Carles Playà, president de la DO Pla de Bages: «A tot el món el vi més venut és el propi, excepte a Catalunya»

El seu rebesavi, Valentí Playà, va comprar una finca amb vinya a Castellgalí per fer vi en un moment en què gairebé no es bevia res més i ell, 211 anys després, la manté viva per posar cinc mil ampolles l’any en un mercat en què el vi ja no és un aliment omnipresent, sinó un producte de culte consumit per portar il·lusió a les taules. Carles Playà Maset, el president de la Denominació d’Origen Pla de Bages, ha heretat una llarga tradició vinatera i parla del seu món amb l’aire reflexiu i una mica professoral que atorga el coneixement molt madurat. A banda de treballar a la seva pròpia empresa i a la DO, fa d’enòleg a tres empreses més del Penedès i l’Empordà.

Una explotació tan petita com Vinyes de Castellgalí és un negoci?

Per ser un negoci hauria de ser més gran. Amb aquestes dimensions les ampolles haurien de ser molt cares o s’hi hauria d’afegir una activitat d’enoturisme. De moment la intenció és anar creixent i que acabi sent-ho amb el temps.

Ser enòleg era una decisió natural que venia de família?

Ve de família, però no perquè el meu pare m’hi empenyés. Als setze anys jo ja anava a fer la verema i ja coneixia molt tot aquest món, i per això vaig començar a fer els estudis d’enginyer agrícola. Però de que volia ser enòleg no en vaig estar segur fins que vaig anar a estudiar a Falset i el director de l’escola, el Josep Lluís Pérez, me’n va acabar de convèncer.

Aquestes descripcions que els enòlegs poseu a les ampolles i on descriviu vins amb aroma de fruits de bosc amb tocs de terra granítica i aires de brisa marina de diumenge a la tarda mentre juga el Barça són fruit d’un nas superdotat o de la imaginació?

Home, tant exagerat seria imaginació (riu), el que cal tenir és pràctica per fer bé el tast i estar molt concentrat per activar el teu Google particular i recordar situacions que et permetin descriure sabors i aromes. Potser una olor que captes en un vi l’has percebuda en algun altre lloc, i si ets capaç de recordar on tindràs una manera d’explicar-la. A més, quan els enòlegs diem que en un vi blanc hi ha plàtan o préssec, per exemple, és perquè la molècula del plàtan o del préssec hi és, el que passa és que està barrejada amb moltes altres coses. A més, els tècnics intentem posar ordre a la subjectivitat de qui fa el tast i homogeneïtzar els conceptes per tal que certes olors bàsiques les definim tots de la mateixa manera. Hi ha pautes. I, en qualsevol cas, jo no sóc partidari de fer explicacions molt sofisticades que puguin fer pensar a la gent que tot això del vi és massa complicat.

Per norma general, els vins cars són els més bons, o són cars perquè sembli que són bons?

En el preu hi juguen molts factors. En primer lloc, el territori: conrear al Bages sempre és més car que fer-ho al Penedès, per exemple; també hi ha la varietat del raïm, el preu del tap, el preu de l’ampolla, de l’etiqueta... tot això afecta molt al cost final. I també hi ha vins que tenen un preu que no és degut al que ha costat fer-los i a la seva qualitat, sinó al fet que són únics per alguna raó. El preu ha d’anar lligat amb la qualitat i amb el relat que facis, si no està justificat s’acabarà descobrint i no funcionarà. El sommelier o el venedor de la botiga especialitzada el tastaran, i si el preu no es correspon amb el que dona, no el voldran defensar davant del client i no l’oferiran. És ben veritat que hi ha clients que no hi entenen gens ni mica i trien l’ampolla que val 200 euros només perquè volen impressionar algú, però per norma general el preu d’un vi s’ha de poder defensar.

Al productor no li fan ràbia els restaurants que en cobren el doble del que val al súper?

