entrevista | Txema Rico Martínez Artista plàstic, autor de múltiples murals urbans

«L’art mural permet fer quadres gegants al carrer»

«L’art mural permet fer quadres gegants al carrer» | OSCAR BAYONA

«L’art mural permet fer quadres gegants al carrer» | OSCAR BAYONA / Pere Gassó Ollé

Pere Gassó Ollé

Pere Gassó Ollé

S’ha convertit en un dels artistes més populars de la Catalunya central. Els seus grans murals fan més amable i atractiva la via pública de Manresa, Gironella, Cabrianes o altres pobles i ciutats, inclosa Barcelona. Va néixer a Rubí fa 57 anys, però encara jove va començar el seu periple pel Bages, primer a Marganell, atret per poder pintar la muntanya de Montserrat. Ha viscut, també, a la Colònia Jorba i a Manresa. Practica diferents disciplines de les arts plàstiques, des del dibuix fins a les instal·lacions, passant per alguna experiència escultòrica. La seva vida, en la darrera dècada, ha fet un tomb d’ençà que es va aparellar amb la cantant Celeste Alías, amb qui té dos fills. Periòdicament, se’l pot veure en algun carrer de Manresa mentre ensenya pintura mural a persones en atur. La docència, a persones de qualsevol edat i condició, forma part de la seva vida. És una persona oberta, amb un caràcter afable que l’ha ajudat a fer amistat allà on va.

Com i quan va aterrar al Bages?

Soc dolent per les dates, però devia ser el 1993, poc després dels Jocs Olímpics. El primer lloc va ser a Cal Petit, una petita masia de Marganell, on vaig viure set anys. Ara, al cap dels anys, em fa feliç veure-la restaurada. En aquesta casa, que estava abandonada, hi deixàvem els estris per pintar. Arribàvem amb tren fins a l’estació de Castellbell i el Vilar i la resta del trajecte el fèiem a peu. Un bon dia, l’amo del Cal Petit, en veure quina era la nostra activitat, ens va esperar per donar-nos la clau de la casa i dir-nos que en podíem fer ús. La pintura em va portar a la falda de Montserrat.

Què li cridava més l’atenció de la serralada?

En aquella època no tenia un estil definit, però podia practicar el paisatgisme i Montserrat és un lloc ideal.

En aquell moment, vostè era un hippy?

Sí que ho podríem dir. Primer hi vivia amb un amic i, després que ell marxés, van venir altres persones.

Difícilment es podia fer el jornal només de la pintura.

Havia començat el camí cap a la professionalització, però ho havia d’alternar amb altres feines. A Marganell mateix havia pintat força pisos i tenia encàrrecs d’una empresa de Cardedeu que m’havia donat feina de pintura decorativa i artística pels Jocs Olímpics. Em vaig adonar que pintar bé cases o pisos és més difícil del que sembla. Cal ser un bon professional, net i polit.

A Rubí havia treballat en una fàbrica.

Havia fet un cicle formatiu i em vaig incorporar a una fàbrica, però aviat vaig veure que allò no era el meu món. Jo durant un temps no ho havia valorat, però a mesura que m’he fet gran, he agraït que els meus pares m’apuntessin a l’Escola Municipal d’Art. Era com una extraescolar i hi anava cada dia dues hores i mitja. Van ser deu anys de viure la pintura en el dia a dia.

És conegut, especialment, per l’art mural. Què li aporta?

No sempre ha estat així, però ara sí, que se’m coneix més pels murals. És un art que permet fer quadres gegants al carrer, sense haver d’anar a una sala d’exposicions. Ho veu tothom, des d’una persona molt gran, un escolar, un aturat... L’art al carrer m’atrau molt. M’hi he dedicat més els últims deu o quinze anys. A Manresa em vaig incorporar com a professor de muralisme per a persones inscrites a l’Inem (actualment SOC). Per això, a la ciutat hi ha força murals que, en realitat, són dels alumnes d’aquests cursos que es gestionen des de l’Ajuntament.

Després de fer el Camí de Sant Jaume, en va fer una exposició de dibuixos.

Aprofitant un parell de mesos que tenia l’agenda molt neta, vaig fer el camí i els dibuixos, que, entre altres llibreries, vaig exposar a la Papasseit. El dibuix és una afició que m’ha acompanyat tota la vida. Un pintor ha de tenir una bona base de dibuix. Un bon dibuix és el principi d’una bona obra.

Al Bages també ha viscut a la Colònia Jorba i a Manresa.

Després de Marganell vaig anar al Barri Vell de Manresa, i d’aquí, a la Colònia Jorba, on podia disposar d’un espai gran que em servia de taller. Era idoni perquè entre les meves feines hi ha l’escenografia de teatre per a diferents grups del Bages i Barcelona.

Ha viscut el Bages rural, l’urbà, el del tèxtil.

