Sant Vicenç de Castellet ha celebrat aquest setembre el centenari del pont que li permet salvar el curs del Llobregat. Una obra que va ser plena de dificultats, que va donar com a resultat un viaducte que preserva l’estètica de l’època i que va obrir un nou horitzó al poble

Un pont que va obrir el món

Vençuts tots els obstacles, satisfeta la necessitat per tothom reconeguda i realitzat per fi el desig unànim del nostre poble, n’és arribada l’hora sublim d’exterioritzar nostres sentiments de joia, de respecte a la nostra Dona de Castellet i d’agraïment a les entitats i persones totes que han contribuït amb son esforç a resoldre el nostre problema de vida de relació, que ens enalteix empenyent-nos per les vies del progrés, fins a trobar-nos amb les mans amigues de nostres veïns de totes les encontrades que ens obren avui els seus braços perquè entrem en el cercle de civilització dels pobles vius i puguem així dansar tots plegats a la sardana de la Pàtria». És el text que, sota el títol «Diada històrica», obria el programa de festejos que durant tres dies del mes de setembre del 1923 es van programar a Sant Vicenç de Castellet per inaugurar el pont que des d’aquell moment –i fins a dia d’avui, just cent anys després– permetia salvar el Llobregat i comunicar-se amb la xarxa viària que s’obria pas a l’altre costat del riu. 

Treballadors berenant al pont

El to grandiloqüent d’aquella salutació, segurament molt a la manera de l’època, estava, en aquell cas, totalment justificat. Com també els tres dies de celebració, que va començar la tarda del divendres 7 de setembre amb un «trilleix general de campanes» i va concloure la nit del diumenge 9 de setembre amb un «sumptuós ball de gala», entremig dels quals concerts i balls diversos, activitats esportives, castell de focs i, lògicament, una gran comitiva inaugural (el dissabte 8). I és que es culminava un repte que havia estat farcit d’obstacles, i que amb la seva consecució es pot gairebé dir (permetent-nos un punt d’exageració) que obria el poble al món. Si més no, el girava, des del punt de vista de les comunicacions. Fins a aquella data, el Llobregat havia estat per a Sant Vicenç el seu gran motor industrial (les fàbriques tèxtils s’havien alçat a l’empara de la força hidràulica), però també el seu escull natural, una barrera que tancava el nucli per l’oest. De manera que el poble es relacionava amb l’exterior fins aquell moment sobretot a través del tren, que ja feia sis dècades que hi passava per dins, i encara pel camí ral de Manresa a Barcelona per Terrassa, que oferia el seu limitat recorregut de transport a bast per les serralades que per la banda est separen el Bages del Vallès. El pont, doncs, obria una porta de bat a bat cap als pobles propers situats a aquell costat del riu, però també cap a una nova xarxa viària naixent i creixent que era la que traçava les futures comunicacions molt més enllà de l’entorn immediat. Cal tenir present que, a mitjan segle XIX, la carretera de terra de can Maçana era l’única via apta per a carros que hi havia al Bages. Per aquesta via, de Manresa a Barcelona es trigava unes catorze hores i mitja, amb parades als hostals del recorregut, per fer el viatge menys feixuc. Els altres camins eren de ferradura, aptes només per a cavallers i caminants.

Estructura de fusta per construir els pilars i els arcs que sostindrien el pont

La nova llei estatal de carreteres de l’any 1877 i el pla provincial de Melcior de Palau del 1878 donarien una nova empenta a la construcció de les carreteres de Manresa i comarca, entre les quals la d’Esparreguera a Manresa per Collbató, amb el ramal a Olesa de Montserrat, que era la que passava per davant de Sant Vicenç, seguint el traçat del riu (pel costat oposat al del nucli urbà).

Un repte des de l’inici del segle XX

Així doncs, el pas del Llobregat es va convertir per a Sant Vicenç, des de l’inici del segle passat (quan el poble va viure la seva eclosió), un factor vital, ja que el riu no tan sols dividia el terme, sinó que també dificultava la relació amb els pobles veïns i, lògicament, el desenvolupament socioeconòmic i cultural de tot l’entorn. Amb l’expansió del comerç i del procés industrial, el fet de poder travessar el riu va esdevenir un objectiu essencial, sinònim de creixement, progrés i prosperitat per al poble. 

