Lleó XIV veurà el progrés a Montserrat 44 anys després del pas de Joan Pau II

Quan Lleó XIV posi els peus a Montserrat hauran passat 44 anys i 7 mesos de l’única presència al monestir d’un predecessor en el càrrec. La de Joan Pau II, el 7 de novembre del 1982. Un salt pràcticament quatre dècades i mitja, durant el qual el santuari ha mantingut la seva essència espiritual, cultural i social, i a grans trets ha preservat la seva imatge general (una fotografia des d’una perspectiva global s’hi assemblaria força). Però en aquest temps hi ha hagut canvis rellevants, tant des del punt de vista de l’ordre intern, com de l’urbanisme i la mobilitat, per situar alguns àmbits.

Una comunitat connectada al món

Si bé ja durant el segle XX la de l’abadia de Montserrat va ser una veu que es va sentir en més d’una ocasió de portes enfora i que era coneguda fins i tot internacionalment, i que històricament ha estat un monestir obert a les peregrinacions, la vida de la comunitat era plenament interna i relativament poc accessible. Inclosos els anys 80, quan hi va ser Joan Pau II. Superat el primer quart del segle XXI, els monjos segueixen conreant el que és la senya d’identitat, el lema de la regla benedictina que, ampliat com a divisa del mil·lenari, marca com a pautes «Ora, Lege, Labora, Rege te Ipsum, In Communitate». L’oració, l’estudi, el treball, l’autodisciplina i la vida comunitària.

Però el que es trobarà Lleó XIV és una comunitat connectada de ple al món global, sobretot a través de les noves tecnologies. Va ser de les primeres grans institucions a dotar-se de pàgina web, des d’on, actualment, es pot conèixer la nombrosa activitat que genera o, per exemple, fer reserves en línia per a allotjar-s’hi o per assistir a les misses, al virolai o pujar al cambril de la Moreneta. La comunitat de monjos és present (i molt activa) a les xarxes socials més conegudes i té el seu canal de YouTube a través del qual emet directes (les misses) i penja reportatges del dia a dia, entre altres.

Un gran salt turístic

Montserrat va esclatar a la segona meitat del segle XX com a pol de turisme, més enllà dels pelegrinatges, sobretot durant el darrer quart, que és quan rep Joan Pau II. Tot i que no hi havia un sistema de control i recompte prou acurat, a l’última dècada del segle passat va quedar molt establert un llindar, que era el dels 2 milions de visitants anuals.

En aquest nou segle aquesta atracció turística ha seguit creixent, sobretot a través de la internacionalització. I, amb uns sistemes de registre molt més acurats i fiables, aquella xifra de 2 milions l’any s’ha superat a bastament en la majoria d’exercicis (tret dels marcats per incidències com la covid o les esllavissades), fins a gairebé normalitzar els 2,5 milions i registrar rècords (en dues ocasions) de 2,7 milions.

Una basílica molt més lluminosa

Tot i que exteriorment no ho pugui semblar, interiorment la basílica de Santa Maria de Montserrat és força diferent avui de la que va trepitjar Joan Pau II. Sobretot, és molt més lluminosa. Gràcies a les intervencions que, principalment durant les últimes tres dècades, s'hi han anat fent liderades de la mà de l’arquitecte Arcadi Pla Masmiquel, figura determinant en la transformació contemporània del conjunt monumental de Montserrat. Va començar amb una rehabilitació urgent de les cobertes, però en aquest procés va recuperar els volums originals del segle XVI, especialment visibles a l’absis, una de les parts més delicades i simbòliques del temple. La intervenció a l’absis va permetre restituir-ne algunes parts, eliminant afegits i distorsions acumulades amb el temps, alhora que es millorava l’entrada de llum natural, clau per reforçar la percepció espiritual i arquitectònica de l’espai.

En aquest mateix context, Pla va integrar solucions tècniques innovadores però discretes, com la incorporació d’un cimbori lleuger que resolia problemes lumínics sense alterar la imatge històrica de la basílica. Paral·lelament, va dirigir una restauració interior de gran complexitat, que incloïa la renovació integral de les xarxes tècniques, sovint amagades però imprescindibles per al funcionament contemporani del temple, així com la intervenció en espais de forta càrrega simbòlica com la capella del Sant Pare, el cambril de la Mare de Déu, el nou remat del campanar gòtic i altres elements patrimonials que habitualment passen desapercebuts per al visitant, però que formen part essencial del conjunt.

Una nova mobilitat

El cremallera de Montserrat, inaugurat l’any 2003, és, sens dubte, una de les grans novetats del Montserrat que rebrà Lleó XIV respecte del de la vinguda de Joan Pau II. Probablement, l’actual pontífex no l’utilitzarà, però serà un element clau per a l’accés dels nombrosos pelegrins que ben segur voldran pujar al monestir en aquella jornada.

De fet, el de la mobilitat dels assistents va ser un dels grans problemes en aquella diada de fa 44 anys, ja que la majoria de pelegrins van pujar fins al santuari a peu sota el temporal. Es van habilitar i altres ho van fer amb l’aeri, però no existia ni el cremallera antic ni el nou.

Un aeri menys

Com a contrapunt al nou cremallera, que restitueix el que hi va haver entre final del segle XIX i fins a mitjan segle XX, un dels mitjans de transport que sí que encara funcionava quan hi va haver la visita de Joan Pau II i que ara ja no existeix és l’enyorat aeri de Sant Jeroni. De fet, el Papa hi va coincidir per poc, ja que oficialment aquest funicular que connectava amb el cim del massís des del 1929 va deixar de funcionar el 1983, un any després de la seva visita.

