«No pot haver-hi un procés educatiu normal si l’alumne no sap on dormirà»

Docents per l’Habitatge Digne a la Catalunya Central va néixer fa poc més d’un any, el desembre de 2024, amb l'objectiu clar de protegir l'alumnat davant els desnonaments, cada vegada més presents en el dia a dia. La plataforma es va crear arran d’un cas que va afectar un alumne de Sant Vicenç de Castellet, on treballava Falcó, membre del col·lectiu des dels inicis. Aquest curs, han comptabilitzat que prop de 30 alumnes de 18 escoles diferents del Bages han estat en risc de desnonament. Per a l’organització, l’habitatge està estretament vinculat amb l’educació.

El desnonament de Sant Vicenç va ser la gota que va fer vessar el got.

Israel Falcó (I.F.): Sí. La preocupació ja existia, però va ser el catalitzador. Persones vinculades a la PAHC es van manifestar i van mobilitzar el professorat i les famílies. Arran d’aquesta situació, vam veure que érem uns quants els que estàvem implicats i volíem abordar la problemàtica. A partir d’aquí, ens vam començar a trobar i vam crear una xarxa sobretot per la comarca del Bages. Al grup de WhatsApp som al voltant d’un centenar de membres, però actius, rondem la vintena.

Maria Hernández (M.H.): A la plataforma ens organitzem de forma assembleària i mirem de reunir-nos una vegada al mes. Molts dels que en formem part, militem en altres espais i ens coneixem del moviment popular o del sindicalisme de classe.

Quin balanç fan del seu primer any de vida?

I.F.: Pel que fa a la militància activa, anem bé. És molt difícil mobilitzar la gent fora d’horaris, però ser els que som fent feines, és un èxit d’entrada.

M.H.: Un altre front d’acció és pressionar el Departament d’Educació perquè doni solucions, aquí, com sempre, promeses i bones intencions, però poc més.

Quan arriba un cas, com s’activen?

I.F.: Cada setmana publiquem els desnonaments que hi haurà. Pel grup de WhatsApp demanem que es faci saber la situació a les direccions dels centres educatius afectats. Com a docents, un dels problemes principals amb què ens trobem és que sovint no estem informats dels casos perquè no hi ha un protocol clar. Això és una gran limitació i una de les nostres reclamacions. L’educació d’un alumne que es troba en un procés de desnonament queda totalment truncada, és un trauma. Si els professors no ho sabem, anem fent i no podem identificar el que està passant. En cas que la família no ho digui, com no hi ha un protocol clar, estem venuts perquè no podem actuar ni donar suport.

M.H.: La informació ens arriba de la PAHC. En alguns centres s’han elaborat protocols propis i, per exemple, deixen al tutor acompanyar l’alumne durant el desnonament. El problema és que no sempre ho saps. Amb les matrícules vives sovint veus que els qui venen no són nouvinguts, sinó un cas de desnonament.

Un dels problemes és la manca d’informació.

I.F.: Sí. Nosaltres el que sabem és gràcies a la PAHC. A vegades, les famílies van a Serveis Social i llavors el centre sí que ho sap, però molta gent no hi va. Una de les vies que veiem interessants a desenvolupar és coordinar-nos amb les associacions de famílies perquè així seria més fàcil.

M.H.: El problema amb les associacions de famílies és que tenen un perfil molt concret: gent blanca, d’aquí... Tenint en compte que hi ha molts alumnes racialitzats, d’altres cultures i religions, aquesta representativitat no hi és.

Com ho treballen a dins de les aules?

I.F.: Més enllà de fer la crida externa, tenim l’eix d’acció intern, que seria una mica això. La forma de transmetre-ho a la classe pot ser a través de les tutories o de les mateixes assignatures. Jo, que faig tecnologia, intento que reflexionin a través de les dades, per exemple, i lligo la problemàtica amb altres temes com la pobresa energètica. A banda, també hi ha una feina als claustres per aconseguir que el professorat es posicioni, que hi hagi debat. És una qüestió que ens afecta i hem de procurar que l’educació sigui digna.

M.H.: Jo, per exemple, a tutoria intento desmuntar els prejudicis, que s’adonin que és gent com nosaltres, que potser els seus pares han perdut la feina i no han pogut fer front a la hipoteca, etc. Es tracta de normalitzar-ho i trencar els estigmes. L’alumnat està molt preocupat pel tema de l’ocupació i el missatge de l’extrema dreta està quallant molt. Entre els docents també s’ha de picar molta pedra, perquè a qüestió de la propietat privada és molt complicada.

Amb quina resposta es topen als claustres?

I.F.: La majoria dels companys són afins, però com suposa una feina extra, potser fer una pancarta sí, però anar al desnonament, no. També trobes el que creu que no ens hi hem de ficar. Aquí és on nosaltres els volem fer entendre que el dret a l’educació va molt lligat al de l’habitatge i, per tant, ens pertoca. També és molt important fer xarxa amb les famílies.

M.H.: A l’institut on estic ara tinc sort perquè hi ha molta feina feta, però en altres no és tan fàcil. Hi ha des de la indiferència, passant pels que ho comparteixen, però no tenen temps, fins al rebuig.

En l’alumnat deu ser diferent.

I.F.: Al principi, la idea la tenen molt clara: ocupació no. Quan els vas posant exemples, tot i que els extrems estan molt clars, comencen a dubtar i, al final, veuen que és gent normal i que potser ells també ho farien. D’entrada, repliquen el que ells senten, però quan els poses casos, empatitzen. Si els fas pensar, arriben a conclusions molt bones i crítiques. Al final, l’important és que siguin crítics.

M.H.: A mi m’agrada molt plantejar-los dilemes morals perquè veus que, els que inicialment són més reticents, acaben raonant.

Diuen que l’habitatge està estretament vinculat amb l’educació, per què?

I.F.: Per a nosaltres és evident que està lligat a l’educació, i és el que volem fer entendre. No pot haver-hi un procés educatiu normal si l’alumne no sap on dormirà. I no només l’habitatge està relacionat, també ho està la pobresa energètica, per exemple. Si tu vius en un pis on no hi ha calefacció, potser no pots fer un treball perquè no estàs en condicions. Per tant, no només és el dret a l’habitatge, sinó que aquest sigui digne.

M.H.: L’impacte en l’aprenentatge d’una persona que està en risc de desnonament és evident. Com ha d’estudiar un alumne que no sap ni on dormirà? Primer, que no té la infraestructura i després, que pel que fa a la salut mental és insostenible per la càrrega que tenen.

Què demanen, llavors?

I.F.: A la pràctica, que no hi hagi desnonaments i que hi hagi alternatives i lloguers socials. Sobretot, per evitar el trauma que comporta. Quan un alumne ha de marxar del poble, es trenca el seu procés educatiu i ha de tornar a començar sense tenir una xarxa.

M.H.: Exactament. De fet, nosaltres ens adherim a les demandes que fa la mateixa PAHC.

Subscriu-te per seguir llegint