Regió7

Una jubilació en ruta per la falda de l’himàlaia

Atret per l’encant de l’Himàlaia després d’haver-lo trepitjat en vàries ocasions i encuriosit per conèixer més bé la seva gent, Ramon Puig i Soler (Castellbell i el Vilar, 1949) va aprofitar la jubilació per fer-hi el viatge estel·lar el 2019. Durant set mesos hi va fer més de 1.200 quilòmetres a peu, fins a una cota de 5.643 metres. El resultat: Una exposició, un llibre i, sobretot, una gran experiència vital.

Jordi Escudé

Caminant entre xerpes

Ramon Puig i Soler, nascut a Castellbell i el Vilar fa 73 anys, ha fet del Nepal gairebé la seva segona llar, i amb alguns dels xerpes que hi viuen, un cercle d’amistats que ja ha esdevingut perdurable. Descobria el país l’any 2000 en una sortida amb quatre amics més per fer trekking d’altitud, i dues dècades després ja es pot dir que és un bon coneixedor dels costums, la vida i la gent que habita a les faldes de l’Himàlaia. «Hi vaig anar atret per les muntanyes i per la meva afició al trekking», però alguna cosa «em va atrapar» més del que s’hauria pogut imaginar en un principi, fins al punt que hi ha tornat sis vegades més. L’última, el 2019 i 2020, en una estada llarga de set mesos que va poder fer un cop ja jubilat, i que li ha servit per experimentar sensacions, emocions i vivències encara més autèntiques que amb les primeres sortides. Ara han estat fruit d’una intensa convivència amb els xerpes i d’impregnar-se de la seva cultura i maneres de fer, fins a veure que «tenia idees preconcebudes que no eren veritat». D’aquest darrer viatge n’ha sortit una exposició i un llibre (Vol de corb a l’Everest. Un any amb els xerpes del Khumbu) escrit des de la més íntima experiència vital.

Estada de Puig i Pasang al camp base de l’Everest

Estada de Puig i Pasang al camp base de l’Everest

Els trekkings pel Nepal el van meravellar, i a mesura d’anar-hi una vegada i una altra també va sentir fascinació per la gent d’allà, «de la qual em vaig adonar que en sabia molt poc». Explica que sempre havia tingut la imatge dels xerpes com la d’uns individus «pujant muntanyes amb l’esquena carregada», fins que va descobrir tota una cultura que va molt més enllà de tot això. Els primers senyals li van arribar el 2014, deu anys després de l’últim viatge al Nepal. «Havien començat a canviar coses», i aquelles poblacions aïllades «sense mòbils ni Internet» més enllà «d’uns petits cibercafès per enviar e-mails», el 2014 ja tenien més bona cobertura i comunicacions, i aquells carretejadors a poc a poc havien anat esdevenint «comerciants i s’havien integrat en la indústria turística, fent de guies, o muntant allotjaments, botigues o restaurants...». També va conèixer el qui des d’aleshores seria el seu gran amic i font de coneixement sobre la vida als entorns de l’Everest: Pasang Gelje Sherpa, el guia de muntanya que l’acompanyaria en bona part dels successius viatges per la zona. 

La curiositat per saber més d’aquella gent i del seu estil de vida va anar in crescendo, fins que el viatge que hi va fer el 2016 va suposar l’empenta definitiva del que seria la seva gran estada al país. «Allà vaig acabar de prendre consciència de tot aquest desconeixement», i aquí va néixer el que el mateix Puig va anomenar com el «Sherpa Life Project», que desenvoluparia dos anys després amb un llarg període de convivència amb aquesta cultura, a la regió del Khumbu, i acompanyat del seu amic Pasang. «Volia divulgar tot allò que m’anés trobant» en un blog a Internet, en un compte d’Instagram, i en una exposició de fotos, i al final també en va acabar fent el llibre. 

La jubilació li permetria fer realitat aquest somni el 2019, amb la feina d’arquitecte tècnic ja llunyana i un any després d’haver deixat el negoci de la casa de turisme rural que tenia amb la seva dona Teresa. Precisament, ella el va acompanyar uns mesos abans al Nepal per anar preparant aquesta llarga estada que ja faria tot sol. La idea era estar-hi tot un any, «passar-hi les quatre estacions i descobrir com és la vida en cada una», explica Puig, tenint en compte les diferències entre una primavera i una tardor «molt turístiques», i els hiverns i els estius «amb poca gent» però molt profitosos per a les pretensions detectivesques de Puig «perquè són les èpoques en què tenen més temps per fer vida social». Si bé al final l’arribada de la covid va acabar escurçant aquesta estada a set mesos, igualment van servir per complir amb escreix les expectatives inicials, i si amb alguna cosa es va quedar a mitges, ja es va preocupar després de documentar-se i demanar fotografies per conèixer-la bé.