Gairebé sempre allà on he estat l’activitat principal ja no existia, ja estava en decadència. Hi ha espais, algunes antigues colònies tèxtils, que es converteixen en llocs susceptibles de fixar-hi la primera residència.

Ha estat o està vinculat al Centre d’Art Contemporani (CACIS), al Konvent, al Cercle Artístic.

Sempre he tingut una gran inquietud pictòrica. M’agrada l’art en totes les seves facetes i em sento bé amb la gent de totes les entitats. Sovint els meus quadres parteixen d’idees molt banals i diverses. Puc partir de conceptes abstractes o fer collages propis de l’art contemporani, però l’art mural el faig seguint mètodes tradicionals, amb pinzells i brotxes, sense esprais. Ho faig d’una forma més renaixentista.

Ha comptat el nombre de murals que ha pintat?

No, no faig cap llista dels treballs. Soc força iconoclasta. He treballat a força pobles, però no faig fotos per fer-ne àlbums. Visc molt el present i, en tot cas, penso en el proper mural que m’hagin encarregat.

Feina és sinònim d’uns bons ingressos?

Els murals no és que estiguin massa ben pagats, però jo soc una persona molt entusiasta i m’agrada molt fer-los. Per poc que es pugui, sempre arribem a acords, i, si cal, deixo que em paguin més endavant. Estic bé pintant al carrer, soc feliç. Per viure, he de fer altres coses, com la docència.

Hi ha algun mural que l’hagi satisfet especialment?

N’hi ha un a Calders que em va costar molt, tot i que potser no és gaire vistós. És un gran dipòsit d’aigua on s’hi reflecteix el cicle d’un dia. Hi van venir tots els nens de l’escola i, fins i tot, vam fer un taller amb els escolars. Anar cada dia a pintar aquest mural era un repte.

A Barcelona va fer una obra vinculada al poeta Joan Brossa.

Sobre Brossa, en tinc a Barcelona i a Manresa. La que hi ha a Manresa la vaig proposar a l’Ajuntament, ja que també hi té un carrer dedicat. Allà, que fa una placeta, hi havia una paret lliure on vaig pintar vuit cartes de la baralla espanyola en reconeixement al poeta visual. Hi ha el 9 de copes, on n’hi vaig pintar 8, expressament. Sempre m’ho critica un indigent que sol haver-hi a la placeta. Jo li he d’explicar el motiu.

És una anècdota que demostra que els murals són art popular.

Totalment. En una exposició de quadres mai m’ha passat que hi hagi una interlocució tan gran amb els visitants.

D’escultura seva, n’havíem vista alguna fa anys.

Quan era a la Colònia Jorba compartia local amb un escultor que es diu Perico, i fèiem accions conjuntes amb materials reciclats i instal·lacions, però ja no hem fet res més. Encara tinc temps.

Als seus dos fills els fa de mestre?

Fan el que volen i, com diu el refrany, «a cal ferrer, ganivet de fusta». Malgrat el comentari, he de dir que detecto que tenen habilitats artístiques. El gran, quan agafa un paper, dibuixa amb una gran desimboltura, encara que no ho faci especialment bé. Es nota que m’ha vist pintar.

Són habilitats innates.

Sí, perquè també veig que fan coses que veuen de la meva companya Celeste, que es dedica a la música: tocar el piano, cantar... Ho fan sense haver anat a classe. El gran venia a classes que faig i es va esborrar, però, de tant en tant, sense que ningú li digui res, apareix a l’aula.

Sou una família d’artistes.

Som artistes, supervivents i lluitadors, com moltes famílies.

En l’àmbit polític o social, se’l pot considerar antisistema?

Sí, segurament. Jo tinc presents moltes injustícies, algunes de les quals venen derivades de la globalització i de l’ús de les tecnologies. Quan era petit jugàvem més al carrer, però ara tiren cap als ídols, estil Messi, Rosalía o Ronaldo, les xarxes socials... Fa falta ganes d’aprendre.

Tothom té el que es mereix?

No.

Millor qualitat i pitjor defecte.

Bonhomia i orgull.

Quina part del seu cos li agrada menys?

La panxa, segurament per l’edat.

Quant és un bon sou?

El que cal per viure sense haver de fer vuit hores al dia.

Quin llibre li hauria agradat escriure?

Cartes a Theo, de Van Gogh.

Una obra d’art.

El crit, de Munch

En què és expert?

A contemplar.

Què s’hauria d’inventar?

El microones que refresqui cerveses.

Déu existeix?

Ho dubto...

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

Bob Marley.

Un mite eròtic.

Catherine Deneuve.

Acabi la frase. La vida és...

Dura.

La gent, de natural, és bona, dolenta o regular?

Regular.

Tres ingredients d’un paradís.

Menjar, temps lliure i amor.

Un lema per a la seva vida.

Sigues feliç, sigues humil.

Subscriu-te per seguir llegint