El surienc Joan Escolà va marxar de casa el 2019 per complir el seu somni de recórrer món amb furgoneta. Malgrat viure la pandèmia a Nova Zelanda, no va plantejar-se tornar a casa i ha acabat creuant el Pacífic amb un vaixell ‘pirata’ de cent dos anys d’història.
Molts joves deixen els estudis de graus professionalitzadors o la universitat per fer un any sabàtic o per conèixer món, ja sigui per aclarir les idees o per saber què busquen de cara al futur. Aquest és el cas de Joan Escolà, des de fa anys tenia el somni de viatjar pel món i de viure en una furgoneta. El 2017, va començar la carrera de fisioteràpia al TecnoCampus de Mataró, però dos anys més tard va deixar-la per anar a complir un somni. Durant els primers dos anys d’estudi, es va dedicar a estalviar per poder viatjar a Nova Zelanda.
«Nova Zelanda és un país fàcil pel que fa a temes burocràtics, ja que són ràpids i també perquè hi ha molta feina. Els viatgers poden treballar a l’agricultura, al camp, al sector hoteler i a molts altres llocs sense gaires dificultats», explica el jove surienc. Va arribar a la seva destinació amb una incertesa màxima -país nou, una altra llengua, cultura i normes socials diferents-, però, malgrat tot, va començar a treballar. Va ser a diversos llocs i va conèixer gent de tot arreu. Poc després d’arribar, va comprar la somiada furgoneta i hi va viure durant dos anys.
Al cap de sis mesos de residir a Nova Zelanda va esclatar la pandèmia. Des del primer moment, el Govern neozelandès va decidir tancar el país amb un confinament total de quatre setmanes. Però després el van tornar a obrir i es va poder fer vida normal. «Allà vaig viure sense mascareta. I havia moments que no era conscient que estava vivint una pandèmia mundial. Mai em vaig plantejar tornar a casa», diu Escolà. Pràcticament, durant aquests dos anys de pandèmia no hi va haver grans brots al país neozelandès. «La veritat és que em sentia privilegiat per haver comprat aquest bitllet d’or i ser a un país on la pandèmia s’estava gestionant extraordinàriament bé».
Disposava d’un visat d’un any, que es diu working holiday. El document li permetia viure i treballar, i no tenia plantejat quedar-se més temps del que li permetia el document. La seva idea inicial era seguir explorant Austràlia i el sud-est asiàtic, però en esclatar la pandèmia, el Govern va anar estenent els visats i va acabar quedant-se dos anys a Nova Zelanda. Els somnis, a vegades, deixen espais a noves històries imaginades. A Nova Zelanda li va sortir l’oportunitat de creuar el Pacífic amb vaixell. Un vell veler. Va entrevistar-se amb el capità i, dit i fet, va formar part de la tripulació. Un altre somni l’esperava.
El Joan i el viatge
«Vaig marxar sol amb una motxilla sense una idea clara del temps que estaria fora de casa. Les primeres setmanes sents un còctel d’emocions constant que has d’aprendre a gestionar per poder avançar i, sobretot, per connectar amb la gent i amb tu mateix. Passes per diferents estadis emocionals. Al principi és una barreja entre una excitació molt alta i una incertesa profunda que et genera dubtes. Els primers dotze mesos són un aprenentatge constant. Vaig començar a treballar netejant habitacions en un ressort, i amb el sou mínim em podia mantenir fàcilment sense patir. No puc dir que em faltessin diners. L’economia del país és alta i, si t’organitzes bé, pots estalviar cada setmana.
