L’aventura dels Claret de Súria, punt a punt
La família és a la base d’una novel·la que narra la increïble vida -plena de caramboles, com en el billar- del surienc Andreu Claret Casadesús (1908-2005), a qui la callussenca Maria Serra Clotet canviaria la vida a Cauçada. Amb París érem nosaltres, Andreu Claret Serra (Acs, França, 1946) -el fill del protagonista- es va endur el darrer Premi Ramon Llull. Ho va fer amb una obra que transporta el lector al convuls primer terç del segle passat en un viatge per Súria, Rajadell, Manresa, Sallent, Fonollosa, Barcelona i l’exili (París, Occitània, Andorra) a través de la vida d’un home que va néixer a Cal Bató, al Poble Vell de Súria. Per escriure-la, Andreu Claret fill va recórrer tots aquests escenaris mil i una vegades i va conversar amb historiadors locals com el surienc Josep Peramiquel i el manresà Quim Aloy, a més de persones que havien conegut el seu pare. I, en especial, una part de la seva pròpia família, molt desconeguda pel mateix autor i a la qual ha pogut tornar a «abraçar » i, sobretot, retrobar. Com les seves cosines, les filles del seu tiet Florenci, que havia estat alcalde de Súria. L’escriptor i periodista dedica París érem nosaltres al Joan, el seu germà gran, el fill que el seu pare va tenir amb la primera dona, la Trini Solé, de Cal Teixidor, una família de Fonollosa, d’esquerres, amb qui el protagonista del llibre va anar viure a Rajadell. Va ser aquest germà qui va exercir una notable influència en l’escriptor i qui el va empènyer cap a Barcelona. Com explica ell mateix, «hi havia dos aspectes complicats de la família: un era la relació amb la seva primera dona i el primer fill, el Joan, la mort de la seva segona filla, que l’havia traumatitzat molt; i l’altre era la relació amb el seu germà Florenci. Però he aconseguit lligar caps i m’he quedat en pau».
Vam convidar Andreu Claret a passejar pels escenaris suriencs de la novel·la i en aquestes pàgines en trobaran alguns dels més destacats, explicats a partir d’escenes de la seva obra i amb els seus comentaris. Segons l’autor, amb aquest llibre, «he anat obrint calaixos i he descobert aspectes del meu pare que no coneixia, els he lligat i he dibuixat un personatge que no és d’una sola peça però que té una vida que acaba amb dignitat. Inicialment, estava molt centrada en ell però a l’hora d’escriure em vaig adonar que la meva mare i la seva història d’amor havia jugat un paper molt important en la seva vida: la meva mare, després d’aquells anys de guerra, el va humanitzar».
I qui va ser Andreu Claret Casadesús? «Fill de la revolució que va significar el descobriment de la potassa» a Súria, fundador d’ERC, comissari de la República, delegat del president Lluís Companys a la Fatarella, amic i col·laborador de Pau Casals. Però, també, gestor del circ més gran de França, rei dels boscos d’Occitània sota l’ocupació alemanya, detingut per la Gestapo -de qui va aconseguir fugir de l’hospital on l’havien traslladat-, col·laborador dels maquis de la Cerdanya, i batejat com l’«Home de les Neus» a la Barcelona del 1962. I també, promotor del túnel del Cadí. Com diu el protagonista al llibre, «tinc la impressió d’haver viscut mil anys».
