La data de la visita papal està marcada a Montserrat per una catàstrofe

El dia que Lleó XIV visitarà el monestir no és una data qualsevol per a Montserrat. Ara fa 26 anys, la jornada va quedar marcada en la història mil·lenària de l’abadia. Però no pas a foc, sinó amb aigua. El 10 de juny del 2000 va esdevenir un diluvi catastròfic que va afectar tot Catalunya, però molt especialment el Bages sud i tot l’entorn del massís, i encara més concretament l’àrea més turística. Curiosament, l’única visita que fins ara ha fet un Papa a Montserrat (Joan Pau II, el 7 de novembre del 1982) va estar absolutament marcada també per un temporal que va trasbalsar la seva presència de dalt a baix i va causar danys personals i materials.

La jornada que complirà aniversari coincidint la presència al monestir del nou pontífex va agafar per sorpresa tothom a qui va afectar. Les primeres clarors del dia (d’hora, perquè al juny l’albada és matinera) encara van permetre veure la dimensió que havien agafat les aigües. Però va ser ja de matí, amb aquestes mateixes aigües rebaixades, que es va percebre la dimensió de tot plegat. I amb el pas de les hores, sumant escenaris destrossats i víctimes mortals (cinc en total), la magnitud de la tragèdia.

Situem-nos. Matinada del 10 de juny del 2000. Dimecres se’n compleixen 26 anys. «Diluvi catastròfic» era el titular de portada amb la qual arrencava l’edició especial que Regió7 va publicar l’11 de juny del 2000. I és que de la nit al dia carrers i carreteres, viaductes i cases centenàries havien quedat arrasats, desmuntats i, en el cas dels cotxes, arrossegats, amuntegats i esclafats per la força de l’aigua derivada d’una pluja que, per la seva quantia i concentració en l’espai i el temps, va generar avingudes curtes però d’una enorme violència.

Torrentades que van fer seus durant llargs minuts espais que habitualment li quedaven allunyats, que van arrossegar milers de tones de materials que van actuar com a projectils o barrinadors, destrossant tot el que se’ls posava per davant. Aquella matinada d’aigua desfermada va deixar un rastre colpidor de destrucció material i tres víctimes mortals directes (una veïna de Sant Vicenç de Castellet i dos germans d’Esparreguera), que posteriorment, amb les tasques de recerca, s’ampliarien a cinc.

Deu anys després, un dels monjos de Montserrat que va viure aquella situació, Ramon Oranías, apuntava que van ser 30.000 tones de còdols i de fang els que van passar pel nucli urbà de Montserrat, de les quals se n’hi van quedar unes 10.000.

Quan es va fer de dia, el panorama de tota la zona del monestir era de devastació. A la plaça de l’Abat Oliba es van arribar a acumular més de dos metres de còdols, grava i fangs, arrossegats des del capdamunt del vertical torrent de Santa Maria, que durant prop d’una hora es va convertir i una cascada d’aigua que empenyia tones i tones de materials. I que va apilonar com si fossin de joguina els vehicles que hi havia aparcats en aquella zona, llançant-ne una vintena al que ara és l’espai que ocupa l’estació soterrada del cremallera. Aquell matí la plaça del monestir es va despertar plena de papers de l’arxiu, les botigues de records van quedar destrossades; la cafeteria, plena de còdols fins a l’alçada de la barra de servei.

La zona de les cel·les era una muntanya de grava; va quedar negat l’edifici on en aquell moment residien provisionalment els nens de l’escolania, i nombroses dependències interiors de l’abadia van quedar inundades i inutilitzades per l’aigua i el fang, amb el mobiliari convertit en andròmines. Les esllavissades a la muntanya van provocar que el monestir quedés aïllat per carretera durant unes hores i els bombers van haver d’evacuar unes 300 persones amb helicòpter.

Tres mesos després encara es treballava a Montserrat en les tasques de neteja. Des de llavors, la canal del torrent de Santa Maria va canviar completament de fesomia. Als peus de Montserrat, els torrents que en baixen i que acaben derivant en rieres van sembrar aquell dia de fa 26 anys la destrucció a les poblacions de les quals forma part el massís.

La desgràcia, però, va esdevenir un punt d’inflexió, en el cas de Montserrat. Just quan l’abadia havia començat a posar els fonaments, a 25 anys vista, de la celebració del mil·lenari (que va tenir lloc el 2025). Aquell aiguat es va endur per davant un Montserrat que, tot just iniciat el nou segle, presentava una imatge antiquada, molt més pròpia del que havia quedat enrere. L’obligada necessitat de refer d’aquell desastre natural un espai de referència a Catalunya va ajudar-lo a fer el salt cap a la modernitat.

El Montserrat que veiem avui és el resultat d’una profunda transformació que ha tingut lloc, justament, en aquests 26 anys que ens separen d’aquell desastre natural.

Subscriu-te per seguir llegint