La travessa única de tot el Pirineu amb esquís

Ha nevat bé aquest hivern. Tant, que quatre amics de la Catalunya central han decidit fer una aventura molt especial: calçar-se uns esquís als primers cims del Canigó, a l’extrem més oriental del país, i no deixar-los fins a la part més occidental del Pirineus, més atlàntica, al pic d’Orhi, a Navarra. Josep Roset, 30 anys, Adrià Duarri,28, Nil Bacardit i Albert Ballús, tots dos de 33, han estat quinze dies d’aquest mes de març fent aquesta travessa que es va iniciar el dia 3.

Han recorregut esquiant, entre ascensos (amb fundes de pell de foca) i descensos, 427 quilòmetres, amb 32.000 metres positius. Ho han fet en 103 hores, repartides en 15 dies. Una mitjana de 28 quilòmetres cada dia, la immensa majoria amb esquís.

No es pot dir que sigui un repte únic perquè té precents, pocs, però en té, però sí que suposa «una certa excepcionalitat», com diu Josep Roset, perquè, per exemple, des del 2013 no s’havien donat les condicions de neu per fer-ho. Van completar el repte sense interrupcions, amb l’ajut d’un company que els va fer l’assistència, David Gil, i dels amics escampats per diferents poblacions dels Pirineus que els han acollit a casa o els han facilitat el descans al final de cada dia.

Calçar-se uns esquís a un extrem dels Pirineus i treure-se’ls a l’altra punta és una manera exagerada d’explicar la travessa, perquè no hi pot haver una continuïtat i l’aventura es programa per etapes en les que es puja a cims o colls i es fan els descensos, tot amb esquís.

Aquests quatre amics, aquests quatre esportistes que competeixen i se situen als primers llocs dels campionats catalans i estatals de curses de muntanya i d’esquí de muntanya, han fet els darrers anys unes vancances de neu i muntanya plegats a diferents punts d’Europa i, enguany, es plantejaven d’anar tornar a fer unes vacances de neu, potser als Alps. El gran gruix de neu que s’havia acumulat els darrers mesos del 2025 i la persistència en les precipitacions dels primers mesos del 2026 els van fer canviar de parer. Aquest any era una oportunitat pràcticament única per fer la travessa pirinenca amb esquís.

L’atzar ha volgut que el seu repte s’iniciés els dies posteriors a l’estrena de la pel·lícula que recorda el drama d’un grup d’excursionistes al Balandrau. Dos dels quatre membres del grup van veure el film abans de sortir. «La pel·lícula està bé. Jo la vaig poder veure bé, perquè conec el risc i sé què hi ha a la muntanya. La que no pot anar a veure-la és la meva mare», explica Adrià Duarri, de Palà de Torruella, que reconeix que és una patidora.

Tots quantre saben que les dificultats hi són. I el risc, també. Però defensen que des dels fets de Balandrau, fa 25 anys, fins ara hi ha molta més tecnologia que acompanya els muntanyencs i més coneixements per afrontar les sortides a la muntanya. «Ens sentiem segurs, coneixem la muntanya i teníem el material, el GPS, per fer-ho», explica el navassenc Josep Roset. Dos d’ells són membres del cos de bombers de la Generalitat, un altre del dels Bombers de Barcelona i el quart és enginyer forestal, professions que també els aporten formació per moure’s per la muntanya i per valorar els riscos que hi pot haver. I, amb tot, malgrat la seva expertesa, Albert Ballús, de Manlleu, que pràcticament sempre obria el grup, es va trobar amb un ensurt quan ells mateixos van provocar, involuntàriament, una allau. Per sort, «la placa de neu que el va arrossegar unes metres, no va arribar a cobrir-me en cap moment i vaig poder mantenir la vertical, però vaig quedar atrapat amb neu fins al genoll», explica. En va poder sortir amb l’ajut dels companys.

