Maria Àngels Queraltó, primera alcaldessa que hi va haver al Bages: «Pujol era realista i tocava molt de peus a terra»

Va ser, l’any 1988, la primera alcaldessa del Bages. Com se sentia enmig de la política que capitalitzaven els homes?

No tenia cap problema. A mi m’era igual que a les reunions hi hagués un home o vint. No m’encongia. He tingut caràcter per poder assumir les responsabilitats que corresponen a qui té l’alcaldia d’un poble. Amb els alcaldes de l’època hi tenia una bona relació. Tinc present la sintonia amb Ignasi Sala, de Sant Fruitós, Maria Àngels Estruch, de Navàs, i Josep Montràs, de Moià. I amb d’altres, que no eren del meu partit, també m’hi avenia, com l’Evaristo del Pont de Vilomara, que era un alcalde eixerit.

Hi ha algun episodi que se sentís malament pel fet de ser dona?

Ara, en part, l’estic perdent, però el meu temperament sempre ha estat fort i no tinc present cap moment que m’incomodés. Per dir-ho clar, jo no he estat una bleda i he estat molt al cas que tothom sigui respectuós.

Com va ser que va optar a l’alcaldia de Monistrol de Montserrat?

Jo ja era la presidenta del comitè local de CDC i el meu marit, Joan Sala, ho era del comitè comarcal. Vivíem molt el món de la política. Vaig fer el pas després que es fessin unes quantes trobades entre gent del poble, tant si eren propers ideològicament com si, teòricament, eren adversaris. Ens unia Monistrol. Fruit d’aquestes reunions, em vaig sentir avalada per un bon grup de persones.

El 1988, va agafar el relleu de l’únic alcalde d’AP (ara PP) que ha tingut Monistrol de Montserrat.

Sí, va ser una situació molt especial. Ell havia guanyat per un sol vot més, però va durar poc perquè no va tenir suports. Nosaltres ens vam entendre amb Diego Cabrero, dels socialistes.

És de les que sempre ha pensat en la independència de Catalunya?

De molt petita, amb sis o set anys, ja m’agradava escoltar la tertúlia de sobretaula amb la família. Mentre la meva cosina s’aixecava i marxava, cosa normal per l’edat, jo em quedava. La mare i el tiet Daniel eren molt catalanistes. El pare, que havia estat oficial de l’exèrcit republicà, i el tiet s’havien exiliat a França. De la guerra, recordo que a casa es parlava molt de les accions descontrolades de la FAI, que ningú no els havia parat. No s’entenia com el govern que manava no havia aturat algunes matances, com la de tres integrants de la família del forn que hi havia a Monistrol. El motiu era que el diumenge anaven a missa.

El seu marit, a començaments dels 80, era un polític conegut al Bages. Tots dos van ser militants de CDC.

Era la transició democràtica i tots dos érem persones implicades, però inicialment se sentia atret per Josep Pallach, que era al davant del Partit Socialista-Reagrupament, de tendència socialdemòcrata i catalanista. Jo l’avisava que s’acabarien ajuntant amb el PSOE i el PSC-Congrés. Va ser així. Ell no combregava amb el nou Partit dels Socialistes i va pensar que els seus ideals encaixarien millor amb el partit que feia poc havia fundat Jordi Pujol.

Les quatre filles que van tenir escoltaven política a tota hora.

Les filles van patir la política perquè jo m’hi dedicava molt. Van ser molts anys a la política i a l’Ajuntament. A casa, sort en vam tenir de la meva mare, que ens va ajudar molt a pujar les filles. Pensant-hi, m’ha dolgut no haver-m’hi dedicat més.

Fins que va arribar a l’alcaldia, vostè no vivia de la política.

Jo em desplaçava a Barcelona perquè treballava d’administrativa al Palau de la Música. Era una època en què hi havia al davant Fèlix Millet.

Quin record en té del personatge?

Marcava distància i no puc pas dir que el seu caràcter fos gaire agradable.

Amb qui havia mantingut una relació propera era amb Jordi Pujol.

Abans de ser alcaldessa ja hi havia tingut contacte. Fins i tot recordo haver estat a casa seva. Jo crec que Jordi Pujol em tenia una bona consideració i afecte. Ha estat un bon polític. El que hagin pogut fer els fills jo no ho sé. Només havia conegut l’Oriol.

Pujol no es declarava independentista. L’evolució de CDC va arribar més tard.

El seu plantejament era realista i tocava de peus a terra. Considerava que calia anar a poc a poc i amb bona lletra. Era inviable plantejar la independència els anys 80, poc després de la dictadura de Franco. Personalment, era tan independentista en aquella època que ara, però s’havia d’anar pas a pas. Durant anys no podíem anar pel món dient que volíem la independència.

La política del ‘peix al cove’ de Pujol era la que vostè volia per a Monistrol?

Sempre havia lluitat per aconseguir nous equipaments i serveis per al poble. Anava a totes les institucions per demanar que ens ajudessin. A vegades, quan em veien, ja deien «ja ve aquella que ve a demanar...»

Del que va fer, què en destacaria?

No vaig parar fins aconseguir que tirés endavant el projecte i s’executés el nou cremallera de Montserrat. Finalment, es va poder inaugurar l’any 2003, just al final de la meva etapa a l’Ajuntament quan acabava de perdre les eleccions. Vaig lluitar molt per fer realitat el nou cremallera perquè confiava que ajudaria a reactivar el poble. També vaig procurar que es millorés l’estat dels carrers que estaven força deteriorats i que el municipi disposés d’uns serveis adients a l’època. Era una persona persistent amb la Diputació i la Generalitat perquè ens arribessin diners. D’Europa va costar, però vaig aconseguir fons per al nou passeig de la Canaleta.

Aviat farà vint anys que va marxar de la primera línia política.

Vaig perdre les eleccions del 2003, però inicialment pensava quedar-me a l’oposició. Donat que ja era vídua i havia venut l’habitatge, vam valorar la situació amb les quatre filles, i la decisió va ser traslladar-me a viure a Manresa, a prop d’una d’elles. La política va quedar en un segon terme. A Monistrol vivíem a l’edifici de la fonda (Hostal Llobregat), antic Palau Prioral, que era de casa del meu marit. Em va costar adaptar-me al canvi de residència, tot i que el pis està molt bé.

Tots els moviments que hi ha hagut d’ençà de la desfeta de CDC, com els ha viscut?

Vaig fer el pas al PDeCAT, però aviat em va desil·lusionar. Un dia, després d’escoltar Àngels Chacón, veig veure que no era el meu projecte. Diferents persones de la comarca ens vam donar de baixa. Amb Junts m’hi sento més identificada, tot i que sempre pots tenir pensaments discrepants.

Poc o molt, en el seu dia a dia encara és present la política.

No llegeixo gaire per problemes amb la vista, tot i que aquesta setmana he comprat tres dies el diari. Segueixo la ràdio i la televisió.

Sempre ha estat presumida, fins i tot quan hi va haver els aiguats del 2000.

Ni que sigui per fer un encàrrec ben a prop, m’agrada anar tocada i posada. Ja em ve de mena, des de ben petita. Només recordo una vegada que no em vaig arreglar, i va ser un dia que no em trobava bé, per anar al metge.

Algun consell als novells que ara aterren a la política?

Que tinguin molta paciència, a banda de mà dreta i mà esquerra. A vegades cal aguantar el tipus perquè no sempre les coses les pots fer al gust de tothom.