París érem nosaltres
AUTOR: Andreu Claret
Columna, 386 pàgines. 21,90 euros
1 | Cal Bató
«El pare va néixer l’any vuit, a cal Bató, dalt de tot del tossal on s’alça el castell de Súria, a tocar de l’església de Sant Cristòfol i a redós del carrer Major i el portal de Cardona». Cal Bató ja no pertany a la família, actualment la casa està tancada i no hi viu ningú. A la imatge, Andreu Claret, a l’entrada de la casa pel carrer de la Plata, un racó del Poble Vell que no es va restaurar els anys 80 i que manté el regust d’estretor de principi del segle XX. La banda de darrere dona al carrer Major. «Tota la història del meu pare està marcada per la tensió de voler escapar del món reclòs del Poble Vell però alhora per l’estreta relació amb Súria, amb cal Bató, amb la seva mare. Quan hi venia, sempre volia anar a dalt (al Poble Vell)», explica Andreu Claret. La Batona, la mare del protagonista de la novel·la, era «filla d’un Casadesús de Saldes i d’una Junyent de Torroella».
2 | Esglèsia de Sant Cristòfol
«Joan Claret, el Bató, era conegut més enllà de Súria per una veu de baix divina amb la qual cantava cants litúrgics a l’església. Hi anava més per fer rebotar el Magníficat entre les voltes del temple que no pas per encomanar la seva ànima a la Mare de Déu del Roser». L’escriptor parla del seu avi, pare del protagonista de la novel·la. Sant Cristòfol era l’antiga església parroquial, avui anomenada església del Roser. Va estar tancada uns anys i es va recuperar per iniciativa veïnal. Com explica Claret a la novel·la, el poeta surienc Salvador Perarnau en va fer un perfil de l’avi a Retrats Viscuts. I continua a la novel·la: «Malgrat que els Claret no eren religiosos, com els Casadesús, estaven orgullosos del parentiu que se’ls atribuïa amb Antoni Maria, el sant». L’església de Sant Cristòfol va patir el profund anticlericalisme el 1936.
3 | Era del Castell
21 de juliol del 1936: «Dimarts, la Batona va veure des de la finestra de casa el que mai no s’hauria imaginat: homes joves i canalla enderrocant els dos àngels que hi havia dalt de la graonada de l’església de Sant Cristòfol i fent una gran foguera prop de la tàpia de l’antic cementiri. Encenien el foc amb les cadires de boga i hi llençaven tot el que era de fusta, i figures d’àngels i verges, i saltaven al voltant de les flames com si fos Sant Joan» [...] «La fúria desfermada va durar uns dies que per a alguns es van fer molt llargs. Una dona va robar el pendó de vellut per fer-se una faldilla. Alguns nois arrencaven trossos de l’imponent altar de Sant Cristòfol...». Després de l’epidèmia del còlera del 1885, el cementiri, a l’era del Castell, s’havia traslladat un quilòmetre enllà i quan els fets de la novel·la ja estava en desús. L’espai que ocupava el cementiri és des dels anys 50 un carrer, el del Roser.
4 | Portal de Cardona
«En veure els primers cotxes llampants dels belgues, el pare i uns amics van construir-ne un, amb una planxa d’alzina polida que els va donar el Florenci i uns coixinets de màquines desnonades que va dur a casa el Pere. Davallaven pels carrers empedrats del Poble Vell a tot drap, estirats damunt de l’enginy, i tibaven de l’encordat per agafar els revolts, provocant un terrabastall infernal. Travessaven el porxo de Cal Balaguer i agafen la baixada del Riu entremig dels xiscles de les noies que anaven a la resclosa de la fàbrica Nova a rentar a roba». Una baixada en l’andròmina des del Portal de Manresa, que probablement també va fer el seu pare des del Portal de Cardona, del carrer de Sant Sebastià fins al barri de Sant Jaume, l’antic camí ral de Súria a Cardona. Els tres amics eren el Pèsol, el Quico i el Malcarat. Andreu Claret ha canviat noms i els assigna a cadascú una ideologia política que «és ficció».