La meteorologia els ha estat favorable, tot i que «hem sortit algun dia plovent i tres dies va fer una boira que no vèiem més de tres metres endavant. Sort en vam tenir del GPS. Recordo que al pic d’Eina hi feia molt vent»., diu el mateix Roset. I l’Albert Ballús en dona un exemple: «A Vallter sabíem que havíem de seguir la carena, però era molt fàcil desviar-te per la boira que hi havia. Sort en vam tenir del GPS. Anàvem avançant mirant el rellotge». I Nil Bacardit ho rebla: «Ell [l’Albert] anava al davant i jo al seu darrera i, de cop, em va desaparèixer. No el vaig veure fins que no va començar la baixada». «Però amb tot i això van poder esquiar cada dia», relata amb satisfacció.

Els ha acompanyat «la sort» meteorològica, però una aventura d’aquesta magnitud entranya dificultats. El sallentí Nil Bacardit ho especifica: «en 7 dels 15 dies hem tingut mal temps». Però també els va jugar a favor que són uns habituals de la muntanya i es coneixien «tots els pics de Catalunya», com a mínim. Els de l’Aragó i Navarra ja no els tenien tan apamats, però van trobar amics que en alguns trams els van acompanyar. I Josep Roset afegeix que «la meteorologia ens va permetre fer-ho, però no ens ho va posar fàcil. En molts casos, si teníem un dia com alguns dels que ens vam trobar no sortiríem, però teníem aquests dies per fer-ho i el repte al davant» i això els va fer persistir.

Va ser una travessa en què no van trobar més muntanyencs. Colls i cims van ser per a ells quatre pràcticament tots els dies.

«Va fer calor», segons el record que en té Roset. Com els gots d’aigua, però: mig plens o mig buits. Bacardit especifica: «Va fer calor els dies de sol, però els dies de boira i vent hi havia hores de molt fred». «A Formigal hi feia vent, vam trobar pluja» i tot i aquesta sensació de bona temperatura d’alguns dies, Ballús afegeix que «tot i les sensacions, a dalt de tot, s’agafa ràpid una hipotèrmia».

L’esforç ha estat fort, sobretot els primers dies, quan van imposar un ritme més alt, però no tenen la sensació d’haver perdut molt pes, per exemple. Marxaven de bon matí a fer els cims, s’alimentaven poc en les hores de ruta i descens, alguns portaven mig litre d’aigua per anar lleugers, i han fet les etapes amb roba de competició, la qual cosa segur que genera debat entre els habituals de la muntanya, per si és la manera més adequada de passar per les crestes del dels Pirineus. Admeten que hi ha punts de vista diferents, però ells són de proves de muntanya i estan habituats a la lleugeresa de la roba i el calçat més tècnic i esportiu.

En tota aquesta aventura hi va haver algun dia especialment fort. En una de les primeres etapes, per exemple, van fer 42 quilòmetres i 3.500 metres de desnivell. I alguna altre dia van fer algun pic ja de certa alçada, com ara el Tuc de Molleres, a la Vall d’Aran, de 3.010 metres. El punt més baix era a la sortida, al Canigó, a Valmanya (prop de Perpinyà), a la vora dels 1.000 metres. Però l’objectiu no era pujar cims molt alts, sinó arribar al final i fer-ho esquiant el màxim possible i amb continuïtat. «Quan anem a esquiar, anem a fer cims i a buscar les baixades més guapes, però aquí, molts cops, traçàvem per un coll, veiem el cim a la vora i no hi pujàvem, perquè l’objectiu era arribar a lloc», relata Ballús.

«Si trobes neu dura o neu més tova, si trobes una traça i la pots seguir o bé si has d’anar obrint camí, si esquies al matí o a la tarda, tot fa variar molt el grau de dificultat», comenta Bacardit. «Quan vas a la vora d’una estació gairebé mai et trobes que hagis d’obrir traça», afegeix Roset. I insisteix Bacardit: «la neu de la tarda era molt dolenta i ens feia estar moltes més hores a cobrir l’objectiu del dia».

Fer-ho en 15 dies no es pot dir que sigui un rècord, però és d’una exigència alta. El quartet està integrat per muntanyencs molt preparats, esportistes tots d’alt nivell. Fer deu hores d’ascens i descens, amb un desnivell positiu de 3.500 metres, amb neu, no està a l’abast de tothom.

Asseguren, però que l’amistat els va fer superar els moments més baixos. I que la mare del Duarri no cal que vagi a veurela pel·lícula Balandrau.

Subscriu-te per seguir llegint