Sí, (riu) però no hi ha gran cosa a fer. I de fet és una mala política. Perquè si un grup de quatre persones agafa una ampolla de 40 euros segurament s’ho pensarà dues vegades abans de demanar-ne una altra. I al restaurant, considerant-ho tot, li convé més vendre’n dues que una.

A la Catalunya de fa un parell de generacions el vi era omnipresent a les barres dels bars, a les cases i a tot arreu. Ara el que hi ha a tot arreu és la cervesa. Darrerament el vi està recuperant el terreny?

No exactament. El terreny de la cervesa ja no es recuperarà. La cervesa és molt fàcil de fer tot l’any, se’n pot produir molta, es poden fer empreses molt grans i amb tant volum es pot fer molt màrqueting. En canvi, les empreses de vi són petites, i les del Bages són petitíssimes. No es pot competir en el seu terreny. En canvi, el que sí que està passant és que s’està afegint al consum de beure vi gent que hi troba uns al·licients més relacionats amb la cultura.

Perquè són tan petites les empreses vinícoles, i sobretot les del Bages?

És complicat. En primer lloc, la DO té 500 hectàrees, que és poc. I, a més, al Bages tenim una singularitat, que és que gairebé totes les empreses embotellen bàsicament el que produeixen les seves pròpies vinyes i prou, i així és difícil créixer. Tot està molt lligat a la propietat de la terra, que costa de canviar de mans, i això dificulta les fusions i les societats conjuntes. No tot és negatiu, en aquest model, però té un efecte clar sobre les dimensions.

Perquè costa tant que a Catalunya es begui vi català, i de la pròpia comarca?

Si ho sabéssim! (riu). A totes les regions vinícoles del món el vi més venut és el propi, excepte aquí. A San Francisco la immensa majoria del vi que trobés és el de Califòrnia, i passa el mateix a la Toscana, a Sud-àfrica... a tot arreu. Aquí no. Aquí el 60% de les ampolles que es venen són de fora. No s’entén. Potser la nostra gent és una mica diferent i no la sabem entendre...

El vi del Bages té una identitat prou perceptible?

Aquí tenim la sort que oferim una varietat estrella que els altres no tenen, que és el picapoll, i que ens identifica. Molt poques DO tenen una cosa així. I tenim el patrimoni cultural i el paisatge, amb coses úniques com les construccions de pedra seca, que ens ajuden molt a oferir enoturisme, un complement que pot ser molt important per al compte d’explotació de molts cellers. Tot lligat ens dona una identitat que, a més, lliga amb el fet que fem produccions petites.

El canvi climàtic ho canviarà tot?

No tant. Caldrà rec de suport alguns anys, i ja hi ha una bona colla de vinyes que en tenen. Si hi ha aigua disponible garantirem la continuïtat. Tinguem en compte que de vinya se’n fa a latituds molt més calentes que la nostra. Això sí: de petits canvis en caldran més, i en el nostre món els canvis són complicats, perquè cada vinya és diferent i tindrà la seva pròpia problemàtica. La varietat que pot patir més és el merlot. Les altres ho tindran més fàcil.

La DO no hauria de tenir una presència física més visible a Manresa, en un lloc on pogués explicar-se i mostrar els seus vins?

Potser sí, però en realitat la DO és l’organisme que regula l’ús de la vinya i en fa el seguiment i les analítiques. A nivell comercial la DO és massa petita per fer gaires coses. Altres sí que tenen més pressupost. Amb una producció d’un milió d’ampolles l’organització de la DO és la que és.

Hi ha marge per créixer fins a ser una DO de les grans?

Sí, als 36 municipis inclosos a la DO hi ha molt espai per fer vinyes noves. La Unió Europea imposa unes certes normes per plantar vinya nova, però es podria tramitar i es podria créixer bastant. Cal que als cellers els vagi bé i vulguin fer-ho.

Subscriu-te per seguir llegint