5 | Hostal de Cuadrench
«Josep Cuadrench era un surienc benestant, propietari de l’hostal. Un home avançat al seu temps, obert al món en un indret on la majoria de la gent encara vivia amb mentalitat de poble emmurallat [...] «Calçava sabates de pell i no espardenyes, duia gorra en comptes de boina o barretina». Josep Cuadrench, que anava a Barcelona, que sabia parlar una mica de francès amb els caps de la mina, va ser una de les persones cabdals de la vida del protagonista de la novel·la a Súria. Com explica Andreu Claret, «li va obrir els ulls al món al meu pare». El Cuadrench vivia en una de les millors cases de Súria. Li va ensenyar «a endreçar les paraules, a llegir en castellà, a multiplicar i dividir. Li va explicar els moments cabdals de la història de Catalunya i la d’Espanya» [...] Situada al carrer Àngel Guimerà, al barri de Sant Jaume, la casa té als baixos, actualment, una botiga de queviures.
6 | Cafè de Cal Fusteret
«Als nou anys va començar a anar a Cal Fusteret, on la gent gran feia el cafè i jugava al dominó! [...] «El cafè estava situat a la vora del riu, on els esperits solien ser menys sorruts que no pas a dalt del poble [....] «Des que hi havia entrat per primera vegada, el pare havia quedat fascinat per la taula de billar. [...] «En veure’l tan encuriosit, l’amo, el Serafí Giró, li deixava netejar les boles de vori amb una camussa abans que rodessin damunt de l’entapissat [...] «El dia que el Serafí va posar-li un taco a les mans i li va dir ‘Au, ara tu’ va ser el més feliç de la seva curta vida». Com explica Andreu Claret, en Giró va ser, amb en Cuadrench, una de les persones important en la vida del seu pare a Súria: «li va ensenyar els misteris del billar i el billar va ser la palanca per a la seva ascensió social». Ara, Cal Fusteret , al carrer Àngel Guimerà, és una brasseria.
7 | Riu Cardener
Una de les façanes de Súria. «Quan va néixer [Andreu Claret Casadesús], Súria sortia d’un malson. Totes les famílies havien enterrat algú a les Cabanasses, lluny del poble, per culpa del còlera, la plaga de fil·loxera havia anorreat els ceps que s’enfilaven per les costes esquerpes que rodegen la via i un Cardener enfurismat havia destrossat la carretera que el vorejava [...] I com explicava l’escriptor a aquest diari, «el meu pare es va fer, des del punt de vista polític i personal, en els dos rius. En el Cardener, on va començar, i després en el Llobregat. El seu pas per Sallent va ser molt important... i les primeres nòvies les va tenir a Navàs i a Balsareny (riu). Tenia el mapa social del Llobregat al cap, les colònies, les mines... Crec que el llibre també es pot llegir com una novel·la sobre el Llobregat com a cor dels moviments socials, anticipant el que després passaria en molts altres indrets de Catalunya».
8 | Pastisseria de Cal Biadiu
«En pocs anys, el sotrac de la potassa havia girat el poble com un mitjó. S’alçaven nous castellets, ja es podia anar a Manresa amb els autobusos del Galtanegra, havien arribat els primers telèfons, i a la pastisseria dels Biadiu (al número 1 del carrer d’Àngel Guimerà) s’hi podia trobar xampany francès i altres exquisideses. Al mateix temps, es difonien notícies i idees que agitaven els esperits». La pastisseria Biadiu ja no existeix (a la imatge, el portal en punt rodó, tapiat). Situada a tocar de la plaça Clavé, un lloc emblemàtic per al cor La Llanterna, encara en actiu i que a principi dels anys 20 es passejava per Súria amb una cançó sarcàstica que va inquietar molts homes, com diu Claret a la novel·la, i que començava així: «Abans la dona era un ninot. I avui les dones ho poden tot». Una lletra que existeix i que relaciona amb la seva tieta Agnès. Els temps estaven canviant.
