Josep Solergibert Serra, propietari del Celler Solergibert: «No vull subvencions, només vull que els polítics no em donin encara més feina»

Pagès per genètica, per genealogia i per convenciment, Josep Solergibert ja tenia clar abans d’acabar els estudis d’enologia que havia de convertir el vi que la seva família elaborava sense cap pretensió en una marca de qualitat. Quaranta anys després, amb Solergibert convertit en un dels cellers més guardonats del Bages, encara el traspàs a una nova generació.

Ser la novena balda d’una cadena familiar el fa sentir més responsabilitat?

No, perquè, en realitat, l’empresa que tenim ara l’hem muntat els meus pares i jo. Durant totes aquestes generacions a casa meva hem fet vi com moltes famílies a Artés. Fa cent anys, moltes cases eren autosuficients: tenien un parell de porcs i quatre gallines, venien una mica de raïm i feien vi per a l’autoconsum i poca cosa més. El meu avi va ser una mica avançat al seu temps i va començar a fer d’enòleg en diverses cases; també va ser soci fundador del Celler Cooperatiu d’Artés, però va morir jove, no va tenir temps de fer més.

Li va costar gaire convèncer el seu pare que havien d’anar cap al vi embotellat?

Gens. Ell tenia al cap muntar una granja, perquè veia que els porcs eren un negoci més clar, però fer vi li agradava molt, i s’hi va posar completament. El 1982, quan jo tenia 16 anys, vàrem començar a canviar les varietats de vinya, sempre a petita escala, molt controlat, per anar cap al vi embotellat ben fet.

Ha après del seu pare i n’ha ensenyat al seu fill. Amb tant vincle emocional és més fàcil o més difícil?

Més fàcil. És aprendre junts a rebre clatellades noves. Jo tenia uns coneixements que havia après i ell tenia uns costums, i aquests costums va caldre canviar-los, però el meu pare ho va saber fer molt bé. Si debatíem alguna cosa ell sempre ho acabava dient que, si un no vol, dos no discuteixen.

Amb el seu fill ho està fent igual?

Sí, sí. Ja fa set anys que l’Aleix treballa a casa i n’estic molt content. Passem moltes hores junts, tastem, comentem... Ell té uns gustos diferents dels meus: a mi m’agraden uns vins més potents, perquè sóc de la vella escola, ell els prefereix més elegants... Ho valorem tot i anem endavant. Tinc clar que he de fer com el meu pare. Aquest any en faré 60 i el meu somni és que, d’aquí a uns anys, quan ell estigui preparat per agafar la feina de despatx, que és la més pesada de totes, se’n faci càrrec.

Un pare, un fill, parella a la feina, germans que també són hereus... No és complicat amb tanta família?

No, jo tinc tres germanes grans que mai no han estat al celler i el meu pare ja es va cuidar que tinguessin el que els correspon. Jo, amb la Teresa, tinc tres fills, un s’hi ha volgut posar de quatre potes, i els altres no. L’important és veure que són feliços i que tots poden fer la vida que han triat. Segur que hi ha llocs on aquestes coses creen problemes, però no és el nostre cas.

Construir el Solergibert actual devia suposar canviar moltes coses.

Sí. Entre el 85 i el 95 va ser una transformació molt forta. Va caldre anar canviant les vinyes, aprendre a treballar-les diferent i començar l’elaboració. El primer any vàrem fer 800 ampolles. Era un moment que el vi no estava de moda i que hi havia la mentalitat que el d’aquí era dolent. Als anys noranta vendre’l no era fàcil. Els dies que plovia agafava la furgoneta, anava a veure restaurants de la comarca i costava moltíssim que me’l compressin. Això ha canviat molt. Ara la gent sap que al Bages hi fem molt bon vi.

Va tenir la sensació que se la jugava?

No, va ser un procés natural. Quan ens vam casar vam fer el primer préstec de la nostra vida per construir un celler d’elaboració nou. Ens el van concedir al 14% d’interès més un 3% afegit perquè el meu pare no ens podia avalar. Resulta que el meu pare va ser 17 anys president de la residència d’avis, i quan la van fer nova va avalar el finançament amb la nostra casa i les terres. O sigui que vàrem pagar un 17%. Una bestiesa. Però el vam liquidar en deu anys. Quan no tens unes despeses fixes molt importants saps que, com a mínim, un plat a taula el tindràs. Com a pagesos que som, sempre hem entès que cada any és diferent i que, quan vas bé, has de guardar. Si no, et venen tres anys dolents, com han estat el 22, 23 i 24, i no aguantaràs. La mentalitat pagesa antiga és que no es pot viure al dia, de cap manera.

En el procés de creixement hi va haver algun punt d’inflexió?

Sí, el 2000, quan vaig deixar de sortir amb la furgoneta i vaig buscar un distribuïdor. Ara venem a restaurants, a botigues especialitzades, una mica a supermercats i a casa, on surt el 40% del que produïm.

Per què hostaleria com a principal punt de venda, i no el supermercat?

