Un túnel de Mallorca, el precedent que fa descartar un rescat de l’autopista C-16

La possibilitat d’un rescat de l’autopista Terrassa-Manresa (C-16) està descartada per l’actual Govern de la Generalitat. Ho va avançar Regió7 ara fa un any a partir del coneixement dels primers resultats dels estudis que va encarregar l’anterior executiu d’ERC per explorar aquesta possibilitat, i ho va explicitar el diputat socialista (i alcalde de Castellgalí), Cristòfol Gimeno, en el debat d’una proposta a la comissió de Territori del Parlament, el passat mes de juny. L’executiu dona per fet que el rescat de l’autopista Terrassa-Manresa (C-16) serà jurídicament inviable i que caldrà esperar que se n’extingeixi la concessió, que finalitza el 2036.

El que seria el rescat pròpiament dit, és a dir, una resolució anticipada del contracte de concessió es veu inviable per arriscada. Que fer aquest pas no negociat motivés un recurs contenciós per part de la concessionària genera molts dubtes per la inseguretat jurídica que genera. I hi ha un precedent, un principal cas de referència, que fonamenta aquesta desconfiança sobre la possibilitat d’un rescat per la via directa. Es tracta del túnel de Sóller, que connecta aquest municipi amb Palma, a l’illa de Mallorca.

L’any 2017, el Consell de Mallorca, sota el govern del Pacte de Progrés, va acordar rescatar el contracte amb la concessionària d’aquesta via de peatge. Aquell acord polític es va aprovar sis anys abans que acabés la concessió (el 2023). D'aquesta manera el Consell recuperava el control del manteniment de la carretera, però el més important és que eliminava el peatge que havien de pagar els conductors que utilitzaven aquest tram del túnel per a desplaçar-se a Sóller.

En compensació pels danys econòmics que aquesta decisió causava a l'empresa concessionària el Consell va acordar, de manera unilateral, una indemnització de prop de 17 milions d'euros, finançats amb fons públics. El Consell justificava aquesta decisió en el fet que el rescat responia a un interès públic i que, a més, posava fi a la situació discriminatòria que representava el pagament del peatge per l'ús d'aquest tram viari.

A principi del 2024, el Tribunal Suprem, l'última instància on podia recórrer el Consell, es va pronunciar sobre aquest fet, d'acord amb el que havien dit dues instàncies anteriors, que sentenciava igualment que aquell rescat del túnel va ser il·legal i no existia cap justificació per a anul·lar el contracte. El Suprem ratificava que l’interès públic argumentat per rescatar el control del túnel no estava justificat i, per tant, no existien raons per a anul·lar el contracte amb la concessionària. La Justícia donava així la raó a l'empresa concessionària, que es va mostrar en contra del rescat, a més de considerar que la indemnització rebuda, de gairebé 17 milions d'euros, era insuficient.

Tres raons

El Consell va recórrer a tres raons per a rescatar la concessió: que es produïa un diferent tracte entre els que pagaven o no el peatge; que hi havia ciutadans que tenien un preu bonificat; i que la carretera alternativa per a arribar a la vall de Sóller era molt complicada. Cap d'aquests motius han convençut als jutges, que interpreten que no existia cap justificació perquè el Consell anul·lés el contracte cinc anys abans d'acabar la concessió.

El Tribunal Suprem va rebutjar que el Consell pogués justificar aquest rescat perquè l'ús de la carretera fos gratuït, per evitar la discriminació a favor dels que gaudien de bonificacions en els peatges. Els jutges incidien en el fet que l'existència d'autopistes de peatge no representa cap situació discriminatòria. Es tracta, deien en la sentència del Suprem, «d’una decisió de l'Administració, que amb la finalitat de poder comptar amb una obra pública sense fer recaure sobre les arques públiques el cost de la seva construcció, opta per la seva gestió indirecta». Amb aquesta fórmula l'obra la paguen els conductors que utilitzen aquestes vies i evita que la construcció la financin tots els ciutadans amb els seus impostos.

Aquesta va ser la fórmula que es va acordar l'any 1988 (igual que amb l’autopista Terrassa-Manresa), quan es va decidir que una empresa privada financés l'obra, a canvi de la seva explotació i de la possibilitat de cobrar un peatge per recuperar la inversió. La sentència del Suprem determinava que les raons des que es va justificar aquesta concessió i fins que es va acordar el rescat no havien canviat. Per tant, no es considerava que aquest rescat es justifiqués sota el paraigua de l'interès públic.

Sobre l’argument que la carretera alternativa per a arribar a Sóller és molt més complicada que circular a través del túnel, els jutges recordaven que aquesta carretera, que abans era l'únic tram que existia per a desplaçar-se a Sóller, ja existia quan es va optar en el seu moment, tant pel projecte de l'autovia de peatge, com la pròrroga del termini del contracte.

El Tribunal Suprem va concloure també que les normes que justifiquen el rescat d'una carretera, no estan pensades precisament per resoldre una «situació que concorria i que ja va ser coneguda i valorada en el moment de l'atorgament de la concessió». És a dir, l'administració ha de justificar molt bé aquest rescat, sobretot demostrant que ha canviat la situació respecte al moment en què es va signar el contracte.

Subscriu-te per seguir llegint