El dia que Pasqual Maragall va fer 8.000 quilòmetres per reconèixer un bagenc

Avui fa exactament vint anys, qui ha esdevingut una de les figures del Bages i de Catalunya més rellevants internacionalment, era reconegut amb la més alta distinció del país. El fill de Cal Lleter, Pere Casaldàliga (Balsareny, 1928) rebia de mans del llavors president de la Generalitat, Pasqual Maragall, el Premi Internacional Catalunya, homenatge a la seva trajectòria, pensament i empremta. No va ser, a més a més, un lliurament convencional.

L’habitual és que el lliurament es faci en seu governamental, en un acte solemne al qual el guardonat és convidat a recollir la distinció. En aquell cas, però, va ser el president català qui es va desplaçar milers de quilòmetres, fins a l’altre costat de l’atlàntic i al cor de l’Amazònia, per fer a mans del bisbe de São Félix do Araguaia la figura de ‘La lletra i la clau’, obra d’Antoni Tàpies, símbol amb el qual es materialitzava aquest reconeixement.

Com que Casaldàliga havia decidit no tornar mai més a Catalunya, Pasqual Maragall va viatjar fins a l’Amazònia brasilera per lliurar-li personalment el guardó.

El bisbe balsarenyenc va rebre el president de la Generalitat a peu de pista on va aterrar la petita avioneta en la qual viatjava Maragall. Un Maragall que va admetre que en aquell moment estava descobrint la veritable dimensió del religiós bagenc, a qui va qualificar de «l’home que està fent l’estatut dels pobles que viuen a l’altra cara del planeta». I en destacava el paper que podia jugar en el diàleg entre religions, afirmant que «obre una benvinguda amplíssima al diàleg de les diferents creences».

Dedicat a les seves causes

El lliurament del guardó va consistir en un petit acte protocol·lari, amb una demostració folklòrica i l’intercanvi de records (un collaret fet pels indígenes per a l’esposa de Maragall, Diana Garrigosa, i per al president un rem de fusta brasilera com el que va servir a les tribus locals per navegar pel riu Araguaia).

Per la seva banda, el bisbe Casaldàliga va deixar clar en el seu discurs («Humanitzar la Humanitat, practicant la proximitat») que no acceptava el premi com un honor personal, sinó en nom de les causes que havia defensat tota la vida: la terra, els pobles indígenes i els drets humans. I també en memòria dels màrtirs com João Bosco Burnier i Dorothy Stang.

Deia que viure al costat dels pobles indígenes l’havia fet «més català», perquè li havia permès redescobrir les arrels de la seva pròpia tribu maltractada i rebutjar qualsevol imperialisme cultural. Per a ell, la tasca essencial era clara: humanitzar-nos a través de la proximitat amb qui pateix.

Sis anys i mig de la seva mort

Casaldàliga va morir el 8 d’agost del 2020 a l’edat de 92 anys, després d'uns dies ingressat a la UCI d'un hospital de São Paulo per problemes pulmonars.

La mort de Pere Casaldàliga va suposar l'adeu a una de les veus més compromeses de l'Església des del cor de l'Amazònia. La seva lluita per ajudar als pobres la va desenvolupar a São Félix do Araguaia, l'indret que va esdevenir la seva segona casa i on va afrontar la recta final de la vida al costat del riu Araguaia, d'on ja feia anys que havia manifestat que no se'n mouria, com així va complir. Allà hi va estar estretament lligat i arrelat durant 52 anys. Prèviament, la seva paraula també va ressonar a Catalunya, on es va interessar pel món del cristianisme obrer i va treballar a favor de les causes socials.

Reconegut com un dels pares de la teologia de l'alliberament, la seva tasca havia rebut nombroses distincions, a banda del Premi Internacional Catalunya, com la Creu de Sant Jordi i el Premi per la Pau de l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya. Per cert, en aquest darrer guardó va rebre un gravat que li va ser encarregat i signava una altra bagenca, l'artista de Sant Vicenç de Castellet Antolina Vilaseca.

La seva trajectòria

De molt jove, va ingressar al seminari menor de la diòcesi de Vic i, més endavant, passa a formar part de la congregació claretiana dels Missioners de l'Immaculat Cor de Maria. L'any 1952 va ser ordenat com a sacerdot a Barcelona, durant el Congrés Eucarístic. Durant el seu sacerdoci, es va encaminar aviat cap als corrents més socials, interessat en el món del cristianisme obrer.

Casaldàliga va tenir una gran activitat mentre va ser a Catalunya. Va deixar una especial empremta a Sabadell, després de treballar per resoldre conflictes socials, i en tot el que feia l'acompanyaven dues aficions: escriure i comunicar. Però en aquests primers anys també va veure ben a prop el que suposa la guerra, la violència de la lluita entre els uns i els altres, el dolor de la sang vessada (a casa seva va morir un tiet sacerdot i va conèixer de molt a prop el cas de les víctimes del seminari de Barbastre). I també al llarg d'aquesta etapa es va despertar el seu esperit missioner. Així, el Nadal del 1967 s'acomiadava de la seva família per marxar cap al Brasil, on el 1968 i funda una missió claretiana, a São Félix do Araguaia, a la regió del Matto Grosso.

Tot just tres anys més tard (el 1971), va ser consagrat bisbe i li va ser encarregada de la prelatura de São Félix do Araguaia, on va acabar d'arrelar i convertir-se en referència d'un poble amb un sistema latifundista, amb un nivell molt elevat d'analfabetisme i desproveït d'assistència sanitària. En aquest punt, va començar la seva lluita per defensar els més febles. D'aquesta forma, els seus arguments, amarats d'un clam per la justícia social, van començar a fer la volta al món i van ser l'origen dels atemptats i les amenaces que va rebre al llarg de la seva trajectòria, que fins i tot van comportar la mort d'alguns dels seus més estrets col·laboradors. A mitjans dels anys vuitanta, ja era considerat un dels líders de la teologia de l'alliberament i connectava amb altres missioners, pensadors i teòlegs com Leonardo Boff. Encara el 2012, ja jubilat amb 84 anys i malalt, va haver de ser traslladat i amagat durant un temps, sota la protecció de la Policia Federal, perquè va tornar a rebre amenaces de mort.

Durant tota la seva tasca al Brasil, va lluitar pel que va definir com les causes, que són els elements centrals del seu discurs. Els problemes dels sense terra van ser una de les seves lluites. Ell va donar suport a l'ocupació i a la resistència camperoles davant dels latifundistes. Alhora també treballava per estrènyer els llaços de solidaritat entre els diferents països d'Amèrica Llatina per tal de combatre la pobresa. El respecte envers els indígenes era una altra de les seves reivindicacions amb l'objectiu de preservar les seves tradicions i costums. Totes aquestes causes s'inspiraven en la teologia de l'alliberament, un corrent que situa a l'Església al costat dels més pobres.

Subscriu-te per seguir llegint