La història de les mines de Súria, Sallent, Cardona i Balsareny es relata amb les fotografies antigues en un llibre del qual n’ha tingut cura Albert Fàbrega, surienc i bon coneixedor de la història d’un dels fets socials i econòmics més importants de la comarca.
La història minera
del Bages s’explica
en blanc i negre
Davant dels ulls d’Albert Fàbrega (Súria, 1951) van passar trenta mil imatges, però l’esforç que el va fer patir més va ser triar-ne tres centenars per a un llibre que explica la història de les explotacions mineres de Súria, Cardona, Sallent i Balsareny des de l’òptica de la fotografia antiga. «La majoria són inèdites», afirma l’autor, que al llarg dels anys ha tractat qüestions com la història local, la memòria de la guerra civil i el patrimoni de la pedra seca tant en llibres com en exposicions divulgatives. El resultat de mirar tantes instantànies en blanc i negre és una nova aproximació a una de les realitats socials i econòmiques que durant el segle XX van transformar el paisatge humà i visual de diverses zones de la comarca del Bages.
Súria es va situar en el mapa l’any 1912 quan es va descobrir el que aleshores era el tercer jaciment de potassa mineral del món, després dels de l’Alsàcia francesa i Stassfurt (Alemanya). El mateix Fàbrega ha explicat aquesta història en publicacions anteriors, però la novetat del volum editat per Efadós és la fotografia d’època, un conjunt imponent que té la voluntat d’ensenyar allò que es veu a la superfície i allò que queda ocult sota terra. Des dels castellets que s’alcen enmig de les explotacions i s’erigeixen en el símbol més visible de l’activitat fins al treball a l’interior del sòl, que, com mostra una imatge inclosa en aquest reportatge, va veure Franco en persona amb motiu d’una visita oficial a Cardona.
«Quan vam estar treballant en el llibre Súria desapareguda, que va sortir abans de Sant Jordi, l’editor ja es va interessar en les fotografies de les mines», explica Fàbrega, «i va proposar de fer un volum només amb aquestes imatges. Era evident que no les podíem obviar en el llibre sobre el poble», però la idea va quedar flotant a l’aire i es va reactivar poc després. La temptació era molt llaminera. «Per a qui no les ha vistes mai, són unes fotografies que criden l’atenció», reconeix.
El format dels llibres que publica Efadós, una editorial especialitzada en la fotografia antiga i que ha rescatat milers d’imatges d’arreu del país, prioritza l’aspecte visual, el relat que en el seu dia va emergir de les càmeres. Els peus de foto llargs completen l’explicació que, en aquest cas, es va escrivint amb un conjunt d’instantànies que mostren les diverses facetes de la vida a la mina en els quatre jaciments bagencs.
«La primera tria que vaig fer de fotografies de Súria era de 700... i vaig haver d’anar esporgant fins a quedar-me amb 98», recorda Fàbrega, que ha pouat sobretot en l’immens fons d’ICL «de prop de trenta mil imatges, vint mil de les quals són de Súria». Per fer la selecció cardonina, el Premi Bages de Cultura del 2014 va visitar l’Arxiu Històric de la vila ducal. «De Sallent, n’hi ha menys que de Súria, però són molt bones. De fet, el jaciment és més tardà, dels anys 30», apunta l’autor: «i de Balsareny n’hi ha poques, i són postals». A més, puntualitza, «els anys 70, la mina de Balsareny es va unir a la de Sallent, l’accés era per Vilafruns però el mineral sortia per l’altra banda, i això fa difícil precisar de quin punt són algunes fotos». De tot aquest llegat miner que el llibre mostra, avui en dia ja només queda activa l’explotació surienca.
La fascinació de la transformació
El que fa referència al Bages és un capítol cabdal en la història minera del país. La potassa és un nutrient bàsic per a les plantes i la descoberta del jaciment de Súria va capgirar la realitat d’un territori que vivia del camp i del tèxtil. En el seu moment, l’obertura de les mines va ser una revolució insospitada de la qual en perdura el record i unes imatges que remeten a un temps pretèrit però ben viu en l’imaginari col·lectiu.