De la solitud al bullici

L’aventura començava a final de juliol del 2019. Hi hauria volgut anar al febrer «amb la intenció que em concedissin el visat per tot un any, però no me’n vaig sortir». N’hi van donar un de cinc mesos per any, i per això va retardar la marxa fins al juliol, fent el compte enrere des del desembre per passar el Nadal a casa i poder tornar de seguida al Nepal, al gener, amb una segona tongada que la covid tornaria a escurçar, ara fins al març i ja definitivament. Es va instal·lar a Namche Bazar, la principal localitat a les valls de la regió de camí cap a l’Everest i el Cho Oyu, «que és on es van establir els primers xerpes fa més de 500 anys quan van marxar del Tibet fugint de persecucions religioses i polítiques». 

Aquell seria el seu camp base, i situaria la seva nova llar a l’hotel Namche, d’una trentena d’habitacions però d’on va ser l’únic hoste durant tot un mes des que hi va arribar el juliol, en plena sequera turística. «Era una sensació estranya», recorda Puig, que es quedava sol fins i tot a les nits, «perquè la dona que se’n cuidava marxava». Però van passar els dies, «i en poc temps va deixar de ser un lloc buit per omplir-se a rebentar». 

Revivint l’èxit del 53 però patint pel medi

Des d’allà, Ramon Puig aniria fent rutes per conèixer vida i costums de tota la regió que, pel que havia pogut llegir i després va anar descobrint, en l’últim mig segle havia passat de viure bàsicament del comerç, l’agricultura i la ramaderia, a fer-ho del turisme de muntanya, amb l’explosió d’expedicions i visites que van començar a emergir a partir dels anys 50, i especialment després de la primera ascensió amb èxit a l’Everest, el 1953. 

Una ascensió que, precisament, Puig va poder conèixer al detall com pocs ho han fet gràcies a la trobada inesperada que va tenir amb Kanchha Sherpa, l’últim portador que queda viu d’aquella gesta que va culminar amb Edmund Hillary i Tenzing Norgay coronant el cim de l’Everest. «Ara ja deu tenir uns 88 anys, i me’l vaig trobar per casualitat sortint a caminar com feia tots els dies», recorda Puig. I és que, segons li va explicar ell mateix, Kanchha Sherpa viu mig any a Kàtmandu i mig any a Namche. «L’havia vist en fotos, em va semblar reconèixer-lo, em vaig aturar, li vaig demanar si era ell, i em va confirmar que sí», explica Puig, que recorda aquesta trobada «d’una manera especial» pel propi personatge i per les circumstàncies. «Vam caminar plegats, i vam quedar un altre dia per parlar amb més tranquil·litat a casa seva. Allà em va explicar tot d’històries d’aquella expedició i de com veia el futur d’aquelles muntanyes». En les converses es va fer palès l’efecte que està tenint el canvi climàtic també a l’Himàlaia: «Em deia que abans eren més blanques que no pas ara perquè la neu s’ha anat retirant».  

Més enllà de la trobada amb Kanchha Sherpa, Ramon Puig és testimoni directe dels canvis que hi ha hagut en aquell entorn. «On hi ha el camp base de l’Everest, les glaceres ja estan uns 50 metres més avall que quan Hillary i Norgay hi van fer l’ascensió el 1953», explica. I a la gent d’allà «això els preocupa, com també les deixalles de plàstics, llaunes i residus orgànics que hi generen tants viatgers». Actualment el turisme és la seva gran font de riquesa «però treballen molt per contrarestar els efectes negatius que pot tenir», fins al punt «d’oposar-se a la construcció de noves carreteres que permetrien guanyar visitants quan ara ja multipliquen per sis la població que hi viu en les dues temporades de més turisme».

I és que amb la seva estada de set mesos a les valls del Khumbu, Puig es va regalar un extens aprenentatge sobre la visió que els xerpes tenen del món i sobre una singular manera de viure. «Em va interessar molt veure com estan d’organitzades les dones» en l’àmbit formatiu, d’ajuda a la comunitat, o en la gestió de la recollida d’escombraries; «i també els joves», que munten des d’un campionat esportiu fins al transport de malalts en lliteres. En canvi, els homes adults «treballen, però difícilment es cuiden d’organitzar res», diu Puig. 

