Carles Torra, aventurer: "La por t'ajuda a continuar viu i, també, a tirar endavant"

El manresà Carles Torra és un aventurer i emprenedor que ha fet del viatge una passió.

Viatjar és una bona manera de superar traumes o tancar ferides?

Depèn molt de la ferida, és clar, però viatjant surts del teu entorn i això sol, ja t’ajuda a veure les coses d’una altra manera.

Per tant, els viatges poden canviar-te la manera de percebre la vida?

Sí, clarament. Però és quan t’impliques amb la gent, quan la coneixes, quan hi parles... Si el que fas és anar de l’avió a l’hotel, i de l’hotel a la platja de torn o a la muntanyeta... segurament et canviarà poc. Crec que el que és important és parlar amb la gent del lloc... descobrir que hi ha moltes maneres de veure i de viure la vida.

És una manera de desenvolupament personal i emocional?

I tant. Moltes vegades estem tancats en un entorn conegut. Un entorn on també tenim problemes, però molt més controlats. Quan surts d’aquest ambient veus que hi ha gent absolutament diferent, maneres de viure absolutament diferents... els diners no tenen el mateix valor a tot arreu, o com a mínim no tenen el mateix valor per tothom.

Què et fa més por? Pensar en les dificultats o viure-les?

La por és aquella sensació que ens acompanya en les millors aventures, l’hem de tenir sempre, per ser prudents, però no l’hem de deixar créixer. L’hem de mantenir i tenir-la controlada: t’ajudarà a continuar viu i t’ajudarà també a tirar endavant.

Quin és el lloc on has estat que més t’ha impactat?

Molts... Groenlàndia per exemple. A l’interior hi ha més d’un milió i mig de quilòmetres quadrats de gel, amb un gruix d’entre dos i tres quilòmetres... Imagineu-vos com és de gran allò. O també els goril·les al Congo, o l’Amazones, el delta d’Orinoco, els deserts del Gobi o el Takla Makan, a l’Àsia... I anecdòticament, a 5000 metres d’altura, al Salar d’Uyuni, a Bolívia, ens vam trobar una estelada!

Viatjaries a llocs perillosos?

He estat en llocs conflictius a nivell polític, com quan era al Congo amb la guerra entre hutus i tutsis, però avui dia no hi aniria. I llocs perillosos a nivell tècnic, com pujar vuitmils, no m’ha atret mai. He tingut l’oportunitat de fer-ho, però no m’ha interessat. A mi m’han atret els llocs amb poca gent... m’ha atret més la idea d’explorador. Sol o acompanyat, però sortir-te’n amb el poc que portes al damunt. I ara penso que viatjar a segons quins llocs o quines èpoques és jugar-se-la gratuïtament, sobretot tenint en compte que el món és molt gran i hi ha molts llocs per gaudir i descobrir.

Subscriu-te per seguir llegint