El jove de 22 anys que ha obert una xurreria a Artés: «El meu somni era obrir un negoci ambulant»

«Em vaig preguntar: què m’impedeix muntar la meva pròpia xurreria a Artés?». Dit i fet, es va llançar a la piscina —i, afortunadament, hi havia aigua. L’Ernest Aymerich Montañola (Artés, 2003), amb només 22 anys, ja pot dir que ha obert el seu propi negoci: l’Artesenca(https://www.lartesenca.com/). El concepte és senzill i efectiu: sovint, la clau és la simplicitat. Xurros tradicionals, amb xocolata, xocolata desfeta i escorces de blat. «Prefereixo fer poques coses, però fer-les ben fetes i amb producte de qualitat», explica. Per això, les elaboracions del jove destaquen per l'excel·lència dels ingredients: farina del Penedès i xocolata belga, una de les més fines del món. Un altre element diferencial del negoci és l’estratègia comunicativa que ha adoptat: explicar què ofereix a les xarxes socials i fer-ho en català.

«El meu somni era obrir un negoci ambulant», assegura. Des de petit, a l’Ernest l’ha apassionat aquest sector: «Sempre he tingut un vincle molt especial amb la gent que en forma part». El que més l’enamora és «donar vida a un espai que no en té o que passa desapercebut». Actualment, l’Artesenca obre els diumenges, de 8 del matí a 12 del migdia, a Artés, al costat de la biblioteca: una ubicació agradable, «on toca el sol i els clients s’hi poden quedar xerrant».

Però, per què una xurreria? «Tinc un amic que s’hi dedica amb la seva família, el Manu. Abans els anava a ajudar i em van engrescar». A partir d’aquí, amb el suport d’en Miquel, un altre bon amic, va aconseguir un remolc de segona mà a València. El va anar a buscar i s'hi va posar de ple. Aquí van començar les dificultats d’obrir un negoci tot sol i amb només 22 anys: «No tinc cap ajut econòmic ni cap familiar vinculat al sector». Aprendre a conduir amb el remolc, reformar-lo i dominar l’ofici han marcat el començament de l’aventura. Tot i que, com diu ell mateix, «els inicis no són fàcils», la il·lusió es manté intacta i té clar que vol evitar cremar-se: «Tinc paciència, no em vull atabalar; vull gaudir del procés», assenyala.

Per aprendre a fer els xurros, paper, boli i molta prova i error. Va partir de la recepta de la família del Manu i, uns dies abans d’obrir, va practicar intensament. Com en totes les històries, hi ha hagut alts i baixos. Un dia abans de la Verema d’Artés —moment en què va inaugurar— va tenir un accident i va perdre el broquet que feia servir: «Vaig perdre el broquet que feia servir el dia abans d'obrir». Lluny de convertir-se en un problema, això va esdevenir una oportunitat per crear les «delícies de xurros», més primes que les habituals i que s’han convertit en el seu producte estrella.

Ara que arriba el bon temps, l’Ernest vol mantenir Artés com l’epicentre de la seva activitat, però també participar en algunes fires del Bages i el Berguedà: «No pretenc que sigui una feina a temps complet; ho veig més com un hobby», detalla. Tot i això, subratlla que el negoci comporta moltes tasques invisibles: «Crear contingut per a les xarxes, muntar el remolc el dia abans, llevar-me a 2/4 de sis del matí per preparar els xurros i, després de tancar, netejar-ho tot».

Entre setmana, treballa en l’àmbit de la comunicació organitzativa, que és el que va estudiar. De fet, un dels reptes ha estat aprofitar els seus coneixements per construir una marca potent en l’entorn digital: «En acabar la carrera em vaig plantejar com podia aplicar el que havia après al meu negoci». Amb tot, l’Ernest s’imagina en el futur treballant com a assessor de xarxes i comunicació per a altres negocis i, alhora, mantenint la seva xurreria. «Estic content; no necessito més».

Subscriu-te per seguir llegint