Andrea Gusart, «La Pericona»: «Encara em queden amics, però ara ja estan tots fotuts»

Viu envoltada de quadres...

L’últim, aquest de les flors, l’he pintat en mitja hora amb uns fregalls de cuina. (presideix el saló atapeït de pintures seves un piano de cua ocupant tota l’estança).

Els anys quaranta, quan va néixer, totes les nenes es deien Dolors o Esperança, i vostè Andrea...

Ja se’n deia la meva àvia! Crec que per influència d’una monja francesa, no ho entenc encara, però a la meva família sempre hem estat moderns i liberals.

Amb aquesta vitalitat als 81, a quines activitats es dedica?

Algunes no les puc dir gaire per si venen els d’hisenda: ajudo al meu germà, vaig a veure als avis a la residència i els faig cantar (alguns són més joves que ella), toco als enterraments, pinto, toco el piano a casa... Fa poc he deixat d’esquiar, tinc por de caure. Esquiant als anys seixanta vaig conèixer al Joan, l’amor de la meva vida.

Cinquanta anys amb ell i no s’hi vas casar mai...

Mai vàrem fer papers. Era guapíssim, fill d’un militar i una filipina. Jo era al Pas de la Casa esquiant amb la Glòria Ballús i li vaig dir que «uns tios ens havien convidat a sopar». A l’estiu em va venir a veure i aquí va començar tot. Érem nòvios de cap de setmana, jugàvem a tenis, viatjàvem... Fins al 2021. Jo devia agafar la pandèmia i li vaig encomanar, estava fotut, anava amb cadira de rodes. Va ser el pitjor moment de la meva vida perquè no el vaig poder cuidar en els últims moments.

Tampoc ha volgut tenir mai fills per decisió pròpia...

M’hauria costat molt pujar a una persona. Quan veig a gent amb tres o quatre criatures penso: què feu amb tanta canalla? A més arrossego una marca dura. De jove em vaig trencar la cama i vaig ser a una habitació d’hospital amb quatre nenes que devien tenir leucèmia. Venien els seus pares amb uns plors! Patien molt per les filles. I a més, m’agradava molt viatjar.

Fa cara de gaudir de bona salut, mai ha estat malalta?

Siii!! Tinc nou trencades d’ossos: la de la cama esquerra (té una cicatriu enorme del peu fins al genoll), el turmell, els tres metatarsians, dos ossos de la cama dreta, lligaments, un braç i l’espatlla quan baixava l’escala de les Carmelites de Terrassa.

I la preocupa la malaltia?

Una mica, la veritat. A les residències veig senyores que fa quatre dies estaven molt bé i ara estan ben fotudes. Jo no m’hi veig allà. Si puc, si tinc cèntims, tindré una persona a casa.(Fa poc ha estat la protagonista d’un anunci per promocionar l’anada de sèniors a una moderna residència del seu poble).

Ha viatjat per tot el món...

A més de quaranta països. El meu favorit és Egipte, m’agraden les antiguitats. Però també Xina, Nova York, Mèxic i per tot Europa. El primer, el 1961, va ser per anar a París. Allà vaig veure la primera nevera elèctrica de la meva vida. En tornar li vaig dir al meu pare que aturés l’ampliació de la fàbrica de gel. La sort ens va salvar d’una gran patacada econòmica. En aquella època jo servia els blocs de gel amb les mans als homes i ells no eren capaços de carregar-los. Encara ho faria.

També va amb moto sense casc per tot arreu...

No és una moto! És una bicicleta elèctrica! Tota la vida he anat amb bicicleta, però al poble hi ha moltes pujadetes. Les elèctriques les vaig veure per primera vegada en un viatge a la Xina: les pijes d’allà hi anaven i vaig pensar que no haver de pedalar seria una sort. Un dia en vaig trobar a uns grans magatzems i en vaig comprar una (me l’ensenya, a mi em sembla una moto). Un dia els Mossos em van perseguir fins al meu magatzem per anar sense casc.

Què li agrada de ser una jubilada?