D’aquest viatge també el van commoure petites experiències però que li van provocar un impacte majúscul, «com la cerimònia de benedicció de banderes de la família d’en Pasang que va fer un monjo en una atmosfera indescriptible», la història «d’una mare que cada dia caminava quatre hores en quatre trajectes per portar i recollir el fill de l’escola», i «la sensació que em van produir una casa petita i atrotinada de dues germanes, o la petita escola de Pangboche, a uns 4.000 metres d’altitud».

Un retorn anticipat i pels pèls

L’arribada de la covid va posar punt final a una aventura que s’hauria allargat un any i va durar set mesos. Era el 19 de març del 2020, i quan es va començar a veure el risc real que prenia la pandèmia, va decidir tornar, i no va ser fàcil. Tot era incert i tot es precipitava, fins al punt que Puig va témer pel retorn. «Érem a prop del camp base de l’Everest, a gairebé 5.000 metres», a un dia de camí de Namche, que és a 3.500. Hi va arribar l’endemà, i es va trobar novament tot sol a l’hotel, d’on va ser l’últim hoste i també l’últim turista que va marxar de Namche. Un cop va poder organitzar la baixada fins a Kàtmandu, va comprar el bitllet a corre-cuita sabent que havien tancat la frontera d’entrada però encara no la de sortida. Amb la sort de costat, es va poder enlairar, i el 24 de març arribava a Catalunya «enmig d’una estranya sensació» en ple confinament i amb una quarantena que l’esperava. Durant l’escala a Doha «vaig llegir que l’aeroport de Kàtmandu havia tancat del tot i vaig saber que el meu havia estat l’últim vol que havia sortit». Possiblement s’hauria quedat atrapat al Nepal els sis mesos que l’aeroport va trigar a reobrir amb normalitat.

Va ser una tornada anticipada d’un projecte «que ha acabat amb el llibre i que he donat per tancat». Això sí, el Nepal l’espera en un nou viatge «tan aviat com sigui possible», però encara sense data, «i no per acabar res, sinó per retrobar-me amb gent i amb el país». Segurament que hi tindrà un plat a taula, qui sap si un bon Dal bhat, a base de llenties i arròs, típic del lloc.

Festes entre ofrenes, jocs i música, i el primer plat de peix

En tot el temps de convivència amb els xerpes no hi van faltar les festes i tradicions que Puig va experimentar com a convidat. «Hi ha un cerimonial molt diferent del que fem aquí, i entendre’n el significat va ser un exercici de molt estudi, lectura, i de parlar amb molta gent». Li va ajudar el seu amic Pasang, amb qui les va poder viure i ser testimoni de la intensitat amb què les celebren, «com una bona oportunitat per fer vida social».

Sovint combinen una part religiosa, més cerimonial i d’ofrenes, i una de laica, «on canten, ballen, mengen i beuen». Recorda el Gylapo Losar (el seu Cap d’Any) a casa de’n Pasang (a la foto), i l’emoció d’assistir en plena matinada, «i amb un fred que pela», a la cerimònia de l’ofrena de l’aigua. Allà «no hi ha campanades ni raïm», sinó l’ofrena a la font del poble, «on la primera família que hi arriba és la que tindrà més benefici dels déus». Es llancen farina sobre les espatlles «per desitjar-se sort», i després agafen aigua i se l’emporten per col·locar a l’espai de casa on veneren els déus i deesses. Després esmorzen, i a mig matí es troben al local del poble per jugar a cartes o al dòmino, dinar i sopar, i per acabar cantant i ballant danses tradicionals.

I el juliol arriba el Phagnyi, una festa laica de tres dies amb música, danses i més jocs «d’homes i dones que ocupen taules i taules on fan llargues timbes de cartes». No hi falta el te ni el chang (un licor d’arròs), ni el menjar. «Allà va ser el primer dels dos únics cops que vaig menjar peix en tot el viatge», recorda Puig. Tota una raresa en un país alt, fred i envoltat de muntanyes, «i on l’aigua és tan freda que ni tan sols hi ha peixos al riu».

Descobrint els misteris de la reencarnació

La creença dels xerpes en la reencarnació és un dels aspectes que més van captar l’atenció de Puig. Va ser al monestir de Tengboche, on va conèixer el seu abat. Tenia més de 80 anys i feia temps que havia estat reconegut com a reencarnat en haver superat els protocols de reconeixement d’objectes, llocs o aspectes vinculats amb el seu anterior ‘jo’. «Ens costa d’entendre, però quan veus que al darrere hi ha un relat i que se’l prenen tan seriosament, entens la força que té en la seva cultura». 

stats