Galdric Sala, dibuixant i il·lustrador: «Últimament hi ha col·lectius amb la pell molt fina»

Té uns cognoms que delaten quines són les seves arrels i quin és el seu poble. Després de l’etapa d’estudis, a Sant Fruitós i a Manresa, va fer dos cursos de la llicenciatura de Belles Arts perquè una de les seves passions era el dibuix. Tenia la intenció de passar-se a Filosofia, però a l’estiu li va sortir una feina de retolista que li va agradar perquè, entre altres coses, també dissenyava. El dibuix, com a afició, no el va abandonar. La darrera etapa de retolista va ser com a autònom. Aleshores va percebre que no tenia vocació d’empresari i que la crisi del 2008 l’afectava de ple. La ronda d’impagats li va fer passar una mala època. De la crisi va sortir l’oportunitat d’intentar viure del dibuix, els còmics, les caricatures, les auques i els acudits de Regió7. Galdric Sala Descals, nascut a Sant Fruitós de Bages el 1970, és germà d’un dels futbolistes professionals que s’han format al Bages i fill d’Ignasi Sala, alcalde del poble del 1987 al 1997.

Fa pinta que, de petit, ja era un seguidor de revistes de còmics.

A casa sempre hi havia el Cavall Fort, el Tintín i l’Astèrix. Són publicacions que esdevenen obres mestres. Hi he après a llegir i a escriure. El pare és aficionat al dibuix i al còmic. A mesura que em vaig anar fent gran, quan tenia uns dotze anys, vaig descobrir a casa altres publicacions que comprava, com La Codorniz, El Papus i El Jueves. Ell em va regalar una col·lecció d’El Capitán Trueno i d’Hazañas bélicas, tot ben emmarcat, que estava molt bé. A mesura que em vaig fer gran va ser un no parar de llegir còmics, com El Víbora.

Va ser un nen precoç en el món del dibuix.

Encara no tenia 16 anys vaig enviar un estiu unes tires còmiques a Regió7, que me les van publicar. Aquí a la comarca vaig col·laborar a ManresaSA i, amb el meu amic Pep Pérez, vam fer un fanzín molt estripat i divertit que es deia Colajet. En fèiem fotocòpies i el distribuíem per diferents locals de Manresa.

Amb el pas dels anys, ha practicat múltiples disciplines relacionades amb el dibuix. Quina li agrada més?

M’agrada molt dibuixar historietes, tot i que és el més difícil de poder-ne viure. Un exemple seria el llibre El crim de la Seu, que vam fer realitat amb el Josep Renalias, que es va encarregar del guió.

En realitat, vostè també és guionista.

L’acudit diari és un exemple de la combinació d’un guió i un dibuix. És una historieta molt condensada. A vegades, l’acudit pot sortir més o menys ràpid, però hi ha dies que, durant hores i hores, hi vas donant voltes fins que arriba el moment que has de decidir perquè el diari fixa un límit horari.

L’acudit diari l’obliga a seguir de molt a prop l’actualitat.

Sempre m’ha interessat força el que passa al meu voltant. Segueixo Regió7 i els mitjans de comunicació.

En el seu acudit diari converteix en caricatures personatges de la Catalunya central. Quin li costa més?

Jo no era caricaturista, però de mica en mica n’he anat aprenent i he acabat fent-ne dues exposicions. Un personatge que té uns trets definits, però que sempre em sortia diferent, és l’exalcalde de Manresa Valentí Junyent. Arran dels acudits ens vam conèixer i tenim una bona relació. El Pep Guardiola, tal com el caricaturitzo, no em fa el pes. L’actual alcalde, Marc Aloy, em surt més fàcilment; si més no, em surt sempre força igual. Fa poc, per primera vegada, vaig dibuixar l’Antoni Daura del Parcir, i molta gent em va dir que l’havia clavat. Li devia saber trobar aviat els trets. A sor Lucía Caram l’hi he trobat aquells punts que la identifiquen aviat.

Té algun protocol per tirar endavant l’acudit diari o espera que la inspiració flueixi?

En el meu cas és impossible fixar-me uns horaris per fer l’acudit. No m’agrada fer la feina en un pim-pam perquè la qualitat se’n ressent. Les coses s’han de pensar. És evident que hi pot haver inspiració, però, tal com va dir Picasso, aquesta t’ha de trobar treballant.

En la seva dilatada producció artística també hi ha un còmic per a adults.

