"Entre els monjos de la comunitat recordo una sensació de certa insatisfacció pel tipus de visita"

Xavier Biarnés (Berga, 1969) va ser escolà de Montserrat entre 1979 i 1983. Una circumstància que va fer que estigués a primera línia durant alguns moments en l’única visita d’un Papa al monestir, la de Joan Pau II el 7 de novembre del 1982. Ell era un dels nens (dels grans) del cor de veus blanques que aquell dia havia de cantar per al pontífex, i als quals va saludar en aquella jornada marcada pel mal temps i el canvi de plans. Actualment, és president de l’Associació d’Antics Escolans. Assegura que no és un dia que li quedés especialment marcat, i en té records molt puntuals.

Com va viure i què recorda d’aquell matí plujós, abans de l’arribada del Papa?

Recordo que des d’un primer moment ja ens van dir que, com que estava plovent fort i feia molt mal temps, alterava tota la planificació d'aquell dia. La primera imatge que em ve al cap és que, un cop llevats i esmorzats, fèiem l’espera en una sala gran que en aquella època utilitzàvem tant d’estudi, com de sala d’estar i de jocs, on cadascú teníem una taula de treball. I hi havia un televisor que des de primera hora va estar engegat i a través del qual vam anar seguint la informació prèvia de la visita, i els dubtes que hi havia de com acabaria pujant a Montserrat. I entre el que explicaven a la televisió i alguna informació que arribava per telèfon i que crec que ens va anar dient el responsable de l'Escolania o el prefecte, vam anar sabent què passava. Que el Sant Pare no pujaria a Montserrat amb helicòpter, que ho faria des de l'aeroport del Prat amb cotxe. I d’aquella retransmissió recordo un fet que em va cridar l’atenció perquè em va fer gràcia...

Quin?

Algú, probablement el prefecte, tenia una ràdio que complementava la informació que donava la televisió. I en un moment determinat el locutor va dir que ja sabien la ruta que utilitzaria, que passaria per Martorell. I en aquell moment, un altre dels locutors que l’acompanyava va deixar anar: «Això vol dir que passarà per davant de Cal Felip [un restaurant que encara avui hi ha situat a peu de l’actual C-55 a Olesa]». Ens va fer gràcia, i recordo que vam entrar en una discussió sobre si potser els de Cal Felip havien pagat perquè el locutor ho digués. Coses de nens.

Van ser hores llargues d’espera?

No t’ho sé dir. Miràvem per les finestres i els balcons, però la visibilitat era mínima. I recordo que ens va semblar veure Guàrdies Civils apostats a la muntanya, fent tasques de seguretat.

Havien de cantar per al Papa?

Sí, tot i que no recordo que preparéssim un programa musical especialment complicat. Penso que era el repertori habitual de l'escolania.

I un cop va arribar el Papa, com va anar?

Recordo que en un moment determinat ens van fer posar la roba d’escolans i que, suposo que passant per dins de la basílica, vam pujar a l'escenari que hi havia muntat a la plaça. No recordo que ens mulléssim, però sí que hi estàvem molt estrets, perquè estàvem concentrats en un terç o una quarta part, perquè era el tros que estava cobert. Recordo que el papa va arribar a la plaça i que en lloc de pujar directament a l'escenari va entrar un moment al monestir. Després ens van dir que no es trobava bé, que s'havia marejat pujant. Quan, finalment, hi va pujar es va fer una cerimònia breu. I recordo que ens van dir, no sé si aquell mateix moment o més endavant, que al Papa li havien proposat no pujar a Montserrat per les condicions meteorològiques, suspendre la visita, però que ell s'hi va negar. Que va dir que, encara que fos per poca estona, hi havia gent que l'espera i hi havia d'anar.

I després d’aquesta breu cerimònia, què van fer?

Jo no ho acabava de recordar, però mirant algunes fotos veig que vam tornar a entrar a la basílica, que estava plena, m’imagino que d’autoritats, i que estàvem en disposició de cantar. Aquest fet crec que coincideix amb el moment que Joan Pau II va pujar al cambril a honorar la Verge. I d’aquí, la meva memòria ja em porta a una de les sales més nobles de dins del monestir, on el Papa ens va saludar als escolans i a la comunitat.

Què recorda d’aquell moment?

