Quatre grups de turistes de Montserrat parlen: "El santuari del Chochis és com Montserrat"

En descobrir la identitat boliviana dels seus interlocutors, el periodista té la sana curiositat de preguntar si «hi ha algun lloc com Montserrat al vostre país?». I els germans Antelo, l’Alexander i el José Luis, responen amb prestesa: «el santuari del Chochis».

Tots quatre van néixer al país andí, però la Daniela i el Fernando Araya «ja fa temps que vivim aquí». Coneixedors de Montserrat, ahir van fer d’amfitrions de l’Alexander i el José Luis, a qui els motivava la dimensió religiosa i espiritual d’una muntanya tan rellevant per a la identitat catalana. «Tenim ganes d’endinsar-nos pels camins que hi ha a l’interior de Montserrat», van explicar després d’arribar a la zona de l’aparcament.

«Ja hem vingut altres vegades, i per això avui els ensenyarem Montserrat als nostres amics», van explicar els Araya. I, mentrestant, els Antelo prosseguien amb l’explicació a l’atent reporter: «el santuari del Chochis és una església que s’alça al capdamunt d’un cim, a la regió de la Chiquitania». Pel que sembla, en aquest lloc hi ha el bosc sec tropical més gran del món. Sempre s’aprèn una cosa nova.

«Vam anar a Castelldefels i també estava ple»

«Ahir vam anar a Castelldefels i també estava ple de gent, el passeig marítim semblava la Rambla de Barcelona», apuntava la Maite Garcia tot just arribar a Montserrat acompanyada del Ramon Barrio, la Montse Flores, el Leonardo Saavedra i el petit Yago. «Acostumo a venir per fer caminades», afegia la barcelonina, però «avui farem una volta perquè venim amb el nen».

Els companys d’escapada reconeixien que «de Montserrat ens agrada tot» excepte quedar-se a dinar. «És impossible», asseguraven, fent implícit en el comentari els preus dels establiments de restauració. La Montse era la segona vegada que pujava a la muntanya i reconeixia que no seria pas l’última. Segurament, però, en una data menys concorreguda.

El Ramon tenia clar que anava a passar el dissabte al matí a un lloc que estaria ple de visitants, però el que no s’esperava és que hi hagués tanta gent». En el cantó positiu, unes vistes increïbles que s’anaven revelant mentre pujaven amb el cremallera. I en l’oposat, una decepció: «ja no hi ha el cap del Jaume Plensa? Ooh!», exclamava la Maite.

«Hem pedalat des de Guimerà i ara tornem»

Entre Maldà i Guimerà hi ha catorze quilòmetres, però des d’aquests dos pobles de la comarca de l’Urgell i el santuari de Montserrat la distància ja és més seriosa si l’has de cobrir pedalant. Aliens a l’enrenou turístic del Dissabte Sant, el Robert Escalé, de Maldà, i el Joan Minguell, de Guimerà, van cobrir en bicicleta el trajecte d’anada i tornada des de casa seva al massís.

«Ho fem un cop l’any», explicaven abans d’iniciar el camí de retorn a casa on «ens espera el dinar». En el GPS, una xifra impactant: «hem fet 74 km per venir, per tant, un total de 150», apuntava el Robert. «Una distància exigent si no estàs entrenat», reconeixien.

Després de deixar enrere el pla de les comarques lleidatanes, els dos ciclistes van arribar a Montserrat per Castellolí i el Bruc. Es van estalviar, per dir-ho així, les paelles del dur ascens des de Monistrol. Però, vaja, pujar pedalant a Montserrat és dur t’ho miris per on t’ho miris.

«He comprat unes barretes de pa de figa», indicava el Joan. «Una mica de sucre per agafar forces i tornar a la carretera», després d’avituallar-se a les parades dels matonaires.

«Els nens eren uns nadons l’última vegada»

L’Oriol i el Martí «encara eren uns nadons» la primera i última vegada que van pujar a Montserrat. I ahir van repetir, una mica més conscients de tot el que passava al seu voltant, en la bona companyia de la Paula Ruiz i la Júlia Pavón.

«Hem vingut a passar el dia», reconeixien. Una decisió que incloïa «anar a veure la Moreneta» -la cua era considerable- i «posar una espelma en un dels racons més emblemàtics i recollits que hi ha oberts al públic al santuari montserratí. «Encendrem un ciri per la tieta», explicaven, «perquè el part de la Martina vagi molt bé». De fet, «avui fa els dies, a veure com va», explicaven ja deleroses que arribi la jornada més esperada.

Montserrat és un lloc que forma part del seu dia a dia. «Som de Terrassa i tenim una casa a Vacarisses des de la qual veiem la basílica», van dir en conversa amb aquest diari. Un privilegi visual. «L’Oriol deia que tenia ganes de venir i avui ens hem decidit a fer-ho», van afegir: «però, a dinar, a casa». Conscients de la gentada que trobarien, van optar per pujar en cremallera. «Un dia així, gairebé millor a peu que en cotxe», van concloure.

Subscriu-te per seguir llegint