El pastor que feia tallafocs als parcs de Sant Llorenç i Montserrat plega veles

El 20 de juny del 2023, un ramat de prop de 300 ovelles baixava des de Rellinars i, ja amb el sol de migdia, entrava al Bages pel nucli del Vilar i baixava fins al Burés, a Castellbell, on va fer una breu aturada al costat del Llobregat per reposar i agafar forces per continuar el seu trajecte. Un itinerari en transhumància, iniciat a Sant Llorenç Savall, i que el duia, previ pas per Marganell, fins al vessant oest de Montserrat, per pasturar-ne durant els mesos d’estiu finques situades al voltant del massís.

Qui manava aquell ramat, acompanyat dels gossos de guarda i de la burreta Noa, que li carregava algunes pertinences, era Daniel Sánchez Loberta. Un pastor que s’havia convertit en el creador de tallafocs als parcs de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac (a cavall del Bages, el Moianès i el Vallès Oriental) i del de Montserrat, on en els últims anys ha alternat la seva activitat, combinant la cura i l’alimentació de la seva cabana amb aquesta aportació simultània de neteja dels boscos.

Ara, però, ha dit prou. Ha decidit plegar veles. Viu pel bestiar, però la massificació de la muntanya i el desgast acumulat li han fet penjar el gaiato. Als seus 39 anys, Daniel S. Loberta deixa un ofici que anava més enllà del manteniment. Era, com ell mateix diu, la seva «manera d'estar en el món. Una vocació».

La seva marxa deixa el parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac orfe de pastors. Ni de cabres ni d'ovelles. I, de retruc, també es redueix ‘l’exèrcit’ oví que contribueix a reduir de combustible el sotabosc montserratí. I, sobretot, sense el silvopastura, la forma més ancestral i sostenible de guiar ramats pel bosc per a mantenir-lo viu i a resguard d'incendis.

Daniel Sánchez Loberta ha estat l'últim a resistir amb un ramat de gairebé 300 ovelles i cabres que recorrien, com antany, boscos i tallafocs del parc. «La muntanya ja no és la mateixa», lamenta. Dormia al ras si feia falta, es movia seguint la lògica de la transhumància i defensava una forma de pasturatge que neteja el sotabosc i prevé incendis. Però no ha pogut més. «El que més m'ha cansat ha estat la gent», confessa. «Els 'runners', els ciclistes, la gent amb gos… No tenen mala fe, però no aguanten que els diguis que alguna cosa no ho estan fent bé amb el bestiar. I a mi això em desgasta».

El seu no ha estat un abandó sobtat, sinó un lent desgast. Primer van ser les discussions constants amb excursionistes que es creuaven en les seves rutes. Després, la burocràcia interminable que «asfíxia al sector primari». No obstant això, el detonant ha estat una agressió física que explica va rebre d'un ciclista, fa tres mesos.

El pastor també és conegut per haver creat el projecte ‘Happyxais’. Va néixer precisament per donar valor a aquest treball: oferir carn criada en llibertat, sense camps tancats ni pinsos, des dels primers dies de vida dels xais. «No era ecològica per etiqueta, però sí natural. Carn de silvopastoreig, de qualitat, local», resumeix.

De Montserrat a la Mola, passant per Barcelona

Loberta, nascut a Barcelona però resident habitualment a Sant Llorenç Savall, dins de l’àmbit del parc natural de Sant Llorenç del Munt, es va formar a l'Escola de Pastors de Catalunya, un viver que ha permès a joves amb vocació acostar-se a un ofici en risc d'extinció. Allà es va adobar, va aprendre d'altres pastors veterans i va decidir fer d'aquesta vida nòmada el seu projecte vital.

La seva trajectòria ha passat per tres enclavaments molt diferents: al voltant de Montserrat; a Barcelona, en el districte d'Horta-Guinardó -quan va captivar a molts per ser l'únic pastor de la capital catalana-; i finalment, dins del citat parc natural. Curiosament, diu, va ser a Barcelona on va treballar més còmode. «Allí vaig estar molt bé. La gent aprenia ràpidament a conviure amb el ramat, et respectaven molt», recorda.

La muntanya massificada

El pastor assenyala que el Parc de Sant Llorenç i, especialment, La Mola, estan «massificats» com mai. La muntanya, convertida en icona excursionista de l'àrea metropolitana, suporta un flux constant de corredors, senderistes i famílies. «Falta educació i respecte cap a la naturalesa», i hi afegeix que «la muntanya és de tots, sí, però cal aprendre a conviure amb els qui també hi treballen». «Educar és clau. Si no ensenyem a respectar la muntanya, es degrada. No podem tractar-la com un gimnàs a l'aire lliure», rebla Loberta.

El declivi d'un ofici

La renúncia de Loberta és també un reflex d'un declivi més ampli. Segons les últimes dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), els ramats d'ovelles i cabres a Catalunya han caigut gairebé a la meitat en 15 anys: el 2008 hi havia 748.841 caps; el 2014, 530.792; i el 2023, a penes 413.538.

Encara que ha reduït el seu ramat, no ha renunciat del tot als animals. Manté unes 40 ovelles i preveu quedar-se una desena repartides entre dues races. D'una banda, les ripolleses de potes curtes, un llinatge autòcton que es va perdent i que ell vol conservar com un petit acte de resistència. Per un altre, les cameruneses, un tipus d'ovella molt poc freqüent a Catalunya, de petita grandària, rústica i que no produeix llana. «M'agraden molt, gairebé ningú les té i no necessiten xolla. Conservar-les també és important», explica.

El seu pla de futur és més discret: viure al poble al costat de la seva parella, criar a petita escala, conservar aquestes races i avançar cap a una certa autosuficiència. «Ja no estaré tot el dia fora amb el ramat, i això és el que fa pena. És com quan trobes una bossa de plàstic al bosc: fa la mateixa pena», confessa.

Una xarxa que resisteix

Malgrat l'abandó, Dani S. Loberta no se sent del tot sol. Forma part d'un grup de WhatsApp amb més de 250 pastors de tota Catalunya, on es comparteixen consells, experiències i suport mutu. «Existeix xarxa, existeix suport. Això et dona forces, encara que cadascú segueixi el seu camí». A més, agraeix especialment el treball d'associacions com Ramats de Foc i el Camí Ramader de Marina. La primera impulsa el pasturatge com a aliat directe en la prevenció d'incendis; la segona, reivindica la memòria de les antigues rutes transhumants entre el Pirineu i el litoral. «Els dono les gràcies. Hi ha gent que creu en això i que lluita perquè no desaparegui», subratlla.

Abans de vendre la major part del seu ramat, es va assegurar que caigués en bones mans: un pastor octogenari d'Arenys de Munt, amb tota una vida d'experiència. «Sabia que allí estarien bé, i això em va deixar tranquil», explica.

Avui, amb un ramat petit i una altra perspectiva vital, fa una mirada enrere amb un pòsit de tristesa però també d'orgull. «Era la meva vida. No era només un treball. Em quedo amb l'après, amb els animals i amb el bosc. Però em fa mal haver de deixar-ho».

Subscriu-te per seguir llegint