«Moltes fotografies són del període que va del 1918 al 1923-24, l’època de la construcció dels edificis, les cases, la colònia minera, són els anys dels inicis de l’activitat», explica Fàbrega. La primera potassa d’extracció surienca va arribar al mercat el 1925, però en els set anys precedents la fotografia va documentar el procés de posada en marxa de la infraestructura necessària per fer rutllar un negoci de grans dimensions i que va transformar la comarca.
Hi ha en el llibre fotografies d’autoria desconeguda però també d’altres que signen alguns dels grans fotoreporters de la Catalunya de la primera meitat del segle passat, com Roisin, Brangulí i Sagarra. «De les imatges que he pogut veure», explica Fàbrega, «moltes tenen a veure amb esdeveniments socials de les empreses, les festes de Santa Bàrbara, jubilacions de treballadors... En certa manera, vista una, vistes totes». També hi ha fotografia tècnica. I el més «interessant», per a Fàbrega, « són les instantànies de les noves construccions, les reformes, l’alçament dels castellets...». N’és un exemple la seqüència de la construcció del primer castellet d’aprofundiment del pou I de la mina surienca, que es va iniciar el juny del 1918. Pas a pas, en una seqüència de cinc imatges, es percep la mutació del paisatge obrat per l’explotació de les mines de potassa.
El que queda ocult sota terra també es revela amb nitidesa a través de la fotografia. «La majoria de les fotos són dels anys 30 i 40, quan es feia servir la dinamita, el pic i la pala i uns trenets que després van ser substituïts per les cintes transportadores», comenta Fàbrega. Algunes imatges ens transporten a un món impensable avui en dia, amb treballadors en calçotets per combatre la calor, calçant espardenyes i il·luminant-se amb fanals de carbur. Uns altres dos temes importants que ha volgut tractar Fàbrega són el transport (trens, cables aeris...) i les colònies mineres, amb el contrast entre els xalets dels directius i les cases dels treballadors. El recorregut tampoc obvia realitats com la precarietat i la migració, cares de la mateixa moneda d’un negoci que va donar feina a moltes famílies de les localitats implicades.
L’auge i la caiguda han quedat fixades en un conjunt de fotografies que condensen a les pàgines del llibre el trànsit d’una activitat encara viva a Súria però que va morir en les altres localitats. Segellar pous i demolir arquitectures en desús són accions d’una gran potència gràfica que testimonien el punt final d’una indústria que ja no donava més de si. Quan s’abandona una mina, el pou s’ha de segellar per evitar accidents, tot i que avui en dia arreu de l’Estat encara n’hi ha d’oberts i sense protecció. No és el cas dels pous que es van fer a Cardona i que el setembre del 1990 es van tancar, tal com també fan explícites unes imatges impregnades de nostàlgia.
Les explotacions que no van reeixir
Curiosament, el llibre de fotografies del qual ha tingut cura Albert Fàbrega acaba amb tres pàgines i una sola imatge, un collage realitzat amb plànols de bones intencions. Aquest exigu darrer capítol conté una gran història: les mines que no van ser, els projectes que no van arribar a bon port. «És una manera de tancar el cercle», indica l’autor, que posa com a exemple la mina de La Fodina, una societat creada per explotar diferents tipus de mines i que no va fructificar. Els anys 1930 i 31 va fer tres sondatges, a Sant Mateu de Bages, Castellnou de Bages i la riera de Conangle, a Balsareny. En els tres casos va trobar potassa, i durant uns anys, abans i després de la guerra, va semblar que el projecte donaria resultats. Però tot es va acabar esllanguint i al final no va tirar endavant. «La falta de rendabilitat és al darrere dels projectes que no van reeixir», explica Fàbrega. Tot el contrari d’un llibre que explica la tradició minera de les quatre poblacions bagenques amb tota la llum del blanc i el negre.
