El Lluçanès i d’altres: i tanmateix es mou!

E pur si muove, diuen que va dir Galileu Galilei quan el Tribunal de la Inquisició de l’Església Catòlica Apostòlica i Romana el va obligar a renunciar a la seva visió (copernicana) del sistema planetari on, per ell, s’orbitava entorn el Sol, enfront la fe que els cossos celestes orbitaven entorn la Terra. Doncs sí, una veritat (o doctrina de la fe) tant immutable, com el model i lleis d’organització territorial de Catalunya (LlOTC), tanmateix es mou. Ni tant com caldria, ni amb la celeritat òptima. Però en les últimes setmanes i mesos hi ha hagut dues novetats. Comencem per la realitat ja tangible.

El 7 de març passat, el ple del Parlament de Catalunya aprovà la llei de canvi d’adscripció comarcal i veguerial dels municipis de Torà i Biosca, perquè es puguin incorporar tant al Solsonès com a la Catalunya Central. El procés polític ha estat bastant llarg, i l’institucional, l’adequat acomplint les lleis (LlOTC), però arribant on, legítimament, van decidir ambdós ajuntaments: autodeterminant, sobiranament, la seva adscripció territorial, a les necessitats administratives i sòcio-econòmiques de la dinàmica de relació dels seus habitants en l’espai real de les seves vides. Si busqueu les declaracions dels opositors al canvi d’adscripció, podreu fer el màster de l’imaginari que determinades visions polítiques i/o administratives tenen de les LlOTC i entendreu, millor, la metafora de Galileu. Perquè, precisament, des d’una perspectiva d’anàlisi territorial i geogràfica, allò que s’ha esdevingut amb Torà i Biosca és l’avantsala del que podria esdevenir-se amb total coherència: la creació, administrativa, de la comarca de l’Alta Segarra, conformada per municipis de l’actual Anoia (la gran majoria), de la Segarra i del Solsonès; perquè tant la configuració de la Segarra i de l’Anoia, el 1936 i el 1987-88, fou de les més discutibles i debatudes. Per tant, just després del Lluçanès, junt amb el Baix Montseny (per entendre’ns ràpid Sant Celoni i entorns) i la Baixa Segarra (Santa Coloma de Queralt i entorns) són de les realitats territorials que necessiten una nova realitat administrativa.

«La realitat social, econòmica i cultural va una velocitat superior i amb una dinàmica intensa i viscuda»

I el Lluçanès? Primer el govern expressà, mitjançant el secretari de Governs Locals i Relacions amb l’Aran, la voluntat de «desencallar» la creació de la comarca perquè fos realitat abans de les eleccions municipals del 28 de maig. Setmanes després, i després de debatre-ho amb les alcaldies dels Ajuntaments possiblement implicats, el govern rectificava, proposant un òrgan de govern «transitori» que tindrà forma de mancomunitat amb la idea que la nova comarca comenci a funcionar a partir del 2027. I, en un nou gir, el 21 de març, el govern aprovà el projecte de llei pel qual es crearia la comarca del Lluçanès (amb Alpens, Lluçà, Olost, Oristà, Perafita, Prats de Lluçanès, Sant Feliu Sasserra, Sant Martí d’Albars i Sobremunt), contemplant la mancomunitat transitòria, la constitució efectiva abans de les municipals del 2027, i donant opció Sant Feliu a decidir, abans de 31 de març de 2026 si s’integra al Lluçanès o roman al Bages. 

 Des del total respecte a les voluntats governamentals i dels ajuntaments implicats en el procés de creació de la comarca administrativa, en el cas lluçanenc (com en els que vindran) la meva opinió és favorable per tal que el fet administratiu s’esdevingui, definitivament! Perquè la comarca, geogràfica, natural, viscuda i sentida, és un fet, realment existent, i sigui quan sigui, hauria de ser, també i definitivament, un fet administratiu! I quan sigui ho farà amb una composició (la que en resulti) sense bloqueigs davant els dubtes o els rebuigs de part dels municipis més perifèrics; perquè aquells que no hi acabin confluint inicialment, molt probablement n’acabaran sol·licitant l’adscripció i serà més d’hora que tard, atès que la nova administració comarcal esvairà dubtes. Ni ara i ni aquí és on fer el memorandum del perquè el Lluçanès és un comarca i de les vicissituds de perquè, fins ara, no ho ha estat administrativament, perquè d’altres persones ho han fet i ho poden fer i molt millor que jo.

Des del respecte a les voluntats governamentals i dels ajuntaments, en el cas lluçanenc (com en els que vindran) la meva opinió és favorable per tal que el fet administratiu s’esdevingui, definitivament!

