«Va arribar un moment en què vaig dir: ‘O visc amb el que hi ha, o no tiraré endavant’»

Mònica Castro (Barcelona, 1977) viu a Navarcles amb el seu marit des de fa gairebé set anys. La seva trajectòria vital està profundament marcada per la superació i la resiliència: des dels 14 anys conviu amb la malaltia de Berger, un trastorn renal que l’ha obligada a sotmetre’s a dos trasplantaments de ronyó. Actualment, la bagenca es troba en llista d’espera per rebre’n un tercer mentre fa el tractament d’hemodiàlisi. Al seu braç hi duu un tatuatge on es pot llegir «Jo puc», i és evident que raó no li falta.

Quins efectes té la malaltia que pateix?

Bàsicament, el que provoca és que els ronyons es vagin atrofiant. És una afecció hereditària i força habitual en gent gran, l’únic que a mi em va aparèixer de joveneta i amb un comportament molt agressiu. Als 18 anys ja vaig començar amb la diàlisi i amb 19 o 20 anys va arribar el primer trasplantament.

Al principi no li deia a ningú que feia diàlisi perquè em feia molta vergonya

Com gestiona una adolescent una situació així?

Uf. Al principi, tant la primera com la segona vegada, a ningú li deia que feia diàlisi perquè em feia molta vergonya. Com si fos un problema que jo m’hagués buscat. En canvi, ara, suposo que per la maduresa, tinc clar que no m’he d’amagar pas. És clar, amb 14 anys anava a l’institut, havia de faltar i tenia moltes dificultats...

Després va compaginar el tractament amb la feina.

Sí, tot i que ara ja soc pensionista. Recordo que un dia, quan treballava a la SEAT, em va sortir un blau molt gran al braç arran de la punxada per col·locar-me la fístula arteriovenosa durant la diàlisi. El meu supervisor ho va veure i, per la vergonya que sentia, li vaig dir que m’hi havia donat un cop amb un moble.

He après a escoltar i respectar el meu cos i donar-li el que necessita

Ara no treballa, però tampoc para quieta.

No (riu). Vaig sempre que puc al gimnàs, que em va molt bé per a la ment; formo part dels Gegants de Navarcles i de l’executiva comarcal de Junts com a responsable de política municipal. És simplement per sentir-me útil i realitzada. Tot i això, he après a escoltar i respectar el meu cos i donar-li el que necessita.

El primer ronyó trasplantat li va durar 14 anys.

Sí. Però em va sortir un tumor maligne que, en paraules del metge, era dels pitjors. Després van esbrinar que venia del donant. Això em va fer estar tres mesos en coma i dos més ingressada a planta. Vaig haver de tornar a aprendre a caminar i, a més, em va haver de fer una colostomia.

El segon com va anar?

Me’l va donar la meva tieta, a qui estic molt agraïda, i m’ha durat 12 anys. Ara mateix per la meva funció renal està al 8% i des de finals del 2024 estic fent diàlisi mentre arriba un nou ronyó.

La seva gossa Trufa va ser fonamental.

Després del coma, que és quan em van dir que no podia continuar treballant, em va ajudar molt perquè era una forma d’obligar-me a sortir al carrer. Si un dia estava malament, de seguida ho notava i estava amb mi... la relació que tenia amb ella és irrepetible.

Com viu sabent que el seu ronyó té data de caducitat?

Tinc clar que el ronyó té una vida útil i crec que ja m’he acostumat. També és cert que he guanyat molta qualitat de vida en aquesta darrera diàlisi. Abans anava a l’hospital i em trobava malament, ara la faig a casa i no tinc tants efectes, ha millorat molt.

Com afronta el dia a dia?

No estic pendent, només del mòbil per si arriba una trucada de l’hospital. Ara mateix m’enfoco a estar en bona forma física. Després del primer tumor, me’n va sortir un altre al meu ronyó original. Com que no funcionava, me’l van treure. El problema va arribar quan vaig començar a notar un dolor molt fort a la panxa. Em van ingressar i em van trobar sorra a la vesícula. Abans de poder tractar-ho, em va rebentar i vaig perdre molta sang. En sortir de quiròfan, el metge em va dir que havia sobreviscut gràcies al meu estat de forma.

M’he habituat a tirar endavant i intentar veure la part positiva de tot

Amb els reptes que ha hagut d’afrontar vostè, com ho fa per continuar amb tanta vitalitat?

M’he habituat a tirar endavant i intentar veure la part positiva de tot, diria que ha estat gràcies al meu caràcter. A vegades no reconec el que estic aconseguint perquè soc molt exigent amb mi mateixa.

Vivim en un món on ens queixem massa?

Tots ens podem queixar. Però jo sempre relativitzo molt les coses perquè si no, acabaria malament. No tinc alternativa.

Com veu la vida?

Molt bé. Valoro altres coses i gaudeixo dels petits detalls. Quan vaig emmalaltir, no tenia ganes de sortir. Em preguntava per què m’havia tocat a mi, però va arribar un moment en què vaig dir: ‘O visc amb el que hi ha, o no tiraré endavant’. Vaig canviar el xip.

Subscriu-te per seguir llegint