Cristina Junyent, psicòloga, sobre la pallissa de Sant Joan de Vilatorrada: "Tan agressor és el que pica, com qui ho grava i difon"

Cristina Junyent, psicòloga docent del campus professional i de la facultat de ciències socials de la UManresa, creu que l'escena i la difusió del vídeo de la pallissa a Sant Joan de Vilatorrada evidencia dos comportaments preocupants: "el de l’agressor i els seus companys, que s’ho miren i ho graven, i el de la gent que viralitza un vídeo d’aquesta mena no amb la intenció de denunciar, sinó per validar-lo". Per a Junyent, "tan agressors són els uns com els altres".

La psicòloga veu en tot plegat un "evident problema de falta de límits, de falta de valors, d’inconsciència. Una pallissa com la del vídeo de Sant Joan hauria pogut provocar la mort a la víctima. És el que volien? Segur que no, però ningú va pensar en les conseqüències".

Cristina Junyent creu que és la "família qui ha de traslladar aquests valors. L’escola pot complementar, ensenyar, però la responsabilitat s’ensenya a la família". Conscient, això sí, que a vegades hi ha casos de famílies "absents o negligents", creu que "és molt important que els joves percebin que fets com aquest tenen unes conseqüències legals, socials, o com sigui, perquè no es pensin que al final no deu haver estat tan greu".

Els seus estudis no eviten que a vegades la mateixa Cristina Junyent es qüestioni "què li passa a la societat per viralitzar vídeos com aquest, justificant l’acció o pensant que si l’han picat és que hi deu haver una raó al darrere. Cal ensenyar que mai la violència és la solució".

Afortunadament, també hi ha un missatge positiu, i és que "no es pot generalitzar, la majoria d'adolescents no són així".

També pot ajudar a entendre aquests fets alguna de les conclusions de la trobada organitzada el febrer de l’any passat pel diari Regió7 al coworking Tercer Segona de l'edifici de La Buresa, que va reunir l’alcalde de Manresa, Marc Aloy; el fiscal en cap de la Catalunya central, Joan Ramon Menac; el comissari Carles Anfruns, cap dels Mossos d’Esquadra a la regió policial de la Catalunya central, i la metgessa psiquiatra i directora Salut Mental de la Fundació Althaia, Àurea Autet.

En aquella ocasió, tothom va coincidir que cal un treball conjunt de governs, ajuntaments, serveis socials, policia, justícia, salut i educació i els agents que faci falta per dur a terme un treball coordinat per esmenar errors i tapar esquerdes del sistema. 

El comissari dels Mossos, Carles Anfruns, ja va avisar aleshores que a les xarxes hi ha missatges de joves de 14 o 15 anys que es cobreixen la cara amb passamuntanyes i que mostren des de ganivets fins a armes de foc. Alguns d’aquests joves s’han convertit en referents "als nostres instituts d’unes noves generacions, mentre atemoreixen a la resta imposant la llei del més fort". Aquestes actituds, que també es veuen en altres punts de Catalunya, generen alarma en tots els àmbits començant pels mateixos centres d’ensenyament i les famílies, i han posat en alerta els cossos de seguretat, la judicatura i l’Ajuntament.

Per a Anfruns, aquests joves serien hereus de les antigues tribus que hi havia hagut, tot i que ara el que impera és la llei del més fort i el que els motiva és anar contra corrent i qüestionar-ho tot: policia, professors, els pares a qui ja no tenen en compte fa temps, i el sistema en si. També poden utilitzar una simbologia determinada per fer-se notar. Al respecte el comissari Anfruns va demanar: «què estan fent els seus pares? I què se suposa que han de fer els professors?». En aquest sentit, el desànim impera entre el col·lectiu de docents.

Segons va continuar comentant Anfruns, a Manresa el cos dels Mossos d’Esquadra té identificats com a multireincidents a 39 persones, de les quals una trentena són menors d’edat. Per purament superioritat numèrica, els menors són els que cometrien més delictes. Quins? Molt pocs robatoris violents i robatoris amb força, però sí molts aldarulls i baralles a la via pública, i amenaces i coaccions a joves de la seva edat.

Pel que fa a l’assetjament, sol ocórrer a l’escola, però també pot donar-se en llocs com l’autobús o les activitats extraescolars. En l’actualitat, es produeix freqüentment a través del mòbil o internet mitjançant missatges de text, trucades, correus electrònics o missatges en xarxes socials. Aquest tipus d’assetjament es coneix com a ciberassetjament o ciberbullying.

Les actituds d’aquests joves no es considerarien legalment una multireincidència, tot i que generen alarma social i poden arribar a atemorir un barri, una zona determinada de la ciutat o un centre d’ensenyament. Per això als cossos policials els és difícil dur a terme accions preventives, va assegurar Anfruns. Per incidir-hi cal la intervenció de més actors com l’administració de justícia, serveis socials municipals i educadors, a més a més de Policia Local i Mossos d’Esquadra.

En aquella trobada, la psiquiatra Àurea Autet va expressar-se en termes similars als de Cristina Junyent, dient que "si no hi ha una resposta col·lectiva i individual a aquesta problemàtica començant per les famílies mateixes dels menors, a més a més d’una acció coordinada de tots els estaments públics relacionats amb el tema, la situació pot empitjorar". Per a Autet, "les noves generacions no tenen clars els límits perquè mai no n’han tingut. El mateix passa amb normes de tota mena, també de les de convivència. Això es donaria per un desig de les famílies de protegir infants i joves de suposats perills, però acaba generant poca tolerància a la frustració quan les coses no surten com un s’espera".

Va sentenciar que «la gent ha d’aprendre a conviure amb la diferència, no amb l’incivisme».

Subscriu-te per seguir llegint