La perseverança d'una família manté la foguera de Sant Joan a Sant Vicenç

La constància per mantenir la tradició ha fet que sigui l’única que es manté fins avui dia al municipi bagenc

Xavier Pey amb la família recreant el muntatge d’una foguera | OSCAR BAYONA

Xavier Pey amb la família recreant el muntatge d’una foguera | OSCAR BAYONA

Helena Carbonell

Helena Carbonell

Gairebé tots els focs que es fan per Sant Joan avui dia són organitzats pels ajuntaments, però no sempre ha estat així. Tampoc no fa tants anys, era molt comú que a cada barri es fes un foc amb els mobles vells que els més joves anaven recopilant els dies previs. És el que recorda Xavier Pey de la seva infantesa, aquest veí de Sant Vicenç de Castellet manté la tradició de la seva família de fer una foguera en un solar que hi ha prop de la parada dels ferrocarrils.

Tot i que es mostra molt agraït amb l’Ajuntament del poble i les agrupacions de defensa forestal per permetre que es pugui continuar fent la foguera, considera que «les institucions públiques, especialment el departament d’Acció Climàtica, haurien de facilitar el procés previ a fer la foguera, perquè sembla que la normativa és cada any més restrictiva i es necessiten més coses».

Aquesta foguera és un clàssic del poble que va començar el seu avi Joan Sánchez quan ell era molt petit, i des de llavors s’ha fet sempre. La perseverança de la família de Xavier Pey per mantenir la tradició de la foguera ha fet que sigui l’única que es manté fins avui dia a Sant Vicenç. Pey lamenta que la tradició es perdi, «hi ha costums que val la pena mantenir i n’hi ha que no, però penso que la foguera de Sant Joan sí que hauríem de defensar-la perquè actua com a nexe d’unió als pobles i als barris, és una cosa que et fa estar en contacte directe amb l’entorn i tenir relacions amb persones que potser d’una altra forma no hauries parlat mai».

Aquesta cohesió social és el que més recorda i enyora de les fogueres que feia amb la família i amics quan era més jove. «Ja de molt petits força dies abans de la diada anava amb els meus amics Florenci Vinyals i Josep Maria Gallego per les cases dels barris per veure si la gent tenia fustes o mobles vells per a cremar, era un moment que ja esperàvem al llarg de l’any». Per a ell, era un moment màgic «era genial poder estar amb els meus germans i cosins i sobretot, tenir la certesa que l’any següent ho tornaríem a repetir».

També explica que, tot i que és una foguera que munta la família, sempre s’hi acosta gent del poble que ja saben que cada any la fan, «hi ha hagut anys que hem estat més de cinquanta persones al voltant de la foguera en el moment de màxima esplendor del foc».