Sé que ens va adreçar unes paraules i, sobretot, recordo que es va fer una foto de grup amb tots nosaltres. Als escolans ens van demanar que ens ajupíssim, i per a la foto estem a les primeres files, i al darrere tota la comunitat. I recordo tres fets. Un, que Sant Pare, que era el que dominava l'escena, es va acostar a un escolà, el més ros i blanquet, i se’n va fer una fotografia donant-li la mà. L’altra cosa que recordo és que, tot seguit, va parlar amb els monjos en castellà i que l’abat o algun dels monjos li va fer notar que el monestir tenia en aquell moment tres o quatre novicis, és a dir, que tenia futur. I ell mateix va transmetre aquest missatge. I llavors vam fer la foto de grup. La van tirar els fotògrafs que treballaven habitualment a Montserrat, i em va semblar que patien perquè era un moment històric i sortís bé. Llavors eren amb rodet i se n’havien d’assegurar, i en van tirar força. Això es va prestar al fet que el papa en fes una mica de broma, i va dir en castellà alguna cosa així com «a veure si al final no sortirà la foto». I tothom va riure.

Particularment, com a escolà, ho va viure com un dia històric?

El que passa és que, quan ets escolà de Montserrat, i vius habitualment en unes dependències annexes d'un monestir benedictí, la frontera entre el que és normal i el que és excepcional es difumina bastant. És a dir, tu dones per normals coses que per a la gran majoria de gent, o jo ara 40 anys després, es veuen excepcionals. No recordo, per exemple, que se'ns fes cap preparació especial, espiritual, religiosa, per la vinguda del papa. Sí que em ve al cap un comentari del pare Irineu Sagarra, que llavors era el director de l'Escolania i que n’havia format part 50 anys abans, que explicava que si quan ell va ser escolà li haguessin dit que el papa vindria a Montserrat li hauria semblat impossible. I també recordo que, un dia, els més grans, els de vuitè, vam poder parlar amb un dels monjos que estava a la comissió organitzadora, era el pare Bernabé Dalmau, i li fèiem preguntes sobre com aniria, si vindria amb helicòpter, qui hi hauria, on i com seuríem... Però sobretot em va quedar clar en aquella xerrada que les coses venien molt donades.

Què vol dir?

Que tot venia molt fet i decidit per una organització centralitzada de fora del monestir. De fet, em va quedar una anècdota, un detall, que m’ho va fer plasmar.

Quin?

El dia de la visita del Papa alguns monjos portaven una acreditació penjada al coll per poder circular pel monestir i identificar-se. I aquesta acreditació l'havia proporcionat, no sé si algun ministeri o la Conferència Episcopal. Però sí que un organisme extern. Però qui fos que ho va fer hi va fer una falta garrafal. Perquè al costat del nom de la persona hi posava Montserrat. Però van escriure-ho sense la primera ‘t’: «Monserrat». Era l’evidència gràfica que tot plegat venia dat i beneït de fora

En els dies previs, en l’entorn de la comunitat detectava il·lusió, preocupació, expectació o res?

Sincerament, i tenint present que jo llavors tot just era un nen, recordo una sensació d'una certa insatisfacció. D’algun monjo, diria probablement el prefecte, en alguna conversa, no sé si prèvia o posterior, en vaig sentir dir que no acabava de sentir-se còmode amb aquest tipus de visites. Que ho veia com un espectacle pensat per a la televisió, sense proximitat o sense diàleg amb el lloc que es visitava. D'aquest comentari em va sorprendre més que es pogués criticar el Papa. Perquè jo, com a nen, no em qüestionava si estaven bé o malament aquestes visites. I una última anècdota dels dies posteriors.

Expliqui!

La visita del Papa va ser el 7 de novembre i el 22 és Santa Cecília, que és el dia que els nens de l’Escolania de Montserrat fan la votació per escollir qui serà el bisbetó. Una festa que en els dies previs es fa campanya, com si fos electoral, entre els candidats. És un joc simbòlic. I, no sé per quina via, ens va arribar als escolans restes del material, diguem-ne de l’utillatge, que havien creat i disposat per al muntatge de l'escenari per al Papa. I les vam utilitzar. Jo no era molt de fer manualitats, però sí que recordo una moqueta blavosa o grisa que la vam fer servir per a la campanya ‘electoral’. I que alguna autoritat del monestir, quan ho va veure va fer el comentari: «Mireu, almenys ha servit per a alguna cosa, l'escenari».

Subscriu-te per seguir llegint