És un àlbum que es diu El sexe de la ceba, que va publicar l’editorial La Patumaire i que vam fer amb la Lioba Pellicer. És un recull d’historietes de diferents pàgines amb un contingut relacionat amb tradicions catalanes com el tió, les sardanes, els castellers, el pelegrinatge a Montserrat i moltes més, passades per un sedàs eròtic amb la base de l’humor.

Vostè té una relació especial amb sant Ignasi. Cada diumenge li dedica una historieta al dominical del diari.

Cap a l’any 2010 vaig col·laborar amb el Diari d’Igualada que edita Regió7. En aquella època se’m va acudir una historieta molt manresana dedicada a sant Ignasi. Vaig presentar la idea i va prosperar. Des de llavors, sant Ignasi ha anat fent de les seves cada setmana.

Per què aquest personatge, i no un altre?

Hi ha dos motius. D’una banda, es començava a parlar de la celebració dels 500 anys d’Ignasi a la ciutat. I, d’altra banda, creia que a Manresa li convenia un senyor que fes miracles, com sant Ignasi, que, per exemple, rehabilités de cop tot el Barri Vell. Amb el temps, el personatge ha anat creixent i ha agafat vida pròpia. És un rondinaire i que vol ser protagonista. Jo el faig circular per l’actualitat de la ciutat.

En els acudits es combina l’humor amb la crítica.

L’humor és indispensable, però la dosi de crítica és variable i pot dependre del dia. Cal aconseguir el somriure del lector, però un punt de mala llet és consubstancial als acudits. Lògicament, la crítica ha de ser als que tenen poder. Els que són al davant de les institucions han de prendre decisions molt sovint, amb la qual cosa també és més fàcil que s’equivoquin.

Algun dels seus personatges li han dit que se senten maltractats als acudits?

Directament ningú no m’ha dit res. Alguna vegada m’ha arribat alguna veu, però no m’ha important gaire. Sé que forma part de la feina, com qui esc riu o com qui té una projecció pública. Curiosament, a algú que el criticava m’ha felicitat. És un perfil de gent que sap agafar-se les crítiques en positiu, i així ha de ser.

En la vessant més didàctica, ha il·lustrat una bona colla d’auques.

Fer auques és molt divertit. La majoria han estat amb textos de Joan Vilamala, que és un autèntic especialista. Les auques formen part de les tradicions catalanes que porten associades unes tècniques concretes.

En el seu cas, pot viure del dibuix?

Sempre depèn dels mesos i de les comandes. Van molt bé els encàrrecs a mitjà termini, com ara contes. Si sumes diferents feines, més l’acudit i els tallers de còmics per a escolars, de la Fundació Pere Tarrés, vas tirant.

I li demanen caricatures?

Sí, periòdicament m’arriben encàrrecs perquè faci caricatures. Cada mes és una incògnita saber quantes comandes arribaran.

En els darrers anys es parla més d’autocensura. En algun moment es reprimeix?

No em puc aplicar el concepte d’autocensura, no hi ha censura. Cal saber sempre a qui et dirigeixes. Hi ha estripades que has de ser conscient d’on les fas públiques. No és el mateix un diari d’àmbit general que una xarxa social particular. Últimament, però, hi ha col·lectius amb la pell molt fina. Soc dels que penso que s’ha de poder parlar de tot i tenir el dret a opinar diferent. Compte amb els dogmes. Em considero d’esquerres i independentista, però això no m’impedeix ser-ne crític en molts moments.

El seu procés creatiu fins a quin punt és analògic i fins on arriba la digitalització?

Depèn de l’acudit o del còmic que estigui fent, però sempre dibuixo i ho passo a tinta a mà. El color, en la majoria dels casos, l’aplico digitalment. Si parlo de caricatures, aleshores la pintura és d’aquarel·la.

En diverses ocasions hi ha hagut atemptats contra revistes satíriques. Què ha pensat?

Els sentiments que jo he tingut poden ser els mateixos de rebuig de qualsevol persona, encara que no es dediqui a fer acudits o còmics. Sempre hauria de prevaler la llibertat d’expressió.

L’integrisme religiós ha estat radical...

La immensa majoria de col·lectius són respectuosos i només en comptades ocasions hi ha hagut atemptats. Si detectés una amenaça greu, el cert és que tampoc no crec que em volgués convertir en un superheroi.

Subscriu-te per seguir llegint