Aquest 7 de novembre s'han complert quaranta anys de l’estada del Papa a Montserrat, el 1982. El mal temps va convertir en patiment el que havia de ser una celebració. A continuació, en reproduïm la crònica de recordatori que l’exredactor i excap de fotografia de Regió7 Salvador Redó en va fer amb motiu del vintè aniversari.
Pels voltants de les quatre de la matinada arribaven els primers pelegrins al santuari. L’aigua, la boira i el vent començaven a incomodar els presents. Qui més qui menys buscava un refugi, i els que tenien passi per accedir a les places i a l’església hi feien cap i començaven a viure el calvari
que va dur molta gent als serveis mèdics d’assistència.
El maldecap per als organitzadors i per als serveis públics desplaçats a Montserrat va començar amb l’arribada dels més de 4.000 pelegrins, la majoria d’ells ben joves, que pujaven pel traçat de la via del cremallera provinents de la vetlla nocturna feta a Monistrol als patis de l’antic col·legi La Salle aleshores. Arribaven a Montserrat molls, enfredorits, cansats per les més de dues hores esmerçades en la caminada, sempre amunt, envoltats per la boira pesada i molls per la pluja fina que no parava de caure des del vespre. Alguns d’aquests joves van haver de ser assistits pels serveis mèdics quan van trepitjar les places montserratines.
Només el fet de veure com la minutera del rellotge avançava cap a un quart de nou del matí, l’hora prevista d’arribada del Papa, feia suportable l’espera. El vent i la boira s’abatien sense compassió sobre el recinte montserratí. Però arriba l’hora en qüestió, tothom ja és a dalt i el Papa no apareix. Les notícies no són bones, el temps impertèrrit doblegava el dia. Assaigs de cants litúrgics, aquí en cau un i allà n’arrepleguen un altre. Es pica de mans i de peus. Les autoritats no saben quina cara posar-hi.
Finalment, corre el rumor, la veu, els crits, Joan Pau II ja és aquí, ja entra pels Apòstols. Al cap de cinc minuts, cinc llargs i encara més tensos minuts, el papamòbil enfila l’avinguda que comunica la plaça de les Pageses amb la plaça de la façana. Els resistents veuen recompensada la tossuderia o la fortalesa física amb la presència del summe pontífex; són dos quarts d’onze. Breu introducció de l’abat Cassià Maria Just i del cardenal arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany. La missa es dóna per suspesa i només es fa la celebració de la Paraula. Un papa fill de Polònia és a Montserrat. A veure què dirà. La seva homilia comença amb dues frases en català: els presents no poden aguantar més i han d’esclatar en aplaudiments, és la mínima concessió que se’ls pot fer, després d’hores d’angoixa. Expectants assisteixen a una prèdica mariana. És un papa lliurat a l’esperit. Parla de la sort de tenir un Montserrat. De Catalunya, diu que és una regió. Oh! Hem tornat a perdre una altra oportunitat. Al cap de vint minuts, Joan Pau II entra a la basílica acompanyat de l’abat Cassià i del cardenal arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany. Resa a la capella del Santíssim, obra de Josep Maria Subirachs. Resa al presbiteri. Venera la imatge de la Mare de Déu. Els presents esclaten en ovació tancada: el Papa i la Verge bruna. Joan Pau fa un recés. Pren aliment i alguna cosa calenta; també el mal temps i els viatges li han deixat petjada. No és el millor dia per veure un Karol Wojtyla exultant. Se’l veu que està atabalat.
Passa a l’interior del monestir i saluda la comunitat, els convidats i l’Escolania. Es fa fotografies amb tots, hi ha intercanvis de regals i se’n va. Ha passat set quarts a Montserrat. La gent escampa i la boira encara no.
Dues noies van morir en esllavissar-se un marge a la carretera de can Maçana
Per si no n’hi havia prou amb les desenes de pelegrins atesos pels serveis mèdics, el dia que semblava revenjar-se sobre els presents no podia acabar pitjor: dues joves, de disset i divuit anys, van morir xafades per una esllavissada de fang i pedres a la carretera de can Maçana mentre eren a prop de l’autocar que els havia dut i els havia de tornar a casa, a Girona l’una i a Sant Hilari Sacalm l’altra. Era la una del migdia i havien demanat al xofer que obrís una de les portes del portamaletes per agafar roba eixuta. El talús del quilòmetre 6,5 de la carretera de can Maçana, com tota la via, havia estat marejat amb excavadores pocs anys abans per eixamplar-ne la calçada,i la muntanya passava factura de tant en tant amb despreniments d’algunes tones de terra i pedres, especialment en èpoques de pluges. Mercè Sàiz i Maria Dolors Boada van ser en el pitjor moment en el lloc més inoportú.
Traslladades urgentment a Manresa, arran de les múltiples ferides sofertes moririen en el trajecte. El papa envià un telegrama de condol a les famílies a través de la nunciatura. L’abat Cassià concelebrà un dels dos funerals. No podia acabar més tràgicament un dia que s’havia preparat amb tota la il·lusió del món.
