Els camins de la transhumància: un llibre recupera la memòria dels antics passos ramaders a Catalunya

Quan encara no hi havia carreteres ni infraestructures modernes, a Catalunya hi havia una gran xarxa de camins ramaders que vertebrava el territori des del capdamunt dels Pirineus fins a les Terres de l’Ebre. Unes rutes de llarga distància que acollien el pas dels ramats transhumants i que avui perillen de desaparèixer perquè cada vegada hi ha menys pastors que en segueixin el rastre. Amb la voluntat de recuperar-ne la memòria, s’ha publicat el llibre Els camins de la transhumància, escrit per l’expert en camins ramaders Joan Rovira i l’escriptor i fotògraf Jordi Bastart. L’obra recull la història, els costums de l’ofici de pastor i vint itineraris detallats que són només una petita mostra dels més de 20.000 quilòmetres de camins ramaders que hi ha per tot Catalunya.

«La idea era recuperar aquests vint camins i explicar la història i el patrimoni que els envolta, com els hostals o les cases d’acollida», explica Bastart, que va rebre l’encàrrec per part de l’editorial Cossetània i es va posar en contacte amb Rovira, que ha acompanyat ramades en els seus desplaçaments estacionals al País Valencià, Navarra, Aragó i Catalunya. «Aquest llibre no és només una guia de muntanya per anar a caminar, vol ser una invitació a descobrir com s’ha configurat el paisatge en els últims segles. No hi ha res perquè sí», diu Rovira.

Un llibre escrit amb els peus

Per escriure aquest volum, els autors han recorregut vint itineraris que transiten pel Pirineu, l’Empordà, la Catalunya central, la serra del Montsant o les Terres de l’Ebre. Cada itinerari incorpora un mapa, la descripció del recorregut i elements d’interès que es poden trobar al llarg del trajecte.

Entre els camins descrits, n’hi ha sis que formen part del territori de Regió7, com els que transiten pel Pirineu, lloc tradicional de pastura a la primavera i a l’estiu pels seus prats situats en cotes elevades. S’hi poden resseguir rutes com la que travessa la vall de la Llosa, a la Cerdanya, des del Molí del Salt fins a la cabana dels Esparvers, o bé una altra que surt de Bagà, al Berguedà, i passa pel santuari de la Mare de Déu de Paller fins al coll de Fanelles.

El llibre també inclou itineraris del camí ramader de Marina, una ruta mil·lenària de més de 200 quilòmetres que permetia als ramats baixar a l’hivern cap a les pastures litorals del Penedès i tornar a la primavera als prats de la Cerdanya. Alguns trams passen per les nostres comarques, com el que comença a l’embassament de la Bullosa i arriba a Llívia, o el que parteix de Santa Maria de les Llosses, al Ripollès, fins a Santa Eulàlia de Puig-oriol, al Lluçanès, territori on es creuen alguns dels grans camins ramaders de Catalunya i que en el seu moment va afavorir el desenvolupament d’una important indústria tèxtil a la zona.

D’altra banda, entre les comarques de l’Anoia i el Solsonès, també es troben recorreguts que permeten descobrir establiments que donaven aixopluc i avituallament als pastors, com el santuari de Pinós, inclòs dins d’una ruta que surt de Castellfollit de Riubregós, a l’Anoia, i que pot continuar, en un segon tram, fins al santuari del Miracle.

«Hem intentat escollir itineraris que conservin una certa senyalització i que no hagin quedat tallats per infraestructures modernes», assenyala Rovira. L’expert lamenta la manca d’interès per part de l’Administració en la protecció d’aquests camins, fet que ha permès construir-hi al damunt i esborrar-ne el rastre. «El llibre no deixa de ser una manera de recordar el dret de pas del bestiar i la història que hi ha darrere d’aquests camins», diu Rovira, i Bastart afegeix: «Qui perd els orígens, perd la identitat».

Els autors remarquen que no es tracta només de recuperar antics traçats, sinó també una manera d’entendre la ramaderia i el territori. Al llarg del llibre, parlen de la figura del pastor i del gos d’atura, de les fires ramaderes i d’una cultura associada a la transhumància i a la ramaderia extensiva que durant segles ha definit la relació amb el territori.

«L’any 2000 hi havia gairebé dos milions d’ovins a Catalunya; avui, si n’hi ha 150.000, ja és molt», lamenta Rovira. L’expert afirma que, avui dia, el principal entrebanc per desplaçar-se amb un ramat són les traves burocràtiques, però també les barreres físiques que s’alcen pel camí. Sense un suport logístic sòlid, explica, mantenir una activitat ancestral com la transhumància, és gairebé impossible.

Els camins de la transhumància vol ser una invitació a caminar, però sobretot a comprendre el paisatge i a viure d'una manera més arrelada a la terra.