Sortir corrents a auxiliar els ferits calçant espardenyes de set vetes
La seguretat sempre ha importat, però és obvi que els recursos per aplicar-la no han estat a vegades els més adequats. En aquesta fotografia d’autor desconegut podem apreciar l’aspecte que oferia la brigada de salvament que va constituir Minas de Potasa de Súria per intervenir en qualsevol incident que pogués sorgir i que requerís una actuació urgent. L’equip imprescindible per abordar les emergències era un casc –en una època en la qual els miners no en portaven–, una màscara antigàs i un llum de carbur. Però tant el vestuari com el calçat quedaven fora del protocol i, com en el cas d’aquesta imatge, el conjunt era del tot eclèctic. Als peus, hi havia qui es calçava unes botes d’aigua i qui els posava dins unes espardenyes de set vetes. Els encarregats de les mines tenien l’obligació de complir el Reglament de Policia Minera del 1934, però en algunes qüestions no sembla que fossin gaire curosos.
Treballant sota terra, allà on sempre és de nit
Les imatges de l’interior d’una mina són sovint impactants, oimés quan mostren en tota la seva dimensió la realitat de la feina que hi duien a terme els treballadors en uns anys en què no hi havia, com és evident, les condicions de seguretat i salubritat d’avui en dia. Aquesta imatge, l’autor de la qual es desconeix, mostra un grup de miners en plena activitat preparant els forats a la paret de la cavitat per ficar-hi els cartutxos de les pegues. Un dels operaris serà l’encarregat d’accionar el martell mogut per aire comprimit i les broques que es feien servir podien arribar als cinc o sis metres de llargada.
Sense casc ni roba protectora –la calor aconsellava anar lleugers–, els miners maniobraven dins un espai que s’aguantava amb bigues de fusta. Tal com explica Fàbrega, les mines de potassa no requereixen grans estructures per sostenir-se, però a vegades hi ha estrats que són fràgils i cal posar-hi remei amb puntals per evitar despreniments que podrien causar danys irreparables als treballadors, que feien torns de vuit hores sense veure la llum del sol.
El tren era imprescindible per treure la potassa
Tan important com extreure el mineral de la terra era dur-lo fora de la mina i iniciar el procés que havia d’acabar amb la venda. En la imatge d’autoria desconeguda que hi ha sobre aquestes línies podem apreciar com es portava a terme la feina de transportar la potassa cap a l’exterior. Un treballador conduïa una locomotora situada sobre uns raïls i iniciava un recorregut que s’havia arribat a fer amb cavalls que arrossegaven les vagonetes. Aviat, però, els locotractors de gasoil o elèctrics van substituir els abnegats animals i, de mica en mica, el transport es va anar fent més eficient.
Carregar les vagonetes, transportar les locomotores, descarregar les vagonetes: una de les rutines bàsiques del treball a les mines. Les locomotores van ser elèctriques, sobretot, o bé de combustió interna, i havien d’estar equipades amb un extintor i dues màscares antigàs en previsió de qualsevol incidència, ja que transitaven per unes galeries que, malgrat que la normativa exigia que estiguessin ventilades, a vegades no eren el lloc més segur del món i podien ser rateres. Com tots els altres aspectes, les condicions de treball van millorar amb el pas de les dècades.
Francesc Macià i el dictador Franco van visitar les mines
El relleu que les explotacions mineres del Bages van assolir al llarg del segle xx es manifesta també en actes simbòlics com les visites de personalitats polítiques de primer ordre de la talla de Francesc Macià, que el 19 de juny del 1932 va anar al jaciment de Súria en la seva condició de president de la Generalitat de Catalunya. A la foto superior, se’l pot veure en primer terme, el segon per la dreta: Macià va visitar les mines després d’inaugurar un grup escolar al costat de l’Ajuntament. Francisco Franco, per la seva part, va baixar a les mines de Cardona el dia 11 de juny del 1952, i només va anar a Cardona per lloar l’espanyolitat de l’explotació enfront de la propietat estrangera d’altres. El 6 de maig del 1961, qui va retre visita a la vila ducal va ser l’aleshores príncep Joan Carles.
Dos moments de la destrucció del castellet d’un pou de Sallent
Mantenir estructures que ja no es fan servir té un cost que no sempre es pot afrontar. El 2010, es va procedir a la voladura del castellet del pou I de les mines de Sallent, especialment afectat per la corrosió que causen la sal i la potassa en el ferro i l’acer. Anys enrere es va obrir la rampa de Sallent i es va connectar la mina amb Vilafruns, i això va fer que els pous de l’explotació sallentina deixessin de ser necessaris.
