Tennis taula contra el Parkinson

El club de Castellgalí ha creat una secció especialitzada en la pràctica del ping-pong com a tractament per a persones amb aquesta patologia neurodegenerativa

Els membres del grup han experimentat millores gràcies als entrenaments en aspectes com la mobilitat i l’equilibri

Membres de la secció de Parkinson del Club Tennis Taula Castellgalí durant un entrenament

Membres de la secció de Parkinson del Club Tennis Taula Castellgalí durant un entrenament / Oscar Bayona

Queralt Casals

Queralt Casals

El Parkinson és una de les malalties neurodegeneratives més freqüents després de l’Alzheimer. És una patologia crònica progressiva per a la qual no hi ha un tractament curatiu, però sí mesures estabilitzadores i de control dels símptomes. L’esport, i en concret el tennis taula, ha mostrat tenir beneficis importants en el seu tractament. Per aquest motiu, el Club Tennis Taula Castellgalí ha posat en marxa una secció especialitzada en l’ús d’aquest esport per al tractament del Parkinson que, dos cops per setmana, reuneix una vintena per persones de diferents punts de Catalunya per practicar-lo. En pocs mesos experimenten millores en aspectes com la mobilitat, els reflexos o l’equilibri.

El Club Tennis Taula Castellgalí, que compta amb la col·laboració del Consell Esportiu del Bages, té, des de fa un any, una secció de Parkinson. El grup està format per una vintena de persones, la meitat de les quals tenen la patologia, i la resta són majors de 60 anys, que hi participen com a teràpia preventiva. Es troben dos matins a la setmana, els dimarts i els dijous, i han creat un espai de pràctica esportiva i de socialització que està donant molt bons resultats. 

L'entrenador també té Parkinson

La iniciativa va néixer de la mà del barceloní establert a Castellbell i el Vilar, Manuel Bru, a qui van diagnosticar el Parkinson fa quatre anys. És l’ànima i l’entrenador del grup i s’ha convertit en un referent a nivell català. Bru, de 70 anys, ja havia practicat aquest esport en diferents etapes de la seva vida i va ser precisament jugant-hi que es va adonar que tenia Parkinson. «Em notava dèbil, com si no hagués jugat mai i no tenia control», explica. 

Després de llegir diferents articles sobre els beneficis del ping-pong en la malaltia, va reprendre la seva pràctica al Club Tenis Taula Castellgalí, on ha promogut la secció dedicada al Parkinson. Assegura que, en l’àmbit personal, «l’evolució ha sigut molt positiva». Fa dos anys que practica «de manera intensiva» i afirma que «per mi el tennis és un indicatiu de si estic millor o pitjor. Milloro cada setmana que jugo. Estic guanyant una batalla». Aquest esperit de superació és el que vol contagiar als altres, «encara que no hagin agafat mai cap pala». 

«Fa la feina de psicòleg»

És el cas de la Maria Àngels Canudas, de 73 anys i veïna de Sant Vicenç de Castellet, que es va apuntar al grup juntament amb una altra amiga. «No havíem tocat mai cap pilota i al principi les tiràvem al cap de tothom i al sostre i mira aquí estem», explica. Abans de diagnosticar-li la malaltia, per ella el ioga i el taitxí eren «com una forma de vida» que va haver d’abandonar i ara veu el tennis taula «com una meditació activa perquè són dues hores que no pensem en res». Creu que aquesta activitat «fa la feina de psicòleg» i al grup de Parkinson, diu, «hem fet com una família on tothom dona el millor d’ell i recull el millor dels altres».

Bru s’encarrega d’ensenyar a jugar als participants, que «van evolucionant i al cap d’uns mesos canvien completament». Hi ha persones que han començat a entrenar a partir de zero gairebé amb 80 anys i «milloren molt, guanyen en reflexos, en equilibri, l’estat d’ànim els canvia, estan molt més alegres i físicament es troben millor. Ho tenen tot a favor». 