Durant anys la necessitat d’assegurar el pas regular d’una banda a l’altra del Llobregat es va convertir en un objectiu clau com a conseqüència de les contínues destrosses i el perill que els aiguats produïen en els camins per a carros i els passos de vianants (les palanques, estructures molt fràgils) per sobre del traçat del riu. A finals del segle XIX ja es té coneixement d’alguns projectes per tal de millorar l’accés. L’octubre del 1895 l’arquitecte manresà Ignasi Oms Ponsa va redactar un projecte per a la construcció d’un nou gual per al pas de carruatges a l’altura de la riera de Castellet.

Vista general del pont acabat, vist des del que ara és la carretera

La important riuada succeïda el setembre del 1913 va tornar a fer desaparèixer, per enèsima vegada, la palanca i va causar greus problemes. És per això que, en sessió plenària de l’Ajuntament el dia 5 d’octubre del mateix any, van acordar iniciar les gestions necessàries i de forma prioritària per a la construcció d’un pont sobre el Llobregat. Es va crear una comissió, encapçalada per l’alcalde, Albert Armengol, que va visitar el president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba, on es comprometé a la construcció d’aquest pont. Però l’esclat de la Primera Guerra Mundial repercuteix en un retard dels tràmits administratius més d’un any. Finalment, el 19 d’agost del 1915 l’Ajuntament va rebre la valoració del cost de l’estudi i del projecte de l’obra, fixat en 905 pessetes, quantitat que, tenint en compte la dels pressupostos municipals d’aquell any, significava el 10% del total. L’Ajuntament va acordar, en sessió plenària del 22 d’agost, obrir una subscripció pública voluntària entre els veïns i crear una comissió per recaptar aquesta quantitat, que en pocs dies es va cobrir.

Durant els anys 1916 i 1917 es van fer vàries visites, entre elles les de l’arquitecte Joaquim Llansó, per tal de redactar el projecte. El 28 de juny del 1918 es firmà, a càrrec dels propietaris afectats per les obres (Joan Calsina, Maria Gimferrer, Miquel Vives i Francesca Playà), l’acte de cessió plena i entrega gratuïta dels terrenys a l’Ajuntament perquè els lliurés a la Mancomunitat de Catalunya.

La implicació de l’alcalde

El mes de gener del 1919 és aprovat el projecte amb un pressupost total de 329.734,88 pessetes, però amb el retard del procés d’execució degut a la guerra i les conseqüències de la greu riuada del 4 d’octubre d’aquell any, l’Ajuntament nomenà una comissió gestora, formada per Àngel Vila, Joan Calsina, Josep Moll, Enric Callís, que es traslladà a Madrid per intentar desencallar el tema davant del senyor Piniés, director general d’Obres Públiques del Ministeri de Foment. El dia 5 de novembre el senyor Piniés els va reunir i els va comunicar: «He examinat detingudament el projecte del pont que demanen i, vertaderament vistes les raons per vostès exposades, és d’urgència la construcció de dit pont i, per tant, no pot l’Estat posar obstacles ni entretenir una obra de tantíssima necessitat, així és que perquè vostès marxin contents de l’objecte del seu viatge. Al vostre davant firmaré la seva aprovació, i perquè també vegin els catalans que a Madrid, com podem servim. Ja poden doncs dir ara a la Mancomunitat, que per part de l’Estat queda aprovat el projecte; que pot publicar la subhasta d’obres quan vulgui».

Tot el poble es va congregar al pont en la inauguració

El diumenge següent al retorn de Madrid, el 8 de novembre, l’alcalde Àngel Vila va fer una conferència al Cine Novetats, on va explicar al poble les gestions i l’aprovació del projecte. Després d’uns mesos i de diferents esforços, es va anunciar la dissolució de les Corts de l’Estat espanyol i l’anunci d’eleccions generals per al 19 de desembre del 1920, fet que va generar una nova decepció al poble de Sant Vicenç de Castellet per la por, novament, de paralització de les obres. Però després de vàries converses amb el diputat Antoni Arderiu, aquest es va comprometre que, abans de les eleccions l’anunci de la subhasta seria un fet. I així va ser, el 27 d’octubre del 1920 s’anunciava la subhasta de les obres del pont, que se celebraria al Palau de la Generalitat el 3 de desembre. Unes obres on es fixava el termini d’execució en divuit mesos, amb una fiança provisional de 16.486 pessetes i 75 cèntims.