Jo dormia a la furgoneta i menjava cada dia de supermercat, cuinant jo mateix. Quan arriben les primeres festes fora, ja sigui Nadal, Cap d’Any o Setmana Santa, sempre et ve la nostàlgia i penses que t’agradaria ser amb els teus, però llavors t’adones que ser allà és el que vols i així ho has escollit. Marxar a veure món amb només el bitllet d’anada és aprendre cada dia a surfejar una onada d’emocions que et fa créixer constantment. I els moments durs o dolents, els dies d’aprenentatge, com a mi m’agrada anomenar-los, també valen la pena perquè formen part del viatge. Vaig viatjar per tot el país, de nord a sud, i vaig treballar a molts llocs, incomptables feines, fins que al cap de dos anys un dia en un hostal vaig conèixer la Mercè, una noia catalana que en poques setmanes se n’anava a Panamà en ‘un vaixell pirata’. Em va explicar que el capità encara buscava tripulació i que el vaixell estava ancorat al port d’Auckland, la ciutat més gran de Nova Zelanda».
I en aquest punt Joan Escolà va iniciar una aventura única, amb la Mercè i amb 11 tripulants més de nou nacionalitats diferents. Una tripulació enganxada al vol al port d’Auckland per a un viatge únic.
Un vell i bell vaixell
El recorregut era sortir de Nova Zelanda, creuar l’oceà Pacífic d’oest a est fins a Panamà, parant a l’illa de Pasqua i a les illes Galápagos. Abans de poder formar part de la tripulació, el capità va entrevistar Joan Escolà i, en veure que tenia quatre nocions de fisioteràpia, li va dir: «Benvingut a bord». «No demanava gaires requisits, només condició física per aguantar i estar preparat psicològicament», explica el Joan. Van estar un mes i mig preparant el vaixell abans de sortir i reunint tota la tripulació. Van ser tretze tripulants de nou nacionalitats diferents: dos catalans, un italià, una alemanya, un anglès, un txec, quatre neozelandesos, un australià, un cuiner francès i el capità dels Estats Units. El vaixell el van construir a Escòcia el 1920 i durant la Segona Guerra Mundial va ser un cercamines. Té una eslora de gairebé 50 m de llarg, 13 veles i 3 pals, que el converteixen en un vaixell majestuós. Té un motor molt vell de dos cilindres, pràcticament només feien servir per entrar i sortir de port. Fins al 2018, va moure’s pel Pacífic per temporades entre Nova Zelanda, Fiji i les illes del voltant amb la finalitat d’ensenyar a navegar i la vida a bord a tothom qui ho volgués. Es podria dir que era un hostal flotant. Quan va morir-ne el propietari, estava previst que l’enfonsessin a Fiji, però el capità actual el va comprar per cent dòlars. Un cop el va posar a punt, la idea del nou i actual capità era navegar fins a casa seva, a Connecticut (EUA), travessant el Pacífic, creuant el canal de Panamà i pujar per la costa est fins a arribar a destí.
A mercè del vent i mirant el rebost
«Vam navegar només amb el vent, com ho feien els mariners ara fa cent anys», assenyala Joan Escolà. «La navegació a vela va requerir de molta paciència i no saps mai quan arribaràs. Pots intuir o estimar el temps aproximat, però en realitat és molt incert i depèn de la natura». El jove surienc explica que al principi és una frustració rere una altra, després de la primera setmana al mar, just quan acabaven de sortir, el vent va morir i van estar surant pel mar una setmana sencera, sense cap mena de progrés. «Quan el vent bufa de popa, es respira alegria a bord, i quan canvia i hi ha més dificultat per navegar, l’humor i els ànims ho noten», afirma. I afegeix que «el mar és una mena de confinament extrem. No et pots amagar, no pots abandonar i no pots tornar».
Joan Escolà era mariner al vaixell, feia una jornada de vuit hores al dia i es rellevava amb els altres tripulants. Hi havia tres guàrdies de quatre persones cada una i cada 4 hores canviaven de torn. «Quan et toca guàrdia, el torn anterior et desperta 30 minuts abans perquè et preparis i puguis rellevar-los a temps», comenta. Les primeres setmanes, Escolà va fer el torn de 4 a 8 del matí i de 16 a 20 de la tarda. «Les sortides i postes de sol compensen els horaris més durs. Quan t’has llevat a les 3.30 i abans d’acabar el torn veus sortir el sol a l’horitzó tot tornar a tenir sentit i penses que ha valgut la pena matinar altra vegada», explica Escolà.