L’Escolania es ‘feminitza’

Quan Joan Pau II va ser a Montserrat aquell 7 de novembre de 1982, un cop salvada la complicada arribada i refugiat de la pluja a la basílica, va dedicar una part de la visita a conèixer, saludar i compartir unes paraules amb un dels emblemes del monestir: l’Escolania. Tot un grup de joves nois del cor de veus blanques van viure aquell moment. 44 anys i mig després, també aquest símbol ha tingut un canvi més que rellevant. L’11 de setembre del 2023 va ser per a Montserrat, més enllà de la celebració de la Diada, una jornada inèdita i històrica.

Gairebé un miler d’anys després que la comunitat benedictina s’emplacés Montserrat, i després de set-cents anys de la creació de l’Escolania, catorze noies van entrar a formar part del primer cor mixt de la història d’aquestes veus, en el que s’ha anomenat Schola Cantorum.

Les places s’han transformat

La segona gran etapa del treball de l’arquitecte Arcadi Pla Masmiquel a Montserrat va començar l’any 2000 amb el projecte de reordenació de les places exteriors i la definició dels nous accessos, un projecte que es va executar en set fases successives fins al 2012. Aquella intervenció no només resolia qüestions funcionals, sinó que redefinia la relació entre arquitectura, espai públic i visitants.

En lloc de la plaça atrotinada on el 1982 es va muntar el gran escenari des d’on Joan Pau II havia d’oficiar una missa multitudinària (desfigurada per la pluja), ara Lleó XIV hi trobarà una entrada final molt més amable i atractiva davant de la façana del monestir. Espai que al llarg de la celebració del mil·lenari es va convertir, tal com volia i ho definia la comunitat, en la gran plaça de Catalunya, ja que va ser l’escenari de la majoria d’actes i manifestacions culturals.

Un museu del segle XXI

Estretament lligada a la remodelació de les places i la restitució de tota la complexa estructura inferior, que va permetre guanyar nous espais a sota, un dels canvis més notables que hi ha hagut en aquest interval entre les dues visites papals ha estat el museu. Un centre que s’ha posat del tot a l’alçada del nou segle i del que demanden els visitants. Per començar, fins a aquella intervenció tenia un accés del segle passat, al mig de la plaça i més semblant a una entrada al ‘metro’ que no pas a un espai d’enorme potencial i fons cultural.

Es va canviar pel que és avui, una portalada en el vial d’accés a l’abadia, àmplia i d’estètica moderna, ben visible, que convida i crida el visitant a entrar-hi. Les zones que es van restituir sota les places han permès guanyar molta més amplitud per al museu i, recentment, obrir-hi un nou espai expositiu que juga amb l’última tecnologia, i també per disposar d’una gran sala d’actes.

La basílica té veu

A banda que la visita de Joan Pau II va acabar sent molt fugaç i atropellada, si s’hagués donat el cas gairebé no hauria pogut escoltar la ‘veu’ de la basílica, ja que en aquell moment tenia un orgue ‘amagat’ al presbiteri a causa dels seus anys i ús intensiu. Per contra, Lleó XIV sí que podrà gaudir, si així es presta en la seva visita, d’una sonoritat precisa i elevada. La de l’orgue que es va beneir el 21 de març del 2010, ubicat al lateral esquerre de la nau principal.

Un dels més grans de Catalunya, amb 4.242 tubs, 63 registres, 4 teclats manuals (de 58 notes) i un teclat de pedal (de 32 notes), transmissió mecànica per a l'accionament de notes, transmissió elèctrica per als registres, una consola de finestra al cos principal i una segona consola elèctrica al presbiteri. L'orgue fa 12,5 metres d'alçada i pesa 12.000 quilos. La seva construcció, a càrrec de l'empresa Blancafort, Orgueners de Montserrat, va ser totalment artesanal i a mida i van caldre 36 mesos, amb unes 22.000 hores de treball, per fer-lo.

De l’aluminosi a la modernitat

Tot i que en aquell moment encara es desconeixia, Joan Pau II va visitar el 1982 un Montserrat que tenia alguns dels edificis de serveis ‘malalts’. Va ser a gairebé una dècada després de la seva presència que es va detectar en alguns d’aquests immobles, com era el cas de l’edifici de cel·les (hostatgeria de visitants) de l’Abat Marcet i el de Nostra Senyora patien una patologia que havia començat a aflorar arreu de l’Estat: el de l’aluminosi. Derivat d’un formigó porós i de mala qualitat que s’havia utilitzat àmpliament entre els anys 50 i 80 del segle XX i que deteriorava els edificis i en feia les estructures insegures. Al llarg de la darrera dècada del segle passat es van destinar molts milions a renovar aquests immobles i deslliurar-los d’aquesta deficiència.

Va ser el primer pas cap a una renovació gairebé integral de la major part d’aquests edificis de serveis entorn del monestir. Una remodelació que sobretot es va accelerar després dels aiguats del 10 de juny del 2000.

Aquell diluvi de fa 26 anys va arrossegar tones i tones de còdols, aigua i fang a les dependències montserratines, especialment a tota la zona de la plaça de l’Abat Oliba i on ara hi ha l’estació superior del cremallera. És a dir, allà on es concentren majoritàriament les dependències de botigues, cafeteria i serveis diversos.

Aquell fet, i aquella necessitat obligada de rehabilitació, va suposar una empenta definitiva. De manera que durant la primera dècada d’aquest segle es va passar de la decadència precedent (i els estralls de l’aiguat) a la funcionalitat i la modernitat.

Subscriu-te per seguir llegint