmic.

La Universitat de Lleida ha crescut notablement al campus d’Igualada.

Hi tenim uns 600 estudiants i comptem que d’aquí a tres anys haurem arribat als mil. És una aposta compartida amb la ciutat. Quan la UPC els va dir que volia marxar, van tenir clar que Igualada volia continuar oferint estudis superiors. Hi hem obert titulacions de futur. L’enginyeria l’hem complementat amb informàtica. Després hi tenim ADE i graus d’especialitats sanitàries. És un bon catàleg de titulacions superiors que ajuda a vertebrar el territori. Companys del poble no van tenir l’oportunitat de fer estudis superiors i això s’ha d’esmenar.

Tothom té el que es mereix? Mig món viu per sota del que es mereix.

Millor qualitat i pitjor defecte. Decidit i, a vegades, temerari.

Quina part del seu cos li agrada menys? No tinc complexos.

Quant és un bon sou? És molt relatiu.

Quin llibre li hauria agradat escriure? No descarto fer un llibre sobre química i física amb un llenguatge planer.

Una obra d’art. La Pensativa, símbol de la UdL.

En què és expert? En poques coses... Ciència bàsica.

Què s’hauria d’inventar? Ho hem de reinventar tot.

Déu existeix? Déu no es demostra. És cosa de fe.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar? Aprenc de molta gent.

Un mite eròtic. Potser la Marilyn Monroe.

Acabi la frase. La vida és... Una aventura que s’ha d’aprofitar.

La gent, de natural, és bona, dolenta o regular? La majoria és bona.

Tres ingredients d’un paradís. Natura, tranquil·litat i persones.

Un lema per a la seva vida. Endavant, no podem perdre el temps.

Compartir l'article

stats