No tenien electricitat i les plaques solars instal·lades eren limitades. El mòbil el carregaven al lavabo en un endoll de dotze watts que hi havia. L’aigua també estava restringida, teníem dipòsits de 2.500 l d’aigua dolça i només es podia gastar 25 litres al dia entre els tretze tripulants per beure i cuinar. Per dutxar-se o rentar la roba, ho havien de fer amb aigua salada. «Vestir-te amb roba rentada amb aigua salada era com vestir-te amb roba de cartró», explica.
Duien una provisió de menjar per a deu mesos. Les primeres setmanes els plats eren ufanosos, amb varietat de verdures, però a mesura que avançaven les setmanes, els productes es van anar acabant o es podrien, i els plats disminuïen de quantitat. «El cos sentia que li faltava alguna cosa perquè menjaves i no el satisfeies, arriba un moment que afecta l’humor i tot», comenta el Joan. En no tenir refrigeració, la fruita i verdura només van aguantar les primeres setmanes, després van haver d’alimentar-se de cereals, gra en pots de vidre, llaunes de conserva, verdura envasada, llet i formatge en pols, fruits secs, espècies i fruita deshidratada, etc.
El respecte als altres i les dificultats de convivència
«Al vaixell hi viatja gent de cultures i edats diferents i requereix un esforç d’adaptació dels uns als altres. Amb aquesta tripulació hi has de treballar, descansar, menjar i dormir. Ho fem tot tots junts. Amb els dies hi ha certes friccions», explica Joan Escolà.
Cadascú afrontava els problemes de maneres diferents, segons la maduresa emocional de cadascú. És una pràctica espiritual i de convivència molt intensa perquè havien d’aprendre a respectar i respectar-te al màxim, i no sempre és fàcil. El fet de no tenir connexió ni cap tipus d’input del món exterior fa que es magnifiqui la intensitat emocional de qualsevol interacció que tinguis durant el dia. Les relacions, la manera de comportar-se davant dels altres i dels problemes que sorgeixen, «ningú t’ha ensenyat com ho has de fer», assegura el navegant surienc.
«El més dur va ser la tensió i el repte psicològic d’estar al mar tants dies i sense tenir la certesa de saber quan arribaràs a terra ferma», relata Escolà. I quan se li pregunta per quin va ser el moment més complicat, assegura que el que pitjor portaven era el deteriorament progressiu de l’alimentació perquè el vaixell no tenia refrigeració i molts aliments frescos no duraven. Després de 6 o 7 setmanes de navegació van sorgir les primeres queixes. «Va arribar un moment que el meu cos ja no podia menjar més cuscús, creieu-me» , explica Joan Escolà, recordant alguns dels moments més complicats de l’aventura.
«Vam viure una tempesta a bord que va durar vint-i-quatre hores». Va ser un altre dels moments complicats. «Ho vam haver de lligar tot, tot el que hi havia a la coberta del vaixell», explica. I el repte principal és «intentar no caure a l’aigua quan et toca fer el torn». Els tripulants veien com l’aigua entrava a coberta, però «ens sentíem segurs», relata Joan Escolà, «perquè el capità tenia molta experiència i semblava tenir-ho tot controlat. Ens donava confiança». Mariner expert. Joan Escolà conclou que «el mar esverat impressiona molt, però no se li ha de tenir por, sinó respecte».
El capità, que té cinquanta-vuit anys i que navega des que té ús de raó, no coneix ningú que hagi passat més dies seguits navegant. Diu que qui més temps hi ha estat és una persona amb noranta-tres dies al mar, deixant a banda la gent que fa la volta al món com a repte personal.
«Malgrat el respecte, les pors i les inseguretats, quan toques a terra altra vegada veus que ha estat una experiència molt bonica. Vaig aprendre molt, i tot el que hem viscut ens servirà per a la vida a curt o a llarg termini», comenta Escolà.
