Radiografia meteorològica de Montserrat: les gelades cauen en picat

El monestir de Montserrat ha tingut tradicionalment un gran interès en la meteorologia pròpia i, tot i que recull dades de final del segle XIX, la primera estació es va instal·lar l’any 1901. Un interès que permet tenir una visió àmplia i contextualitzada de més d’un segle del temps a l’abadia i el seu entorn. Actualment, a Montserrat, hi coexisteixen tres estacions, dues de relacionades amb el Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat) i una tercera de l’Instituto Nacional de Meteorologia. El santuari fa una difusió molt didàctica d’aquest recull meteorològic, perquè cada mes publica un full molt exhaustiu amb totes les dades recopilades a la base que tenen a l’abadia (a 740 metres d’altitud), contextualitzant-les amb les històriques, i el mateix fa també en tancar tot l’any.

Així, doncs, com ha estat el 2025 meteorològic a Montserrat des de la perspectiva (científica) de l’abadia? Es podria dir que se situa a la banda alta de la pluviometria, però que ha estat poc fred. Anem, doncs, per les dades que ho resumeixen i reflecteixen.

97 dies de pluja

Al llarg de tot l’any passat, a l’estació de l’abadia la precipitació total recollida va ser de 819 l/m2. Clarament per sobre de la mitjana, que és de 662 l/m2. Segons les dades històriques, en aquest apartat el rècord és del 1915, quan hi van caure un total de 1.354,2 l/m2. L’extrem oposat és molt més a prop, el del recent episodi de sequera, el 2023: un total de 313,5 l/m2.

L’any passat va deixar una de les jornades més plujoses de tot aquest registre de més d’un segle. Va ser el del temporal del 21 de setembre, que va causar problemes importants no només a l’abadia, sinó a tot l’entorn del massís, al sud del Bages. Aquell dia, pràcticament només en unes poques hores de la tarda, es van recollir en aquesta estació 124,4 l/m2. Per a un registre superior cal remuntar-se a una altra data amb un temporal que ha passat a la història, pels seus efectes catastròfics, el del 10 de juny del 2000. Aquella vegada el patac de pluja va ser de 170,6 l/m2.

Aquells 819 l/m2 recollits al llarg de l’any passat es van repartir entre un total de 97 dies de pluja. Força per sobre del que és la mitjana de tots els anys de registres (76,7 dies). En aquest cas, les referències de màxims i mínims les hem d’anar a trobar, respectivament, als anys 1963 (124 dies) i 1904 (42 dies).

Dos graus per sobre de la mitjana

Pel que fa a les temperatures, la mitjana de tot l’any es va situar exactament 2 graus per sobre de la mitjana de tota la història registrada. Van ser 14,7 graus, mentre que les d’aquest més d’un segle de registres és de 12,7 graus. La màxima absoluta es va donar el 16 d’agost, amb 35,6 graus, mentre que la mínima es va registrar tot just començar l’any, el 4 de gener, amb -2 graus (el rècord en aquest cas és de -14 graus, el 12 de febrer de 1956).

Lluny dels grans anys de gelades

En aquest apartat de les temperatures, i més concretament del fred, hi ha una de les dades que es recullen que és especialment significativa. Com a dies de gelada consten només 4. La mitjana històrica és de 21,6 dies. De fet, seria dels que menys de tot aquest context històric. Per trobar l’any de més jornades gelades cal remuntar-se tot just 15 anys: va ser el 2010, quan se’n van registrar 58 dies. D’aquesta dada els últims anys, el 2020 van ser igualment de 4 dies; el 2021 van ser 20; el 2022, 8; el 2023, 16; i el 2024 també havien estat 4 els dies de gelada.

Pel que fa al vent, la dada és de l’estació de Sant Dimes (920 metres d’altitud), va tenir una velocitat mitjana de 10,1 km/h, amb una punta màxima de 90 km/h registrada a les acaballes de l’any, el 15 de desembre.

Altres dades ‘curioses’ que es recullen a l’estació meteorològica de l’abadia i que es reflecteixen en aquest informe anual és que l’any passat hi va haver 119 dies de boira (per sobre de la mitjana, que és de 107,7 dies), 24 dies de tempesta (la mitjana és de 17,1); 25 dies de rosada (per sobre dels 18,5 de mitjana històrica); i 2 dies de pedra o calamarsa. No hi va haver, però, cap dia de nevada.

Registres amb una llarga tradició

A final del segle XIX Barcelona ja es va interessar a posar un termòmetre de màxima i mínima a Sant Jeroni i es van tenir les primeres dades al voltant del 1870, fins que el 1901 s’estableix una estació meteorològica al monestir».

A principi del segle XX, gràcies al mecenes Rafael Patxot, la comunitat benedictina es va dotar de nombrosos aparells per mesurar el temps, i això va permetre tenir una aproximació molt detallada de la situació meteorològica d’aquí a Montserrat.

Actualment, al monestir hi coexisteixen tres estacions meteorològiques: una d’automàtica, a Sant Dimes, a 920 metres d’altitud, que pertany al Meteocat i que envia dades automàticament; una segona estació semiautomàtica, situada a 720 metres a nivell del monestir, que pertany a l’Instituto Nacional de Meteorologia, de la qual es recullen les dades cada mes i, finalment, al costat de l’anterior, una tercera estació integrada a la xarxa d’observadors meteorològics del Meteocat, formada per una cinquantena d’estacions repartides per tot el territori i que, a partir de la introducció de les dades obtingudes, permet elaborar prediccions meteorològiques.

Entre els aparells dels quals disposa la comunitat per controlar el temps hi ha l’heliògraf, que fa un registre diari de les hores d’insolació. També hi ha dos termòmetres i un termohigrògraf, un aparell semiautomàtic que mesura la temperatura i la humitat relativa de l’aire durant tota la setmana. D’altra banda, es disposa d’un pluviògraf, que registra la quantitat de pluja.

Dues estacions els anys 80

El monestir disposa de les dades meteorològiques que es van recollir fins a l’any 1936, quan els monjos van haver de marxar del monestir per la guerra civil. En aquell moment el Servei Meteorològic de Catalunya va desaparèixer, i quan es va reprendre la vida al monestir, les dades s’havien d’enviar cap a Madrid. Amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya es donarà la casuística de tenir dues estacions meteorològiques a Montserrat, la catalana i l’espanyola. Així van continuar fins al 2 de gener del 2003, que va ser quan el servei meteorològic català va instal·lar una estació especial només a dalt a Sant Dimes.

Subscriu-te per seguir llegint