Cobrar una pensió i res més. De fet és el primer sou que he tingut a la meva vida i això em va fer molta il·lusió. He estat autònoma tota la vida i no paro eh!! Res de parar!

Ja ho sap prou, però fa goig i va arreglada...

Ho faig per mi. Sempre m’ha agradat. Jo soc més femenina que feminista. M’agrada anar a la moda tot i que comprar roba no massa, miro de conservar-la.

Per què no és feminista?

Quan les sento a dir allò d’«abans no es podia fer res» m’enfado. Expliquen coses que no entenc. Mai m’he sentit discriminada. Als vint-i-dos anys em vaig treure el carnet de primera. Amb el camió i la cabellera rossa em deixaven passar a tot arreu. Abans es podia fer de tot. A mi m’agrada que un home em cuidi i em doni suport. Ara amb les amigues no en parlo gaire d’aquestes modes com la de deixar-se els cabells blancs, et fan veure una iaia abans d’hora.

No nota el pas del temps?

Una mica. Encara aniria a esquiar, però he agafat por. Ep! Perdona! Sexualment sí, es nota molt. No en tens tantes ganes, però sempre he practicat sexe per amor. És difícil a la meva edat tornar-se a enamorar tot i que hi estic oberta eh! Tot i que el meu company durant mig segle va ser l’amor de la meva vida. El secret era no viure junts entre setmana. Fins que es va morir érem una parella molt maca i ens ho passàvem molt bé fent de tot: esquiant, viatjar i sexualment ens aveníem molt, no teníem cap perjudici per res.

I després del Joan, res?

Et repeteixo que va ser l’amor de la meva vida, però vaig conèixer a un senyor de Sabadell molt maco. Anava amb una moto Harley (no m’agraden gaire aquestes motos). Érem molt amics i m’agradava parlar-hi però no per tenir-hi relacions sexuals. Dinant un dia al restaurant El Terra de Berga em va dir que no estava bé. Tenia càncer limfàtic i no va deixar fer-se cap tractament. De fet, vaig haver de decidir per tots dos si calia sedar-los un dia abans morir. A tots dos! Ara només em quedaria recuperar algun nòvio d’abans, però crec que és una carpeta tancada, no per voluntat pròpia. Si trobés una persona...

Parlem dels productes clàssics del negoci familiar: es de sifó o de gasosa?

M’agrada molt la gasosa perquè és dolceta i passa més bé. El sifó és massa sec. Tant una com l’altre han passat de moda, sobretot el sifó, pesa massa. Només en tenen a alguns bars. La producció ha baixat en picat. No fa tant fèiem cent caixes diàries i ara vint al mes amb penes i treballs. El negoci ja és una relíquia, però sempre l’hem estimat amb el meu germà. La feina s’ha d’estimar.

Quin ofici posava al DNI quan era obligatori dir-ho?

Umm... deixa’m pensar-hi... Comerciant! Això hi posava. Era quan teníem molts treballadors, una botiga de licors, una dependenta... i la meva assegurança anava amb els autònoms. Sempre autònoma.

Us hi heu guanyat la vida?

Oi tant! Però, sobretot, abans. Ara, amb tants impostos, és molt difícil fer que un negoci modest prosperi.

Com ha evolucionat durant tots aquests anys?

Ens hem anat adaptant. Amb la irrupció de les neveres elèctriques la fàbrica de barres de gel es va acabar. Sort que el pare no va engrandir la fàbrica pel meu consell.

Algun enyor de joventut?

Potser dels meus pares. Ell em va ensenyar a treballar i als setanta anys ens ho va traspassar tot. La meva germana gran era la pubilla i el meu germà petit era l’hereu. Quan vaig preguntar qui era jo em va dir: «tu ets la mestressa». Jo no volia res, era soltera i quedar-me així per això no em vaig casar i mai he volgut tenir fills. I una altra: a la casa pairal hi teníem una discoteca que es deia «La Taronja» per fer trobades amb amics i amigues. Escoltàvem a Simon & Garfunkel, els Beatles o Mocedades. Encara tinc tots els vinils.

Subscriu-te per seguir llegint