Natura desconeguda
A l’illa de Pasqua va tenir la primera imatge fora del grup de la tripulació. Dos mesos i mig després de salpar van veure un pescador. Havia de ser la primera parada, però no es va poder fer: l’illa estava tancada per precaució de la covid. A més, si haguessin baixat del vaixell, s’hauria trencat el confinament que havien fet des de Nova Zelanda. Malgrat les ganes infinites d’aturar-se, només van vorejar l’illa.
De l’illa de Pasqua a Galápagos van trigar un altre mes a arribar-hi. Els dos primers mesos navegaven per latituds molt baixes i no veien gaire el sol, plovia, feia fred i moltes hores estava núvol. La roba sempre estava humida, i els llençols, també. Algunes peces de roba es florien. Quan es van apropar més al tròpic, la navegació va ser més agradable i plaent. El clima era molt millor. «Haver d’aprendre totes les veles i el llenguatge marítim és com tornar a aprendre a parlar de nou», diu Joan Escolà.
Quan van tocar a terra a les illes Galápagos després de tres mesos i mig, va ser una explosió d’alegria. «Vam sortir de festa tres dies seguits i vam menjar a bons restaurants a San Cristóbal. Tothom ens coneixia com els del vaixell pirata. Érem mig famosos i tot», somriu. «La majoria de nosaltres anàvem amb barbes denses i cabells llargs, descalços i amb la camisa oberta, la veritat és que semblàvem tots mariners experimentats. Però estàvem contents i satisfets d’haver completat una fita gairebé històrica».
A Galápagos la vida és molt salvatge, hi ha lleons marins, iguanes, tortugues marines i pelicans. Si no has tingut un contacte estret amb la natura, fa por perquè són animals molt grossos i habiten molt a prop de l’ésser humà. És gairebé una simbiosi. El 97% del terreny està protegit i la gent només viu a un 3% de la terra. Les illes Galápagos eren unes illes inhabitades i en descobrir-les van veure que hi vivien tortugues gegants. Aquestes les mataven per aconseguir oli per il·luminar carrers de l’Equador. Ara n’hi ha poques.
I ara què? Més somnis
Després de deixar les illes Galápagos, Joan Escolà va estar un mes a l’Equador, a la selva, amb una família d’indígenes al costat del riu Napo. Després va trepitjar Florida durant tres setmanes, on va tenir l’oportunitat de tornar a casa creuant l’Atlàntic en vaixells, però al final va tornar amb avió perquè les condicions climatològiques van fer impossible sortir al mar de manera segura.
Fa dos mesos que ha tornat a casa, a Súria. Està en xoc cultural. Ara per ara, té un projecte entre mans d’escriure un llibre de forma entenedora de tot el que ha viscut perquè pugui arribar fàcilment a tothom. «L’experiència del mar no només és meva, les històries són per compartir», diu el jove surienc. «Penso que seria egoista quedar-m’ho per a mi només, i és una forma de donar gràcies a l’univers, a la meva família, al capità i a la tripulació».
L’experiència del mar no només és meva, les històries són per compartir», diu el jove surienc. «Penso que seria egoista quedar-m’ho per a mi només, i és una forma de donar gràcies a l’univers, a la meva família, al capità i a la tripulació»
De cara al futur, té una idea encara verge de creuar el món en bicicleta. «La joventut és per viure-la al màxim, hi ha temps per a tot si no perds el temps, per això intento escoltar el meu cor», pensa Joan Escolà. Ara per ara, no té previst tornar a la universitat. Quan necessiti acabar el grau de fisioteràpia, perquè realment senti que vol treballar en aquest ofici, aleshores hi tornarà i l’acabarà.
Escolà se sent molt agraït d’haver pogut viure aquestes experiències, creu que ha creat un vincle etern amb els tripulants perquè una experiència així et cala dins l’ànima per sempre.