Els supermercats collen més per tenir preus més econòmics. I hi ha restaurants que no volen que siguis al supermercat, perquè ells no poden vendre al preu del súper. És comprensible. N’hi ha que ho fan molt bé, carreguen el que costa el servei que ofereixen i serveixen bé. També n’hi ha que tenen la mania de doblar el preu o que el serveixen a l’estiu a 30 graus. N’hem arribat a retirar algun perquè el tenien en caixes a sota d’una uralita. Però, afortunadament, això cada vegada passa menys.

Exportar és una possibilitat?

Ara mateix no. El plantejament era fer coses bones per a la gent d’aquí, i no tenim producció per anar gaire més enllà. Una vegada, en una fira internacional, un empresari que té dues-centes botigues repartides per Califòrnia va tastar una pila de blancs i va triar el nostre picapoll. Vaig estar molt content, però li vaig haver de dir que, amb sis mil ampolles que en fem, no el podia servir. Vaig arribar a casa molt il·lusionat però, quan calcules que, si plantes una vinya ara, serà bona d’aquí a deu anys... On serà aquest senyor d’aquí a deu anys? Has de tocar molt de peus a terra. El Valentí Roqueta diu que els primers dos-cents anys són d’aprenentatge.

Veient el temps de TV3 es conclou que Artés és el Death Valley de Catalunya. Què passarà amb el canvi climàtic?

Que ens hi adaptarem. N’anem aprenent. Hi ha maneres de gestionar el sòl els anys de sequera i els anys d’aigua. Llaurant, jugant amb l’herba que hi ha a les vinyes, la saó, el nitrògen... Estem intentant fer una mica de regadiu, però l’ACA és molt complicada. Em diuen que puc fer un pou però que l’aigua no és meva i que, si els cal perquè hi ha sequera, me l’agafaran. Això per invertir és un problema. Nosaltres tenim camps de tota mena: argilosos que aguanten bé la humitat, i sorrencs que la perden de seguida. Hem de saber què fer a cada lloc. Tenim una finca que és tan pobre que fa por i el meu avi sempre havia dit que no s’hi podia plantar vinya; doncs resulta que és genial per al mandó, per exemple.

El canvi està generant innovació?

Sí, i tant. Hi ha llocs on estan plantant arbres fruiters al mig de les vinyes per fer-hi ombra. I és curiós, perquè quan jo era petit hi teníem presseguers! I funcionava. És una opció complicada, perquè l’arbre l’has de plantar tres anys abans que la vinya, però és una opció. Anant a fires veus coses com ombrejos, tendals... Si convé, ho farem.

Hem passat del consum universal de vi al consum esnob de vi?

No, hem passat al consum justet de vi! La majoria de gent només beu vi el cap de setmana, i el consum mundial està baixant, suposo que perquè els joves tiren més cap a la cervesa. Però la gent a qui li agrada el vi està adquirint una gran cultura, cada cop hi entenen més. I confiem que el descens del consum es notarà sobretot en el producte de poca qualitat, que encara en queda.

El preu a partir del qual no cal gastar més per tenir qualitat?

Amb vi català, al restaurant, de 20 a 30 euros; a casa, de 15 a 20 euros.

Els preus s’acostumen a correspondre amb les qualitats?

Fins a 30 euros, normalment sí. Per sobre d’això ja pot ser posicionament comercial. De més de 50 n’hi ha que no en valen 15, i n’hi ha de 15 que en podrien valdre 25. Tot depèn de la lliga on vols jugar. Si trobes el punt just, és la felicitat.

Vivim en un país de pagesos emprenyats. Ho comparteix?

Sí, és increïble el tou de burocràcia que ens fan fer; el funcionariat va creixent i només et complica la vida. No vull subvencions, només vull que els polítics no em donin encara més feina. I això del Mercosur és un escàndol. Els nostres polítics haurien de ser gent que estimi el territori i doni solidesa. I els d’alt nivell que dirigeixen el món que posin seny, que aquí anem vivint en una bombolla però... El que està passant al món no és normal.

ELS QUATRE CANTONS

Tothom té el que es mereix?

No.

Millor qualitat i pitjor defecte.

Sóc optimista; de defectes en tinc massa per triar-ne un.

Quant és un bon sou?

3.000 euros.

Nota pressió estètica social?

No.

Quin llibre li hauria agradat escriure?

«El celler», de Noah Gordon.

Una obra d’art.

Una vinya vella envoltada de bosc.

En què és expert?

En la meva feina.

Què s’hauria d’inventar?

Polítics que prioritzin la pau.

Déu existeix?

M’han educat que sí.

Amb quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

Jesucrist.

Un mite eròtic.

Cada dia dormo amb ella.

Acabi la frase. La vida és...

Per aprofitar-la.

La gent de natural és bona, dolenta o regular?

Bona.

Faci un paradís amb tres ingredients.

Salut, bona companyia i bons paisatges.

Un lema per a la seva vida.

El que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú.