«La restauració és una feina esclava, però molt maca»

Montserrat Pons és de Berga i està jubilada, però s'ha dedicat tota la vida a la restauració. Avui, ha estat una de les assistents a l'acte de presentació del projecte Gastrosàvies, celebrat a Món Sant Benet.

Per què és important un projecte com el de Gastrosàvies?

Som moltes les que hem cuinat tota la vida, jo mateixa he tingut restaurants durant tres dècades, i ara que ens hem jubilat, és maco que continuï.

De fet, el seu fill es dedica a la restauració.

Sí, té un restaurant en un càmping de Berga on hi fa cuina catalana. Amb el meu marit vam tenir dos negocis, Cal Travé i Font del Ros, i d’aquí en va aprendre molt. Ell va estudiar per ser professor d’idiomes, però va voler continuar el nostre ofici.

Ja no treballa com a cuinera. Com manté viu el patrimoni gastronòmic?

Sempre m’ha agradat molt cuinar. També li he ensenyat molt al meu fill, que em va demanar que li fes un llibre de receptes on encara hi estic afegint plats. Al Toni Massanés, director general de la Fundació Alícia, el coneixia de fa temps i ja li havia passat també alguna recepta casolana.

De qui va aprendre tant vostè?

Vaig treballar 18 anys en un restaurant amb més de 100 anys d’història. Allà hi havia dues iaies que em va ensenyar a cuinar. Després vaig fer cursets, però allà va començar tot.

Quin és el seu plat estrella?

Em surten molt bones les carns: el fricandó, el pollastre rostit i el cabrit, que em queda espectacular. També faig una salsa de peix on pelo les gambes, ho trituro tot amb ceba i queda un suc boníssim. Quan saps fer això, saps fer-ho quasi tot.

Un dels aspectes que destaca el projecte és l’aprofitament.

A mi em van ensenyar a aprofitar i m’agrada molt fer-ho, també treballar amb producte de temporada. Per exemple, al Berguedà fem el blat de moro escairat, típic de la comarca, amb porc i és molt bo.

Diuen que la gent cada vegada cuina menys. És cert?

Veig que el jovent demana molta carmanyola a les mares, estan atrafegats i no tenen tant temps. Per això, a molts llocs ara hi ha menjars preparats, que abans no era tan habitual. Al restaurant durant la Covid ens van salvar els plats per endur i ho vam mantenir després de la pandèmia.

Com es pot evitar la pèrdua dels plats tradicionals?

El meu fill veu que hi ha plats que no tiben gaire, que s’han perdut una mica, però va fent i provant. Si vas treballant i la gent va provant les coses, tot acaba funcionant. És una feina molt esclava, però també molt maca.

Per acabar, un consell per ser un bon cuiner.

Afició. És una cosa que com més fas, més t’agrada.

Subscriu-te per seguir llegint