RECORDS D’UN SEGLE POBLE NOU DE MANRESA
AUTORS:
Jaume Puig Bou
Josep Rafael Manuel Sabaté
Albert Serra Serena
PARCIR. 115 Pàgines
La història d’un poble dins la ciutat
El llibre de la història del barri del Poble Nou de Manresa es va tornar un projecte personal i fins i tot un repte per als seus autors. Després de més de tretze anys des del plantejament del projecte i 115 reunions més tard, Josep Rafael Manuel Sabaté, Jaume Puig Bou i Albert Serra Serena van presentar Records d’un segle a la celebració de l’inici de la 106a Festa Major del barri manresà.
El Poble Nou és un barri mereixedor d’un llibre que expliqui la seva història perquè és un indret clàssic de Manresa que ha crescut molt en el temps. El barri va començar fa més d’un segle amb dos personatges: Joan Playà Puig i Mossèn Vidal.
El primer va ser qui va fer construir les primeres cases del barri i el segon va ser qui va fundar l’església parroquial que encara avui dia és un element per al Poble Nou i els seus veïns.
La idea de fer aquest llibre va sorgir d’un grup de gent gran que va creure que l’arxiu documental i fotogràfic del seu barri no es podia quedar només en un dipòsit, havia d’arribar als veïns perquè coneguessin la història dels que hi van viure en el passat.
Aquesta idea va prendre forma el març del 2023, però abans van haver de passar moltes coses. Alguns dels que havien començat el projecte el van haver de deixar per temes personals o de salut. Així doncs, es van quedar els tres autors de Records d’un segle amb la voluntat de fer realitat la seva idea.
«Entretingut i apassionant»
El treball de documentació va ser el més llarg i complicat, segons explica Albert Serra. No obstant això, l’activitat de buscar les imatges i documents per fer el llibre va ser un procés que un dels autors, Josep Rafael Manuel Sabaté, qualifica «d’entretingut» i «apassionant».
La principal font d’informació a l’hora d’escriure el llibre va ser tot l’arxiu documental de què disposa la parròquia del barri. Allà s’hi guarda tot, des dels inicis del barri fins a l’actualitat. En aquest arxiu s’hi poden trobar tota mena de documents, des de les primeres «escriptures» de les cases que va fer construir Joan Playà Puig fins a programes de totes les festes majors, passant per més de vuitanta memòries anuals de totes les activitats que s’han fet a la parròquia i, posteriorment, a l’associació de veïns.
Tanmateix, els records, vivències i aventures dels veïns del barri, sobretot dels més grans, també han estat una part fonamental per recollir informació del barri. Manuel assegura que «nosaltres tres som els que hem fet el llibre, però podríem dir que els autors són tots els veïns que ens han ajudat a fer-lo».
Tot i que els anys passaven i la il·lusió inicial de fer el llibre es va anar «refredant», tal com explica Jaume Puig, mai es van desdir del projecte. A part de la pandèmia, el motiu pel qual es va endarrerir tant la publicació del llibre va ser el «ja ho farem», que semblava que no acabava d’arribar mai.
Però el 2022 hi va haver un cop sobre la taula acompanyat del missatge: «Ens estem fent grans, i si no publiquem el llibre ara, ja no ho farem», el va pronunciar Jaume Puig, que ara està més que satisfet de la feina que ha fet amb els altres dos autors del llibre.
La dedicació i l’esforç posats en el projecte van donar els seus fruits ja només el primer cap de setmana de la Festa Major del Poble Nou, que va ser quan es va presentar el llibre i se’n van vendre el 90% dels exemplars de la primera edició, que en tenia 225.
L’ocasió escollida per presentar el llibre no va ser casual perquè la festa major del barri és un dels capítols més rellevants de la publicació. Durant setanta-un anys, la parròquia va ser l’encarregada de l’organització de la festa, en la qual col·laboraven els veïns. A partir del 1988, però, se’n va fer càrrec la nova Associació de Veïns.
L’Associació de Veïns
El 20 de març del 1978 va néixer la primera associació constituïda de forma legal al barri del Poble Nou. Al principi els impulsors van tenir dificultats perquè els veïns s’hi apuntessin perquè «ja estaven acostumats a avenir-se en tot a l’empara de la parròquia». Però, de mica en mica, es va anar associant més i més gent fins al punt que, a l’hora de votar la primera junta rectora, van faltar butlletes i es van haver de substituir per fulls blancs omplerts a mà de tanta gent que va voler donar la seva opinió.
