La família Duocastella ha recuperat per al poble de Castellar (Aguilar de Segarra) la fassina de Cal Pepó que hauria estat en funcionament durant la segona meitat del segle XIX. Coincidint amb la celebració de la festa major se n’ha fet una jornada de portes obertes per ensenyar-ne la restauració. També s’hi ha fet una demostració del funcionament d’un alambí per fer aiguardent, a càrrec de Cat Patrimoni, i l’exposició Qui fa un cove, fa un cistell, amb diferents tipus cedits per particulars.
Una fassina és una fàbrica on es destil·lava el vi o la brisa del raïm per fer-ne aiguardent. Es feia bullir la mescla. Els vapors que en sorgien es feien passar per un serpentí en contacte exterior amb aigua freda per condensar-los. El líquid que en sorgia era l’aiguardent. De manera artesanal, es fa amb un alambí. Però, per destil·lar-lo de manera industrial, cal una construcció més complexa.
La fassina que s’ha recuperat a Castellar constava de dues olles de coure sobre un foc de llenya. «Aquesta disposició els permetia una doble ebullició i obtenir una doble destil·lació, i tenia l’avantatge de poder afegir vi de manera constant, sense necessitat de parar el procés», explica el responsable de Cat Patrimoni, Pere Tardà. Per condensar el vapor i convertir-lo en aiguardent, el feien passar per un dipòsit que omplien amb l’aigua derivada de la bassa que feia anar els dos molins fariners del castell. Cal Pepó data del segle XVIII i forma part del molí del castell de Castellar.
La fassina, enrunada
La família Duocastella va tenir l’oportunitat d’aquirir Cal Pepó fa tres anys. La van comprar al senyor del castell de Castellar, Joaquim Vilallong Font, cosí del marquès de Castellbell. Ningú al poble recordava que hi hagués una fassina. La van trobar enrunada i va caldre una intervenció prou costosa. No els constava que tingessin vincles amb la casa, ells són fills de Cal Teixidor. Però, fa poc més d’una setmana, la mestre i historiadora Roser Parcerisas «ens va parlar d’una rebesàvia que n’hauria estat sòcia», explica Fina Duocastella.
Es tracta de la padrina de Cal Benet, Rosa Montfort Oller. Amb en Vicenç Comellas Brunet, a més de socis en el negoci de l’aiguardent, també eren consogres. «Comellas era un negociant i sabem que va invertir 2.000 pessetes per comprar la maquinària de la fassina», explica Parcerisas.
La pregunta de per què han recuperat Cal Pepó i la fassina sembla inoportuna. Potser perquè la resposta és òbvia. «Per al poble, per mantenir-ne la memòria, perquè per als veïns el castell ho és tot», responen els germans Duocastella després d’un moment de silenci i mirades creuades.
La fassina de Castellar hauria estat en funcionament durant la segona meitat del segle XIX, probablement. «Es tracta d’una instal·lació força moderna», explica Roser Parcerisas Colomer, autora del llibre Memòria d’Aguilar de Segarra. Vicenç Comellas Brunet va viure a Cal Pepó de 1883 fins a la seva mort l’any 1894.
Encara que no s’ha pogut determinar fins quan va estar en funcionament aquesta fassina, «les dates són importants perquè coincidirien amb l’arribada de la fil·loxera a l’Alta Segarra durant la segona meitat de la dècada del 1890», raona Pere Tardà de Cat Patrimoni.
El negoci de l’aiguardent va arribar a Catalunya a finals del segle XVII quan els compradors anglesos i holandesos el desvien cap al mediterrani a causa de la guerra amb França, segons va explicar l’historiador Pierre Vilar.
L’edat d’or de la indústria de l’aiguardent a Catalunya es va viure durant el segle XVIII, amb exportacions al nord d’Europa i Amèrica. Servia de base per fer d’altres licors i també s’utilitzava com a beguda terapèutica. L’avantatge per a l’exportació es devia a que no es feia malbé, com sí que passava amb el vi.
Tanta en va ser la importància, que alguns historiadors com Jaume Torras i Josep Fontana van considerar-la com una de les raons que van influir perquè Catalunya, durant la Guerra de Successió, es decantés per la dinastia austríaca. Perquè es temia que els borbons en perjudiquessin el comerç atès que França era el principal productor d’aiguardent.