El grup de tennis taula entrena cada dimarts i dijous al matí

El grup de tennis taula entrena cada dimarts i dijous al matí / Oscar Bayona

La presidenta del club, Montse Sans, explica que el de Castellgalí va ser, ara fa un any, el primer de Catalunya, juntament amb el Borges, d’apostar per la pràctica d’aquest esport per millorar el dia a dia de les persones amb Parkinson. Segons Sans, «quan juguen aquí s’obliden que tenen la malaltia, s’ho passen bé i nosaltres hi apostem perquè és molt important aquesta labor social, que els fa sortir de casa i estar actius».

Suport de la Fundació Althaia

El projecte del club bagenc compta amb el suport del servei de neurologia de la Fundació Althaia de Manresa, que els ha guiat i recolzat en la iniciativa. Actualment, Althaia atén uns 500 pacients diagnosticats amb la malaltia de Parkinson. La neuròloga Anna Mas destaca els beneficis «en l’àmbit cerebral i muscular» de l’esport, i per als pacients de Parkinson, en concret, assegura que «és clau» pel «bloqueig en el moviment que tenen, amb dificultat per engegar i parar, que implica problemes d’equilibri».

En aquest sentit, segons Mas, el tennis taula «és un esport individual, sense contacte, ni impacte i, per tant, no hi ha perill de cops, ni caigudes i el que fa és augmentar la mobilitat, l’equilibri i els reflexos perquè has d’estar molt atent perquè ve la pilota i actives l’atenció física i cognitiva de manera ràpida». A més, «quan et surt bé suposa una injecció de dopamina i s’activa el sistema de recompensa que crea benestar». Entre altres beneficis, destaca la millora del ritme del son i «la socialització» perquè són pacients que tenen tendència de quedar-se a casa i allà troben un espai lúdic fora de l’àmbit mèdic «amb companys que tenen el mateix problema».

Una tècnica de joc diferent

El fet que Bru pateixi la malaltia en pròpia pell li ha permès adaptar els entrenaments a les necessitats del grup. «L’aprenentatge és una mica diferent del d’altres clubs on l’entrenament està pensat per gent atlètica, forta i jove. Jo estic fent una tècnica de joc molt diferent: amb la llei del mínim esforç, que no es moguin molt, que no es cansin, però, en canvi, juguin bé». Afirma que «en quinze dies es nota canvi, quan fa tres mesos que venen ja es diverteixen i juguen més o menys bé». Subratlla també que «el fracàs no existeix, trigarem més o menys a aconseguir els objectius, però ningú fracassa, tothom millora».

Un entrenament del grup de Parkinson a les instal·lacions de Castellgalí

Un entrenament del grup de Parkinson a les instal·lacions de Castellgalí / Oscar Bayona

A banda de la pràctica esportiva també hi ha el vessant socialitzador que ha creat un vincle molt especial entre tots els participants. «Es coneixen millor, cada un explica el seu cas, es fan amics i és molt interessant», diu Bru. En aquest sentit, el vicepresident del club, Toni Ortega, explica que la majoria de participants «no havien agafat mai una pilota i ara no volen marxar. És emocionant l’actitud que tenen i la companyonia». 

Recorda que quan Bru va arribar al club «era una persona trasbalsada, que arrossegava els peus i ara, fins i tot, guanya campionats. «És un exemple del perquè volem que això s’estengui», diu Ortega, que també ressalta que «és tan gran l’evolució i tan ràpida, que estem al·lucinant». Per aquest motiu, reclama una major implicació de les institucions per promocionar el tennis taula com a eina per millorar la vida dels pacients amb Parkinson. A Castellgalí, hi tenen l’exemple.

