Com serà la nova mirada turística de l’Ecorail per la banda del Llobregat?

El Pla de Bages vist des d’una perspectiva inèdita. El futur Ecorail per la banda del Llobregat obrirà una nova mirada turística d’una part de la comarca, fins fa pocs anys restringida al pas dels trens de transport de la potassa, que hi van deixar de circular amb el tancament de l’activitat minera a Sallent. D’això ja en fa cinc anys. I, si tot va bé, el 2027 hi podran ja circular els vehicles lleugers (bicicletes i el Trenpat, una petita plataforma a motor) adaptats als rails, que durant aproximadament una dècada ho van fer per la traça de mercaderies de la banda del Cardener.

Tres elements principals es mostraran davant la mirada dels futurs turistes usuaris d’aquest trajecte: el traçat de la Séquia, l’empremta de l’activitat minera i el paisatge agrícola resistint entre infraestructures viàries i polígons industrials consolidats.

Tal com va informar Regió7, per recuperar l’activitat turística de l’Ecorail, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i la Mancomunitat Intermunicipal del Cardener ha signat un conveni a través del qual es fa la cessió d’ús del tram ferroviari per la banda del Llobregat, entre sallent i Sant Iscle (Sant Fruitós de Bages). El proper pas serà la signatura dels convenis amb tots els ajuntaments implicats i acabar de definir el projecte perquè l’any vinent es puguin iniciar els treballs d'adequació necessaris amb l'objectiu que l’Ecorail torni a estar en marxa el 2027. El dia que aquesta reactivació en un nou escenari sigui una realitat, el potencial visitant disposarà d’un camí planer d’uns 8 quilòmetres de línies paral·leles i llargues rectes que flirteja amb el curs de la Séquia. Per moments oculta i allunyada (malgrat les curtes distàncies) d’una part del Bages industriosa, poblada i cicatritzada de carreteres. És la via de la sal al vi. Ofereix natura i silencis.

Del runam salí als vins de Sant Iscle

En principi, l’antic CAT situat al barri miner de la Botjosa, ara centre d’acollida del Geoparc de la Catalunya Central, ha de ser el punt de referència d’aquesta proposta turística. I és que la via arrenca just darrere del vell runam de la Botjosa. Precisament, des de la traça inicial de la via que s’utilitzarà com a recorregut es pot fer una observació acurada de la pell salina d’aquesta muntanyeta artificial, que ara comença a perdre altura a conseqüència de l’activitat de restauració que ja se n’està fent. Entre runam i rails s’obre pas l’aigua que davalla tranquil·la des de Balsareny cap a Manresa per la Séquia, el que ofereix una imatge de contrastos.

Arrencant el camí i deixant la Botjosa enrere, el traçat ferroviari perd de seguida amplada per concentrar-se en una única via mètrica. Esdevé pràcticament un caminet. Un lleuger revolt i el pas per sota d’un primer pont endinsa la línia en una zona de trinxera. És un dels trams més invisibles, ocult entre parets vermelloses de capes argiloses coronades de pi blanc, que s’alcen fins a una vintena de metres per damunt del traçat. Són pocs metres de recorregut que canvien sobtadament el panorama i esborren en pocs segons la visió industrial de l’arrencada.

Superat aquest curt tram, la línia ofereix una visió habitualment poc accessible d’aquesta part de la comarca, tot i que l'Eix del Llobregat tot just transcorre a uns 500 metres de distància. El paisatge és digne d’una traça turística, amb una llarga recta que ofereix una mirada àmplia cap a grans camps de conreu alternats amb zones de bosc. El que s’observa és el pla del Mas de les Coves, i la masia que li dona aquest nom (no gaire distant de les vies) i la solitària ermita de Santa Magdalena de Bell-lloc (una mica més allunyada) rematen i reforcen la força pictòrica d’aquest quadre rural.

Però situats a la meitat de la llarga recta, si fem un gir de 180 graus i mirem enrere, la nova perspectiva ens ofereix una nova panoràmica. A la banda esquerra, per damunt de les planúries dels camps i del perfil dels pins de les àrees forestals, s’alça imponent la paret sud de crosta salina del runam del Cogulló, que fins a aquest punt quedava ocult a la mirada. És el record més evident de quin és l’origen d’aquesta traça, l’activitat minera.

Després de més d’un quilòmetre de línia recta, una lleugera oscil·lació de revolt i contra revolt sembla repetir el punt de transició anterior entre una breu zona de trinxera i una nova i àmplia àrea oberta cap a camps de conreu. Per situar-ho en el mapa, a banda i banda ens flanqueja el pla dels Abadals (a la dreta) i el pla de les Abelles (a l’esquerra). Al llarg del recorregut passem per sota de passos elevats que donen continuïtat a camins rurals salvant per dalt el pas de la línia. I la via encara està esquitxada d’indicadors (semàfors, senyals, fites quilomètriques, agulles de canvi de via...) que es mantenen dempeus de quan la línia era operativa.

Entrada a Santpedor

Una nova recta permet començar a intuir de fons l’apropament a Santpedor, amb la visió dels primers masos fora vila (Cal Lluçà i la granja Lledó). L’entrada de l’antiga línia de la potassa a aquest municipi per la banda nord retorna de cop al món urbà. Gairebé sense transició, la via es troba de cara amb un extrem del polígon Santa Anna, passa entre naus i salva amb un pont el pas del riu d’Or i amb un túnel el de la carretera BV-4511.

Tot i la proximitat, la línia sembla voler passar amb discreció per un extrem del nucli, guardant una mínima distància. Permet contemplar la silueta urbana del poble, marcat per exemple pel perfil del convent de Sant Francesc. La traça de la via mira també de marxar-ne dissimuladament, amb un gran revolt que deixa a pocs metres els aiguamolls de la Bòbila, fins a situar-se per un moment tocant a la carretera que connecta amb Manresa pel parc de l’Agulla (BV-4501).

L’últim quilòmetre i mig és de nou una llarga recta que s’allunya a mitges de l’entorn urbà i es retroba amb la séquia, entre la zona fèrtil de l’Aubreda i petits horts que hi ha darrere del nucli de Pineda. Superades les instal·lacions, situades a banda i banda, de l’escola d’educació especial d’Ampans, cinc minuts més de marxa a peu ja permeten distingir l’arribada de la línia provinent de Súria, que hi transcorre completament en paral·lel durant un parell de centenars de metres per acabar-se fonent en una de sola.

I just damunt s’eleva amb magnificència el Mas de Sant Iscle, referència del segell vitivinícola de la comarca, als peus del qual retrobem un cop més el pas de la séquia. Punt d’arribada, final de trajecte. Mig quilòmetre més enllà (però ja amb una única via, la que transporta la potassa des de Súria cap al port) saltaríem al parc de l’Agulla de Manresa, en el que seria un trajecte rodó en aquest flirteig entre els cursos de la sal i l’aigua.

Subscriu-te per seguir llegint