Però si cal criteri d’autoritat experta (forana al territori lluçanenc) escullo un nom i les seves obres: en Jesús Burgueño, De la vegueria a la província i Història de la divisió comarcal de Catalunya. En termes de política pública, la creació de la comarca administrativa (del Lluçanès i de les que haurien de venir, com l’Alta Segarra) hauria de respondre a la pregunta: les persones que viuen als municipis que poden formar part del Lluçanès (que són més que les que són considerades ciutadanes) tindran, amb la nova comarca administrativa, una millor atenció per l’administració? És a dir, rebran millor política pública amb la nova comarca? Per cert, però que és la política pública? De fet, la política pública té el seu origen en un problema o una necessitat o bé no resolts o que pot ser millor resolts i/o tenir una millor solució. No seria, també en sí, una millor solució (per donar una resposta a un problema o necessitat no resolta) la creació administrativa de la comarca del Lluçanès? Torno, per si us heu perdut, amb la giragonça! No tindria, major i millor capacitat de detecció de necessitats (i problemàtiques a resoldre) i de solucions per a la millora, una comarca administrativa lluçanenca (que les actuals osonenca, bagenca o berguedana i sense menystenir-les)? Si més no, capacitat d’ajust atès que les polítiques públiques i la seva capacitat de resposta depenen de la seva bona formulació, en els seus objectius factibles d’assolir, amb els recursos adequats en el temps i amb les relacions entre actors i les seves agendes i interessos. Per respondre a aquestes preguntes obertes, que es poden plantejar des de la concepció de política pública, a març de 2023 tenim allò que sempre és difícil d’obtenir quan es vol avaluar (abans d’implementar) una decisió de política pública: el cas semblant, perquè exacte no pot ser perquè tot és únic! 

L’1 de maig de 2015 es publicà al Diari Oficial de la Generalitat la creació de la comarca administrativa del Moianès. Qualsevol dels dubtes i preguntes que es puguin plantejar en relació a la creació de la comarca administrativa del Lluçanès, es poden respondre a partir de l’experiència del Moianès! Lluçanès i Moianès no són pas exactes, però força més semblants (entre ambdues) que amb el Pla de l’Estany, l’Alta Ribagorça o el Pla d’Urgell, les tres anteriors comarques creades administrativament (al ja llunyà 1987!). 

Així es pot afirmar que les persones dels municipis que formen part del Moianès (i que també són més les que són considerades ciutadanes) tenen una millor atenció per l’administració comarcal, reben una millor política pública, per una major i millor capacitat adequada de detecció de necessitats (i problemàtiques a resoldre) i de solucions per a la millora (sense menystenir les anteriors administracions comarcals bagenca, osonenca i vallesano-oriental). I si tenien pors han desaparegut perquè el seu Consell Comarcal col·labora i comparteix el que escaigui amb els anteriors o d’altres. Òbviament que el Consell Comarcal és una eina administrativa, que de per se, no neix amb una bona administració. Però el cas del Moianès demostra que aquells territoris que han tingut projecte i voluntat, amb una eina modesta (en termes administratius en comparació amb les Diputacions) com és l’administració comarcal es fa molt més i millor per un territori que ja és una comarca geogràfica, viscuda i sentida. Una darrera qüestió: existeix alguna demanda en dissoldre la comarca del Moianès i/o d’adscripció dels seus actuals municipis a les comarques anteriors? No, per tant funciona millor la comarca administrativa del Moianès! Ja l’any 2015 s’obrí el debat i es tancà ràpid (com ara) i el Lluçanès no ho fou, el Moianès sí... i l’experiència del Moianès comarca administrativa avala , de totes totes, que el Lluçanès no només pot ser-ho sinó ha de ser-ho perquè el resultat també serà positiu per les persones. 

L’any 2000 vaig ser un dels vuit membres de la Comissió d’experts pel procés de revisió de l’organització territorial de Catalunya, creada pel govern a instància del consens de tots els grups del Parlament de Catalunya. Aquella comissió redacta un Informe, batejat pels mitjans com a Informe Roca (pel cognom del President d’aquella comissió, en Miquel Roca i Junyent). Allà, per unanimitat, es proposà la creació del Moianès; però la creació de la comarca del Lluçanès, tot i el suport dels geògrafs, no tingué unanimitat (per motius més politico-instrumentals que de fons i de realitat territorial) i només es proposà com a sub-comarca. De la mateixa manera que el Moianès hagué de trigar 15 anys pel reconeixement administratiu (essent proposada comarca) ara el Lluçanès ja hauria compensat (fins ara amb 8 anys més d’espera que seran 12 el 2027) la seva «subcategorització» injusta, i precisament amb l’aval del camí del Moianès comarca administrativa, definitivament també cal que n’esdevinguí a efectes d’administració comarcal.

La realitat social, econòmica i cultural va una velocitat superior i amb una dinàmica intensa i viscuda; l’ administració i la política és lenta i carregada d’obstacles per interessos no pas col·lectius sinó de pèrdues i guanys de molles de poder, quan la qüestió és el pa sencer del bon govern. Seguint, i acabant, a la manera de l’Ovidi Montllor: «Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots! I acabo la cançó. Perquè vull! Tot comença en un mateix!»