9 | Foment de cultura
«Els Pastorets de Súria eren els de més anomenada a tot el Bages. Quan el pare ens en parlava imaginàvem les criatures del poble atemorides per un Llucifer banyut i encapotat que amenaça amb l’Apocalipsi, i esglaiades per la seva veu tenebrosa. El feia tan feliç haver-ne format part que encara li va quedar força, a l’hospital, per emular l’admonició del príncep dels dimonis amb què acoquinava la canalla [...] «Mentre la seva veu retrunyia al Foment de Cultura, Súria vivia temps convulsos i protestes a les fàbriques del Cardener per la negativa dels amCs a implementar la jornada de vuit hores». L’escriptor explica que «no entenia la passió del pare pels Pastorets, però quan vam venir aquest Nadal vaig entendre-ho: tot el poble aplaudint, n’era un. Vaig sentir una gran emoció». Avui Foment Cultural, l’equipament es troba al carrer de Sant Antoni Maria Claret, 24.
10 | Fusteria Claret
Situat a la cantonada de l’avinguda Santa Bàrbara i el carrer Montserrat, aquest és el solar on hi havia hagut la fusteria Claret: «Ell [Andreu]havia après l’ofici d’ebenista amb el seu germà [Florenci] després d’haver provat el de ferrer. Trobava que el ferro era indomable, mentre que la fusta podia modelar-la, sentir les olors dels encenalls i les serradures, segons si treballava amb pi, alzina, roure o fustes més nobles, sobre les quals feia lliscar les seves mans delicades amb la mateixa obsessió perfeccionista de quan jugava al billar». Quan un fuster de Rajadell li va demanar al seu germà Florenci que li trobés un ajudant, Andreu Claret Casadesús no va dubtar-ho gens i se’n va anar a treballar de fuster a Rajadell. Era sinònim de llibertat... i més facilitat per anar a Manresa i, d’allí, a Barcelona, explica l’autor del llibre.
11 | Casa de la Vila
«El seu germà [Florenci] era un polític estimat, que havia estat elegit regidor. S’havia casat i havia comprat una casa prop del Raval [...]. Era l’home que l’ajuntament necessitava». El futur alcalde. Quan esclata la guerra, l’Andreu «no creia que Florenci fos l’home adequat per fer front a un cop d’estat» [...] «A Súria, els carrers s’havien proletaritzat [...] com que acabava d’arribar de Barcelona i es va mostrar més decidit que ningú, li van encarregar la missió de parlar amb l’alcalde en nom del Comitè» (antifeixista). «L’autoritat d’un Claret derivada de les circumstàncies s’imposava a la d’un altre que havia guanyat les eleccions. El pare es va instal·lar al costat del despatx del seu germà». L’ajuntament és situat al carrer d’Ernest Solvay, fundador del grup Solvay, que va explotar la mina de Súria entre el 1920 i la dècada dels 80 a través de Minas de Potasa de Suria SA.
12 | Cafè de Cal Catalan
Situat al carrer González Solesio, governador civil de Barcelona durant l’epidèmia de còlera que Súria va patir l’any 1885, Cal Catalan era, com explica el surienc Josep Peramiquel, el cafè que freqüentaven en temps de la novel·la «els enginyers de la mina, els encarregats, era un lloc privilegiat per als nouvinguts». Després es va convertir en un cafè de trobada de socialistes, anarquistes. A la novel·la, la Batona, en un moment en què els canvis «havien dut a la colònia minera les idees de Bakunin, ella «enyorava temps passats en els quals la vinya i els conreus convivien en harmonia amb la calç, el guix, la sal i les primeres fàbriques del tèxtil, i quan anava a l’hort de Salipota, mirava de reüll aquells homes que s’aplegaven davant del cafè de Cal Catalan cobert amb barrets tocats d’una cinta negra. Era com si sempre anessin mudats»
13 | Cafè de Cal Quintana
El bar Cal Quintana, al carrer de González Solesio, com Cal Catalan, ja regentat per la família Quintana, havia estat el local de reunió del Círcol Republicà. Després dels fets del sis d’octubre de 1934, Florenci Claret, ja alcalde de Súria, es va lliurar i va ser tancat al vaixell presó Uruguai: «L’empresonament del Florenci suposava un cop dur per a cal Bató i el pare va tornar al poble a fer-se càrrec de la família». Com explica l’escriptor, «el febrer de l’any següent, quan van alliberar el Florenci, el pare s’havia fet seves les regnes del Círcol Republicà, però veient la popularitat del seu germà es va adonar que manaria més el Florenci des de l’ajuntament que no pas ell des del Círcol, de manera que va deixar Súria i va tornar a Rajadell». Anys abans, quan Macià proclama la República, «el Florenci encapçalava la comitiva que venia del Círcol Republicà.