JAUME CRESPIERA: «He guanyat equilibri, abans no tenia gaire estabilitat»

Jaume Crespiera, veí de Sant Fruitós, té Parkinson des de fa 25 anys

Jaume Crespiera, veí de Sant Fruitós, té Parkinson des de fa 25 anys / Oscar Bayona

Pintor de professió, a Jaume Crespiera, veí de Sant Fruitós de Bages, li van diagnosticar Parkinson fa 25 anys, quan era una malaltia encara molt poc coneguda, i assegura que amb tot aquest temps les ha «vist de tots colors». Ha passat èpoques molt dolentes i altres de millors. El santfruitosenc explica que el tennis taula per ell «és com una teràpia» que li «va molt bé» i gràcies a la seva pràctica ha «guanyat equilibri perquè abans no tenia gaire estabilitat i queia bastant sovint».

Es va apuntar al grup de tennis taula de Castellgalí fa mig any, després que un amic seu veiés un anunci al diari, i en aquests mesos ja ha notat millores: «les cames se m’han reforçat més i estic més àgil». Tot això li ha donat més seguretat a l’hora de caminar, «abans sempre havia de portar bastó i ara si me’l descuido no passa res». És conscient que «curar no cura» perquè el Parkinson és una patologia crònica, «però almenys estàs una mica millor».

Recorda que quan li van detectar la malaltia «primer em va afectar físicament, però després moralment perquè veus que vols fer coses, però no pots». Tot i això, a base de lluita i perseverança «me n’he anat sortint» i ha pogut tornar a pintar quadres, «no tant com abans; així i tot, pinto», diu. Espera amb ganes els dimarts i els dijous per anar a jugar al tennis taula a Castellgalí, on ha establert una forta amistat amb la resta d’integrants del grup i assegura que el cap de setmana «ho trobo a faltar». Creu que per tirar endavant «és molt important tenir algun al·licient perquè si no fas res, malament». L’entrenador del grup, Manuel Bru, defineix Crespiera com «un exemple per nosaltres».

JAUME POU: «Fa un any gairebé no em podia ni moure»

Jaume Pou, de l'Hospitalet de Llobregat, és un dels integrants del grup de Parkinson

Jaume Pou, de l'Hospitalet de Llobregat, és un dels integrants del grup de Parkinson / Oscar Bayona

Jaume Pou, de l’Hospitalet de Llobregat, té Parkinson des de fa un any. Conscient dels beneficis de la pràctica del tennis taula, buscava un grup específic per a persones amb aquesta patologia i va arribar al club de Castellgalí després de fer una cerca a Google. «Em va agradar molt la dinàmica i ho vaig venir a provar». Li va agradar tant que des del gener viatja dos dies a la setmana des de l’Hospitalet fins al club bagenc. «Vinc per l’ambient de la gent», assegura.

En el cas de Pou la malaltia no li provoca tremolors, un dels símptomes més coneguts del Parkison, però sí molta rigidesa. Des que practica ping-pong (va començar a fer-ho el setembre passat en un club de l’Hospitalet abans d’anar a Castellgalí) nota que està «molt millor», perquè «fa un any gairebé no em podia ni moure». Recorda que «no podia fer exercici perquè em cansava de seguida» i destaca d’aquest esport la coordinació, la mobilitat i el treball de braços i cames que es fa, però sobretot el mental «perquè has de tenir un temps de reacció quan ve la pilota i has de decidir què fas». Creu que «és un esport molt complet» i que no suposa un gran desgast físic i cadascú té el seu nivell.

Reconeix que ha tingut una millora física bastant important, però més enllà d’això destaca «la part cognitiva i social, de voler sortir de cas i animar-te perquè el Parkinson té una part d’apatia, i depressió en molts casos, que vull evitar que aparegui». Pou, que té 52 anys, ho té clar: «a part del tennis taula, que m’agrada molt i estic millorant, valoro sobretot la part social perquè hem fet una colla molt maca». Juntament amb altres companys del club va participar, fa uns mesos, en el campionat d’Espanya, a Guadalajara.

