L’endemà de l’extracció
La mineria, el camí del prestigi a l’oblit
Les mines del Bages i el Berguedà han anat perdent la seva activitat des de finals del segle passat fins ara. El carbó del Berguedà ja no s’explota i perdura una activitat d’extracció de sal relativament petita a Cardona i la mina de potassa de Súria. Els pous i galeries de Sallent i Balsareny han estat els últims d’aturar l’activitat. Hi queda l’estructura de fàbrica i les muntanyes de residus. El debat sobre què cal fer a partir d’ara és viu. Les concessions d’explotació del subsol que atorga l’Estat són en mans de les empreses, en superfície hi ha quedat terrenys i instal·lacions industrials, que aniran decaient, i immenses muntanyes de residus, que, segons sentència judicial, s’haurien de retirar. A Sallent hi ha hagut modestes iniciatives de portar activitat lúdica i turística a la part superior del runam del Cogulló i un intent de projectar un parc solar de centenars de plaques. El futur està per decidir, però. La historiadora i gran coneixedora de la mineria, la puigregenca Rosa Serra Rotés fa una visió de 360º de què s’ha fet fins ara a diferents llocs de la part nord del continent europeu.
ROSA SERRA
La llarga vaga que els miners del carbó britànics van sostenir el 1984 i 1985, amb una altíssima participació que arribà al 80% del sector, va significar un abans i un després, no solament per a la mineria de la Gran Bretanya, també ho fou per a la de tot Europa occidental.
Margaret Thatcher, que era la líder de l’ala dreta del Partit Conservador, que va impulsar polítiques neoliberals i que va renegociar amb la UE la permanència de la Gran Bretanya, estava decidida a posar fi a la indústria nacional del carbó.
El març del 1984 va anunciar el tancament de 20 explotacions, que suposava deixar sense feina a 20.000 treballadors, i sense alternativa econòmica a les grans regions mineres de Yorkshire, Gal·les del Sud i Escòcia. La potent maquinària del Sindicat Nacional dels Miners Britànics, el NUM (National Union of Mineworkers), es va posar en marxa i va desencadenar una vaga que va durar 112 mesos i que no va aconseguir aturar els plans de la Dama de Ferro de privatització amb la Llei del Carbó i del Ferrocarril del 1993, provocant el descrèdit del sindicat i de l’històric moviment obrer. L’any 1915 la mineria del carbó donava feina a un milió de treballadors.
Darrere de la Gran Bretanya, amb més o menys rapidesa, encert i duresa, la resta de països d’Europa occidental va iniciar el tancament de les seves explotacions carboníferes i empreses siderúrgiques, oblidant fins i tot que el somni de l’Europa unida, el que ens ha portat fins avui a la desprestigiada Unió Europea, fou l’Europa del carbó i de l’acer, la CECA (1951).
Des de mitjan s. XVIII, i una vegada més per influència directa d’Anglaterra, la mineria es va convertir en símbol d’industrialització i de prosperitat, de treball i de modernitat. Com altres sectors de l’ampli i transformador procés d’industrialització, la mineria fascinava els europeus del s. XIX i bona part del XX, no solament els enginyers i científics, sinó també arquitectes, artistes, fotògrafs i cineastes. Postals, mapes, plànols i tota mena de cartelleria publicitava i donava a conèixer a les exposicions internacionals, fires i grans companyies de viatges per mostrar els èxits de la civilització industrial; els governs mostraven orgullosos als monarques i als visitants il·lustres.
Els industrials encarregaven reportatges que es publicaven a les revistes especialitzades i s’editaven postals que es venien al costat dels paisatges idíl·lics i grans monuments, perquè els grans complexos siderúrgics i miners ho eren de la puixança econòmica d’un país. Els miners van ser durant molts anys el símbol, l’orgull i els líders de la classe obrera d’Europa i dels països industrials del món; anaven al capdavant de les reivindicacions, eren la força sindical, i eren capaços de fer front al capital, als governants i al mateix Estat.
I és que la mineria fou, fins als anys setanta del s. XX, obra de titans i reconeguda com a tal, motors d’avenços tècnics espectaculars, des del ferrocarril fins a la resistència de materials, i un repte constant a la seguretat.
A partir del 1985 tot va canviar: la Dama de Ferro no solament va vèncer els miners; també els va humiliar. I la derrota va anar acompanyada de descrèdit, perquè els miners britànics i els de tot Europa van passar a ser un problema; també les extenses regions mineres, esdevingudes zones de crisi endèmica. A tot això que no és poc s’hi va afegir la visualització, la percepció, el convenciment, de l’impacte negatiu de la contaminació i la forta oposició dels sectors ecologistes, que van acabar per desprestigiar totalment un vell ofici i una activitat econòmica mil·lenària. Perquè, no ho oblidem, la mineria és tan antiga com l’agricultura.
Poca mineria queda a Europa, però en queda, i molt moderna, lluny d’aquell clixé que va associat a la contaminació i a les males condicions de treball, i no volem pas negar amb això que la mineria no generi impactes ambientals i que el treball del miner hagi deixat de ser perillós i dur.
El manteniment del patrimoni miner
En aquest context de crisi de la mineria industrial i tradicional i alhora de posada en valor del patrimoni miner integral – material i immaterial– a les regions mineres d’Europa s’han desenvolupat notables i variades propostes de conservació i valoració del patrimoni miner.
