Valentí Alsina, músic i mestre de corrandes de Sant Salvador de Guardiola: «La música m’ha distret, i amb l’acordió he pogut fer el que m’agrada»

Per iniciativa del Cercle Cultural La Guíxola, amb el suport de l’Ajuntament, Sant Salvador de Guardiola ha homenatjat aquest cap de setmana en el marc de la Fira de la Torrada, a un dels seus veïns més estimats: Valentí Alsina, «per la petjada que ha deixat a la nostra vida cultural», segons es va fer constar en l’acte de reconeixement. Nascut el 1940 a cal Valldeperes, un lloc d’aquest municipi que, com diu ell, «té molta vinya», ha treballat pràcticament sempre a pagès. Però al poble (i també a fora), és conegut per les seves habilitats musicals, amb l’acordió entre mans i, sobretot, per les cançons amb rodolí que escriu ell mateix per posar lletra a músiques populars i de pagès. No en va, se’l coneix com "l’home dels romanços".

És pagès de professió i músic per afició. D’on li ve?

De petit. L’any 1949, quan jo tenia 9 anys, a l’escola d’aquí a Sant Salvador teníem un mestre, Don Carlos Núñez Sueca, que era molt de la Falange, i al local del partit a Manresa, on ell anava sovint, els van repartir unes joguines perquè les donessin als nens i nenes dels pobles. I a mi em van donar un xilòfon. Cap dels companys no el sabia tocar, però jo ho vaig anar provant i buscant les notes, i em va agradar. Va ser el meu primer contacte amb un instrument musical, fins que amb 13 o 14 anys vaig aprendre a tocar una harmònica que no era meva. Era d’un jove de Cardona que vam contractar a casa per collir raïm, i mentre ell era a la vinya, jo anava a la seva tauleta de nit on sabia que la guardava i l’anava provant. Al final me’n vaig comprar una.

Però vostè és conegut per tocar l’acordió...

Sí. Després de l’harmònica me’n vaig voler comprar un, però el pare no ho volia perquè em deia que ja teníem prou feina a la vinya i l’acordió em faria perdre el temps. No me’l vaig poder comprar fins que ja estava casat, i encara d’amagat. Però al meu pare, que havia nascut el 1905 i va morir l’any 2000, jo li havia fet una cançó, i ja de vellet n’estava molt content perquè veia que la gent m’aplaudia amb les corrandes.

I després de l’acordió, van venir altres instruments?

No. M’he quedat amb l’acordió. Primer tocava el de teclat, però a les trobades, sobretot a les de muntanya, em demanaven que toqués el diatònic, tot i que no té tantes virtuts com l’altre perquè li falten mitges notes, que són els bemolls i els sostinguts.

Vostè bé que hi entén prou. I ho ha après sol? Ha estat sempre autodidacta?

He cantat a missa i allà em van ensenyar una mica de solfeig, però he après a mesura d’anar tocant.

L’acordió l’ha portat a trobades per tot arreu. Encara hi va?

He anat a Manresa, a Solsona, a Berga..., i no fa gaire he anat a Camprodon. Allà fan la trobada dels músics sense solfa, i només n’agafen sis o set, que ens posem tots a dalt de l’escenari. Encara vaig fent coses, i d’aquí a uns dies aniré a tocar a Merlès, però ara ja no tinc pretensions d’anar gaire enlloc. Així i tot, cada dia al vespre, abans d’anar a dormir, encara toco mitja horeta l’acordió.

De la música n’ha fet una manera de viure. Què ha suposat per a vostè?

El principal és treballar per poder viure, però la música és el quaranta per cent de la meva vida, és part de mi i no m’imagino viure sense. Tinc un pis a Manresa i quan els veïns senten que pujo l’escala ja saben que soc jo perquè sempre canto o xiulo la melodia que tinc al cap, fins i tot pel carrer. La música m’ha distret, i amb l’acordió he pogut fer el que m’ha agradat. No ha estat amb diners, però m’ha ajudat molt. Quan anem a una trobada ens deixen tocar un parell o tres de peces i ens paguen l’àpat als que interpretem i a l’acompanyant. A banda d’això, he tocat molt en celebracions per animar la sobretaula, i allà també em donaven alguna cosa, però en general no cobrem. Penso que si hagués tingut més empenta, amb la gràcia que els feia a la gent, potser m’hi hauria pogut guanyar alguna cosa més, perquè n’hi ha que tenen menys gràcia i han triomfat.

I vostè és dels que a la música hi posa lletra, i de collita pròpia...

Sí. De sempre. Ja feia corrandes amb la música de les caramelles. En sortien peces engrescades i airoses.

D’on li ve aquesta facilitat per improvisar la lletra o per adequar-la a les músiques populars?

L’he tinguda de petit, amb 9 o 10 anys ja feia rodolins i corrandes, que les cantava als companys i els agradava. Hauria volgut anar al Conservatori i continuar-ho, però no va poder ser perquè era l’únic noi de tres germans i em volien a la vinya. Vaig haver d’anar practicant pel meu compte.

Ha fet cançons sobre la pagesia, el canvi climàtic, la inseguretat ciutadana, el ruc català, i fins i tot sobre les avaries de la Renfe... Què més l’ha inspirat?

Moments puntuals com un cop que hi va haver una gran nevada, i també m’he inspirat molt en temes que surten a les revistes del cor, alguns relacionats amb la monarquia. I sempre amb un toc d’humor, que no hi pot faltar.

També ho fa amb un sentit crític i reivindicatiu?

Sí, a veure si s’arregla alguna cosa.

Fins quan farà música?

L’acordió m’acompanyarà fins que em mori.

Subscriu-te per seguir llegint