JAVIER SERRANO: «L’important és que trobes gent com tu, que et comprèn»

Javier Serrano, a qui fa dos anys li van diagnosticar la malaltia, en plena partida

Javier Serrano, a qui fa dos anys li van diagnosticar la malaltia, en plena partida / Oscar Bayona

Fa dos anys que li van diagnosticar la malaltia. Javier Serrano té 56 anys i és de Sant Vicenç dels Horts. És un dels membres de la secció de Parkinson del Club Tennis Castellgalí, on va arribar gràcies a la seva dona que, navegant per internet, «ho va descobrir i m’ho va dir». Fa anys ja havia jugat a tennis taula federat, però ho va deixar abans de la pandèmia i ara hi ha tornat. Combina les sessions dels dimarts i dijous a Castellgalí amb les que fa amb un grup de veterans els dimecres al seu municipi.

Serrano, com el seu company Jaume Pou, no té tremolors, però sí molta rigidesa. Valora l’experiència de manera positiva i en destaca el fet «de venir, de moure’m, d’haver de sortir de casa i la motivació del dia abans quan ja penso que he de venir». Té clar que, en casos com els seus, «l’important és no quedar-te a casa perquè t’atrofies encara més, si vas de la butaca al sofà i del sofà al llit t’atrofies, necessitem activitat física per mantenir-nos». Valora sobretot que «aquí trobes gent com tu, que et comprèn i parlem el mateix idioma». Assegura que està «molt content» i que els 44 quilòmetres que separen el seu municipi de Castellgalí no són un impediment per assistir als entrenaments.

Com altres companys també va participar en el campionat d’Espanya de Guadalajara. «Per mi va ser un repte perquè era la primera vegada que sortia de casa sol i ho vaig poder fer gràcies al suport impressionant dels companys, sense ells no m’hauria atrevit a sortir. Reconeix que «per mi hi ha un abans i un després d’aquest torneig perquè ara veig que puc fer més coses que abans».

JOSEP BRUNET I PURA TRAVÉ: «Aquí no parlem de la malaltia, venim a gaudir»

Els manresans Josep Brunet i Pura Travé formen part del grup des del setembre passat

Els manresans Josep Brunet i Pura Travé formen part del grup des del setembre passat / Oscar Bayona

Optimistes i dinàmics de mena, els manresans Josep Brunet i Pura Travé són dos dels membres incondicionals dels entrenaments de tennis taula de Castellgalí. A Brunet li van diagnosticar el Parkinson a final del 2017, quan es va jubilar, tot i que ja feia un parell d’anys que ho intuïa. Es van assabentar que el ping-pong anava bé i Travé va buscar informació fins que va trobar el grup de Castellgalí. Com que també està obert a persones majors de 60 anys ella de seguida ho va tenir clar: «jo també vinc», i s’hi van apuntar tots dos. El matrimoni manresà participa en els entrenaments des del setembre passat i es desfà en elogis cap a la iniciativa.

Brunet, de 71 anys, assegura que des que practica tennis taula ha notat millores en l’equilibri i la mobilitat. Diu que «tot és positiu i els amics que fas t’ajuden» i assegura que «aquí no parlem de la malaltia, aquí venim a gaudir i a practicar el ping-pong, perquè si en vas parlant et vas capficant i el que has de fer és moure’t i viure. Com que la malaltia no marxarà has de superar-ho el millor possible i aprofitar el que et dona la vida». Té clar que «això no cura, però t’ajuda a viure. La solució, a banda del medicament que no te’l pots oblidar, és moure’t, fer exercici perquè si et quedes en una cadira assegut, malament». Travé, de 68 anys, hi afegeix que «hem de viure al dia i treure-li dramatisme». I així ho fan, aprofitant totes les oportunitats que els dona la vida, com els viatges que els agrada fer arreu del món. Valora el grup que han fet perquè «aquí no hi ha ningú malalt i ens ho passem molt bé. És dopamina de franc». Destaca el fet de tenir un entrenador que també té Parkinson perquè «t’entén molt millor» i és una cosa que «no ho té cap altre club d’Espanya».

Subscriu-te per seguir llegint