El 1988 l’Associació de Veïns va emprendre una publicació trimestral per als socis, amb el títol de Tossal, en honor del nom de la primera casa que es va construir al barri fa més de 150 anys, Cal Tossaler. En aquesta publicació també es va estrenar el logotip del barri, dissenyat per Ricard Manuel Sabaté, que, trenta-cinc anys després, va confeccionar la portada del llibre per commemorar el segle d’història del barri.
«L’església va ser l’associació quan no hi havia democràcia»
La parròquia del Poble Nou és un element fonamental que s’ha de tenir en compte a l’hora d’entendre la història del barri. Albert Serra explica que «l’església va ser l’associació quan no hi havia democràcia» perquè funcionava com a element aglutinador de tots els veïns i era el lloc on es feien totes les activitats col·laboratives que es duien a terme al Poble Nou.
L’església de Sant Josep es va començar a construir el 1903 per encàrrec de mossèn Vidal, que avui en dia dona nom a la plaça que hi ha davant del temple. La Guerra Civil Espanyola va causar estralls en la comunitat religiosa del Poble Nou de Manresa.
El juliol del 1936 l’església va ser cremada i tots els locals annexos propietat de l’Església van ser ocupats per sindicats i organitzacions polítiques fins que va acabar el conflicte bèl·lic el 1939.
Les tasques de restauració del temple es van anar fent molt lentament sota l’empenta dels diferents capellans que hi van anar passant, però també de l’acció conjunta del veïnat del barri. Els fidels del Poble Nou de Manresa van aconseguir que el 1949, l’església estigués pràcticament acabada.
El 1955 l’església de Sant Josep va estrenar la creu que la corona (vegeu imatge més amunt),que va inaugurar el bisbe auxiliar de Vic. En el transcurs dels anys des de la creació de la parròquia del barri manresà del Poble Nou han passat divuit sacerdots, entre col·laboradors i vicaris.
Des de la institució catòlica es van impulsar la gran majoria de les activitats que després va heretar l’associació de veïns quan es va oficialitzar. A banda de tot allò que tenia a veure amb la religió com les processons i els actes litúrgics, sota el paraigua de l’Església els veïns organitzaven activitats com cercles d’estudi per a joves, teatre, equips esportius i comissions de la festa major.
Aquestes comissions per organitzar tota la preparació de les festes majors eren diferents cada any. Com que no hi havia cap associació a la qual els voluntaris es poguessin adherir, es triaven els veïns que en formarien part a l’atzar entre el conjunt de tots els veïns del barri. Els autors del llibre recorden amb molta nostàlgia que tothom estava disposat a col·laborar-hi quan li ho demanaven, i l’ambient familiar entre els veïns és el que més troben a faltar.
El cinturó de ferro que va constrènyer el barri fins al 96
El barri del Poble Nou de Manresa va estar oprimit físicament pel ferrocarril, que impedia que pogués créixer i que separava aquest barri de la resta de la ciutat.
A Records d’un segle es detalla la gran incomoditat que aquest fet provocava entre els veïns, que veien com el seu barri estava cada vegada més aïllat de Manresa per culpa del tren, que a més tenia moltes carències de seguretat per als passatgers.
Els veïns es van poder alliberar definitivament del que els autors del llibre van anomenar el «cinturó de ferro» el maig del 1996. Abans, les vies del tren ocupaven el que avui en dia és un carrer tan distingit de la capital bagenca com el Carrasco i Formiguera. El carrer de l’Abat Oliba i la Font del Gat també van ser vies de tren que formaven part d’un ramal ferroviari d’explotació industrial que anava des de l’estació de Manresa Alta fins a Súria per transportar les sals potàssiques explotades industrialment des del 1918. Els autors del llibre expliquen que, després del desmantellament de les «vies opressores», el barri va tenir una millora fonamental. A part de l’impediment urbanístic, les vies del tren es van convertir en un abocador de deixalles.
600 tones de brutícia
El problema de salubritat va arribar a tal magnitud que, quan es van retirar les vies del tren, els treballs de neteja van arribar a treure més de 600 tones de brutícia, segons els serveis tècnics de l’època.
Els habitants del Poble Nou van celebrar la retirada de les vies i la integració amb la resta de Manresa, una ciutat que no parava de créixer, tant en l’àmbit territorial com en la millora de la qualitat de vida dels seus ciutadans.
