Pol Requena: L'enginyer aeronàutic que ha arrelat de nou en una finca familiar de Talamanca

Tot i que sovint comenta amb humilitat que no ve del món pagès, només cal sentir-lo parlar per percebre el seu amor per la terra. Pol Requena (Terrassa, 1998), enginyer aeronàutic de formació, fa cinc anys que va decidir posar-se al capdavant de la finca familiar Les Generes, situada als límits del terme de Talamanca, i gestionar els camps del seu entorn. "De petit m’atreia la vida a pagès, i quan va sorgir l’oportunitat, vaig saber que l’havia d’aprofitar".

La pandèmia va ser el punt d’inflexió que el va portar a fer-se càrrec d’una de les masies més antigues que envolten el monestir de Sant Benet de Bages, amb arrels documentades des del segle XIII. "El meu avi la va comprar com a casa d’estiu, però no tenia els coneixements per treballar-la i la va acabar llogant". Després de la seva mort, Requena hi anava de tant en tant per cuidar els gossos, però, amb el confinament, hi va descobrir un encant especial. "Després de tres mesos tancat en un pis a Terrassa, vaig començar a passar-hi temporades més llargues fins que vaig decidir traslladar-m’hi".

Al principi, els camps dels voltants els treballaven altres mans, però ell sentia la inquietud d’implicar-s’hi. "En ser la finca familiar, volia aprendre a gestionar-la". Així, després d’estudiar aeronàutica, va decidir formar-se en enginyeria agronòmica mentre aprenia sobre el terreny al costat dels pagesos locals. "Al principi, em van ajudar molt", recorda Requena, que actualment gestiona unes 150 hectàrees de boscos i conreus, dedicades sobretot al cereal i amb oliveres que encara arrosseguen els efectes de l’incendi del Pont de Vilomara del 2022. «El 95% de la finca es va cremar i vam haver de tallar tots els arbres. Durant la sembra, tot estava ocupat per camions treballant al bosc», recorda Requena, agraït per l’ajuda dels productors de la zona, que van col·laborar per refer els desperfectes.

Requena admet que és desmoralitzador veure com els incendis o els episodis de forts aiguats poden afectar la feina de tot un any. A més, diu que a aquesta incertesa s’hi afegeix la burocràcia i uns marges de benefici molt ajustats que, segons diu, desanimen aquells que comencen. "Amb els altres joves sovint comentem que haurem d’assumir les terres dels qui es jubilen, però això implica més inversió, més risc i, si no hi ha benefici, gastar diners només per romanticisme no té sentit".

Malgrat les dificultats, hi ha un component vocacional que l’impulsa a continuar. "El que compensa és que ens apassiona. El pagès sempre pensa que l’any vinent serà millor. Quan acabes la collita, ja penses en com millorar la pròxima". Aquesta esperança i determinació el mantenen vinculat a la terra, amb la certesa que cada any és una nova oportunitat per aprendre i per sembrar de nou uns camps amb molta història.  

Subscriu-te per seguir llegint