Va arribar el 3 de desembre i va comparèixer al Palau de la Generalitat un grup de veïns per presenciar aquell fet tan transcendental per al poble. Però els obstacles continuaven. La manca de licitadors en la subhasta va ser determinant perquè Àngel Vilà i Llonch, contractista i en aquells moments alcalde de Sant Vicenç, presentés en l’últim moment una oferta redactada pel secretari Pere Canal, sol·licitant la concessió de les obres per la quantitat de 329.733,63 pessetes per tal que no quedés deserta la subhasta i es retardés indefinidament l’inici de les obres, però assumint un gran risc. A partir d’aquell moment, Vilà es va posar a treballar en el projecte.

La imatge més icònica de la inauguració del pont, el 8 de setembre del 1923, amb el cotxe d’autoritats circulant-hi i centenars de veïns seguint-lo

Primerament va obrir una subscripció voluntària de donatius entre els majors contribuents, que va superar les 50.000 pessetes i que va servir per als primers pagaments i despeses de les obres. I, seguidament, va buscar persones tècniques que poguessin encarregar-se de la direcció de l’obra. D’aquesta manera el 31 de desembre, a les 6 del matí, van començar les obres de construcció del pont de Sant Vicenç, amb gran satisfacció per part de tothom. El 2 de febrer del 1921 es van iniciar les excavacions del primer pilar. El 20 del mateix mes es van beneir les obres. El 22 va arribar una primera riuada, però no va ocasionar grans problemes. El 14 de març, a les 2 de la tarda, van omplir de formigó els fonaments del primer pilar, i el dia 16, a les 10, es va col·locar la primera pedra.

Una tempesta, nou contratemps

Els treballs no tenien cap interrupció, i n’era l’heroi i l’home fort l’alcalde Àngel Vilà. És per això que el diputat pel Districte Josep Creixell va treballar per condecorar-lo amb la insígnia de Cavaller de la Creu d’Isabel la Catòlica. Però la nit del 17 i 18 d’agost del 1921, una forta tempesta s’ho va endur tot riu avall, va destrossar i danyar greument tota l’estructura construïda. Això va fer incrementar molt el pressupost i va generar un perjudici de 100.000 pessetes. L’alcalde i contractista Àngel Vilà ja no sabia com fer-ho, la situació econòmica era molt greu. És per això que el 5 d’octubre del 1922 va presentar la dimissió com a alcalde, ja que no podia afrontar els problemes econòmics, laborals i familiars, amb la conseqüent fugida del poble.

Després de nomenar Enric Callís Bey com a nou alcalde, es va aprovar un pressupost extraordinari i unes contribucions especials per tal de poder assumir el forat de 50.000 pessetes i seguir endavant amb les obres d’una infraestructura cabdal. Igualment, es creà una comissió gestora, que, amb el suport del Diputat a Cors Josep Creixell i de la Mancomunitat, fixarà les mesures necessàries per assegurar una ràpida execució de l’obra. 

En aquest sentit, és nomenat apoderat l’arquitecte barceloní Xavier Turull, conjuntament amb l’enginyer Eduard Peña, i es va concedir l’obra a l’empresa SA de Construccions i Paviments de Barcelona. Aquests fets finalment accelerarien les obres i farien possible la inauguració del desitjat pont sobre el riu Llobregat el dia 8 de setembre del 1923. Una estrena que es va fer amb tota la magnificència que requeria un moment històric.

UNS PRECEDENTS PLENS DE FRAGILITAT

Fins a la construcció del pont, els mitjans dels veïns per creuar el riu van ser absolutament precaris.Però fins i tot hi va haver la figura del barquer, una imatge gairebé bucòlica, que posa de manifest també que el curs del riu, fa més d’un segle, era força diferent a l’actual. També es van construir diferents palanques, passos elevats per a vianants, construccions molt fràgils que successives riuades es van endur, davant la frustració dels vilatans. 

La figura del barquer

Una de les diferents palanques que es van constuir

Estructura de l'actual pont

La Guerra Civil deixa el pont ensorrat i un veí mort el mateix dia

Però l’alegria va durar poc. Després de culminar el llarg procés amb tots els esforços esmerçats per aconseguir la construcció d’un pont sobre el riu Llobregat que proporcionés una bona comunicació a Sant Vicenç, i que aquest fos una de les grans obres d’enginyeria del moment, ningú no hauria pensat que aquesta obra només duraria 16 anys, tot per culpa de l’arribada de la Guerra Civil.

Va ser el 26 de gener del 1939, cap a 2/4 d’11 del matí, que un escamot de l’exèrcit republicà, en retirada davant l’avanç de les tropes franquistes, va fer volar el pont com a mesura per retardar-ne l’entrada a la població. Van fer ús d’una gran quantitat de dinamita, que va deixar el pont totalment destrossat. El fet va generar una profunda commoció entre els santvicentins, en un moment ja de per si prou convuls. Oimés, conscients que era un pont només per a l’accés al poble, el que feia témer que en retardés molt la reconstrucció, ja que hi havia carreteres de més importància que calia refer. Gràcies a unes fustes que havia deixat un batalló de pontoners de l’exèrcit republicà durant la guerra, van poder construir un pont provisional a la zona de La Fabriqueta, però una nova riuada el destrossaria. 

Una comissió gestora provisional, nomenada per José M. Salcedo Ortega, capità del Cos Jurídic Militar, i presidida per Jaume Dalmau Pascual, va iniciar els tràmits i gestions davant la Diputació Provincial, la qual, amb el suport al projecte per part del cap del Servei d’Obres Públiques, Eduard Peña, bon coneixedor per vincles passats de la importància del pont, va acceptar a finals d’agost iniciar els estudis preliminars per a la reconstrucció del pont, aprofitant el projecte anterior, i assumir directament el cost d’una bona part de l’obra, tot i que ell mateix va afirmar que quedaria petit en pocs anys.

Les obres de neteja i reconstrucció del nou pont comencen l’agost del 1939, primerament a càrrec dels batallons de treballadors organitzats en els camps de concentració de presoners de la guerra. Aquests batallons de càstig es van encarregar, sota les ordres del règim, de la neteja i reconstrucció de ponts, carreteres i edificis destruïts durant la guerra. S’instal·laven en una localitat amb bones comunicacions, i des d’allà és on es coordinaven i controlaven les diferents feines, igualment de la intendència i l’administració. A Sant Vicenç hi van passar diferents batallons que es van encarregar de la reconstrucció del pont.

El 3 de març del 1940 s’efectua a Barcelona la subhasta de les obres, que seran adjudicades a l’empresa Fomento de Obras y Construcciones, SA amb un pressupost de 119.605.75 pessetes i un termini d’execució d’un any. Finalment, el mes de maig del 1942, tres anys més tard de la seva destrucció, serà inaugurada l’obra de reconstrucció del pont.

Aquella negra data del 26 de gener del 1939 va ser doblement infausta, ja que, a més de la voladura del pont, es va produir una de les poques morts que hi ha constatades d’un veí del municipi i dins del mateix poble com a conseqüència de la Guerra Civil, la de Manel Bayà Escalé, de 25 anys d’edat i llaurador de professió i que vivia a la casa del número 28 del carrer de Franscisco Arcaso (actual carrer Creixell). Segons consta en el certificat de defunció que preserva la família, i segons es recull de la declaració de dos testimonis davant el secretari judicial, Manel Bayà va morir a la font del Lluís a les 5 de la tarda «a conseqüència de les ferides produïdes per bales de fusell mauser», que en un document posterior s’atribueixen a trets «que li van efectuar les tropes republicanes en abandonar aquesta localitat», tot i que en cap moment se’n concreten els motius. Van haver de passar 40 anys (el 1979) perquè a la seva progenitora li fos reconeguda i atorgada una pensió estatal com a «mare viuda de guerra».

Moment de l'ampliació del pont

UNA AMPLIACIÓ CUROSA, A FINALS DE SEGLE

Ja des de la segona meitat del segle passat el pont va quedar petit. A la darrera dècada del segle XX es va afrontar-ne l’ampliació, que s’inaugurava el 8 de novembre del 1997. La singularitat de l’obra és que es va respectar l’estètica original del viaducte. Una de les fases més espectaculars va ser la col·locació de les noves arcades, que constaven de dos semiarcs de 60 tones cadascú.