El que és probablement el museu miner més important del món, pel seus fons i la seva llarga trajectòria, és el Deutsches Bergbau Museum Bochum. La majoria dels visitants que rep cada any el museu, un clàssic en constant renovació, són alemanys, i un 25% són turistes internacionals relacionats amb la mineria (miners, enginyers, geòlegs, universitaris, etc.).
I és que el primer que cal tenir present quan parlem de mineria i de patrimoni miner són les seves dimensions. Totes les explotacions mineres, i tots els projectes de conservació i de reutilització d’aquests complexos, es caracteritzen per les seves dimensions, pel seu gegantisme, sobretot pel que fa a les explotacions subterrànies, i a les quals hem de sumar sistemes de transports i paisatges transformats, cels oberts o muntanyes de residus. I, és clar, tot el que és patrimoni moble –eines i màquines de tot tipus– i patrimoni immaterial –una rica i complexa història, costums i tradicions, música i cançons, el vocabulari, la cuina i la festa, la memòria...
Quan a mitjan anys setanta del s. XX va començar la reivindicació del patrimoni industrial als països industrials de l’Europa occidental, especialment a la Gran Bretanya, França, Bèlgica i Alemanya, en els orígens del procés de desindustrialització, va caldre esperar anys perquè la Unesco comencés a fer declaracions de Patrimoni de la Humanitat de paisatges i llocs miners. Els primers a aconseguir-ho, el 1997, eren paisatges miners històrics, com per exemple el de Las Médulas (El Bierzo, Lleó) i va costar una mica que la categoria arribés a un paisatge industrial de llarg recorregut cronològic, com el de Cornualla (Gal·les, la Gran Bretanya); ambdós havien transformat totalment el paisatge amb notables impactes ambientals.
En els últims anys s’hi ha afegit mines i paisatges miners industrials dels quals podem aprendre i reflexionar sobre les oportunitats del nostre patrimoni miner i també de la posada en valor d’un paisatge impactat, que incorporen nous conceptes, com és el de parc, i nous models de gestió, que, sense abandonar l’objectiu cultural, aposten per ser, preferentment, centres turístics i, últimament, centres d’oci, o dit d’una altra manera, parcs temàtics.
El repte és molt gran perquè no es tracta només de salvar i conservar patrimoni industrial miner, sinó que l’objectiu final és la recuperació d’un nou desenvolupament econòmic que aconsegueixi pal·liar com a mínim, i superar si és possible, la crisi de les velles indústries.
Un exemple esdevingut model
L’exemple i la realitat que va desencadenar aquesta nova manera d’actuar sobre el patrimoni miner és el d’Emscher Park, a la conca industrial del Ruhr, una de les zones industrials més importants d’Alemanya, un gran espai de 200 hectàrees que incloïa mines de carbó, siderúrgiques, metal·lúrgiques, dipòsits de material, una impressionant xarxa ferroviària de transport de mercaderies i de passatgers, i un complex espai urbà amb barris obrers que anaven creixent a mesura que el complex industrial ho demanava.
Un paisatge industrial negre, altament contaminat, que va patir amb extraordinària duresa els efectes de la desindustrialització, que va arribar al seu moment més dur el 1983 amb el tancament de la planta Tyssen, que va accentuar la crisi pels seus efectes encadenats. La indústria va anar desapareixent de la zona i va deixar darrere seu atur, problemes socials i econòmics, un enorme sentit de frustració col·lectiva, a més d’un alt nivell d’edificis abandonats i de contaminació, tant del sòl com de les aigües.
L’any 1988, el Govern de la regió de Renània-Westfàlia va decidir organitzar l’Exposició Internacional de la Construcció (IBA) del Parc Emscher, entre el 1989 i el 1999, amb l’objectiu de prendre mesures per un nou desenvolupament urbà, social, cultural i ecològic de la zona, i enfrontar-se a una situació a què tard o d’hora s’haurien d’enfrontar totes les zones industrials clàssiques i envellides.
Com ho fou i encara és Berlín després de la caiguda del mur, Emscher Park fou un laboratori d’experiències i d’oportunitats per a arquitectes i urbanistes, per a ambientòlegs i economistes, per als teòrics del desenvolupament econòmic alternatiu, per als conservadors i restauradors, perquè fou una nova manera d’analitzar els problemes i una nova oportunitat per proposar solucions integrals de reforma econòmica, ecològica i social per a tot el territori programades i executades entre el 1989 i el 1999. Es tractava de planificar nous usos del sòl i dels edificis industrials sense renunciar a la seva identitat industrial, acompanyat d’una potent actuació mediambiental que va restaurar un dels paisatges més degradats de tot Europa.
La IBA, amb una inversió de més de 4.000 milions de marcs, va suposar la col·laboració de 17 ciutats a través de projectes independents i complementaris units per una extensa xarxa de camins de vianants i ciclistes, la construcció d’un canal subterrani per a les aigües residuals, la reconversió d’espais industrials a llocs d’oci, com ara el Parc paisatgístic de Duisburg Nord i el Complex Industrial de Zeche Zollverein, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 2001, i la conversió de les muntanyes de deixalles de les mines en punts de vistes panoràmics.
La zona ha experimentat un dels canvis estructurals més grans d’Europa, s’ha passat del monopoli de la indústria pesant a una economia de serveis i d’investigació; la zona fou declarada Capital Europea de la Cultura el 2010. No tot són èxits; l’atur continua sent un problema a la zona, seguit de l’envelliment de la població i l’emigració, però ara el present i el futur no són tan negres i el projecte ha esdevingut un model de referència per a totes les àrees desindustrialitzades, que són moltes en aquest temps de profunda crisi industrial.