14 | La mina en el paisatge surienc
«La Solvay havia implantat la jornada de vuit hores abans que la vaga de la Canadenca la imposés a tot Catalunya» [...] «El director de la mina li parlava de les idees avançades que tenia l’amo d’aquell imperi» [...] «La mina l’obsessionava.El dia que va tenir l’oportunitat de baixar-hi amb el Florenci, no la va rebutjar. Havia complert setze anys i el seu germà anava a arreglar unes bastides de fusta que s’havien trencat en desprendre’s el sostre d’una galeria». [...] «Existia una altra Súria que desconeixia, poblada per éssers humans que vivien sota terra, com si fossin talps». Andreu Claret Casadesús, apunta l’autor del llibre, «era fill de rabassaires, que treballava de fuster pel seu compte, que havia baixat molt a la mina i havia vist les condicions de treball i això el feia un republicà amb consciència social». A la imatge, el pou dels anys 50.
La comarca del Bages, protagonista fins al 39
La primera part de la novel·la d’Andreu Claret, del 1908 al 1939, té com un dels escenaris principals la comarca del Bages. Evidentment Súria, però també Rajadell, Fonollosa, Sallent, Manresa i altres poblacions de l’àrea del Llobregat. Amb els guanys que el seu pare havia fet jugant al billar, el protagonista del llibre es compra una Zündapp alemanya que li permetia pujar dalt de la serra de Castelltallat i, sobretot, arribar ràpidament a Manresa. L’havia comprat per a això, per anar a jugar a billar a la capital del Bages i a Barcelona. Després d’haver fet de fuster amb el seu germà Florenci a Súria, Claret va recalar a Rajadell per treballar en un taller de fusteria: el coneixien com el Fusteret. No va trigar a instal·lar-se pel seu compte i quan podia s’escapava a l’American Bar de Manresa a fer una partideta. A Manresa menjava per una pesseta a Cal Nen i es pagava el sopar a la Fonda Perdiu. A la llibreria Roca, per exemple, comprava llibres. Assistia als debats de l’Ateneu de Manresa i va col·laborar a El Dia. L’èxit de la fusteria a Rajadell el va animar a obrir-ne una altra a Sallent, on es va convèncer, com explica l’autor, «que el futur de Catalunya no es decidiria només en debats exquisits com els que freqüentava a Manresa i Barcelona». A Fonollosa, d’on era la seva primera dona, havia acompanyat Selves iCarner a fer algun míting. «El pare agitava les consciències des del cafè del Calet». Ja amb l’esclat de la guerra, va guanyar la plaça de secretari a l’Ajuntament de Fonollosa, tornava on «s’havia significat contra la dreta del poble». Als matins actuava de secretari i dedicava les tardes a la feina més política. Lluís Companys el citaria l’estiu del 37 i vindrien els fets de la Fatarella.
1 | Sallent. «S’hi trobava bé perquè era un poble dominat per la mina, com Súria, però amb una antiga tradició liberal i republicana».
2 | Fonollosa. «El pare actuava de secretari als matins i dedicava les tardes a la feina més política».
3 | Rajadell. «A Rajadell se sentia estimat, més que no pas a Súria, però l’ambient del poble l’asfixiava».
4 | Manresa. «Amb els millors billars de la comarca, cafès i tertúlies, on brotaven les idees que ell començava a barrinar»
