L’abat de Montserrat, en l’acte del centenari de Cassià Just: «Era tan bo, que li dèiem l’avi mestre, més que el pare mestre»

L’home espiritual, el de mentalitat hospitalària i l’home compromès amb la cultura, la llengua i la tradició catalana. És el perfil tridimensional que aquest divendres s’ha projectat i posat en relleu de la figura de Cassià Maria Just, qui va ser abat de Montserrat durant més de dues dècades, i que va deixar una empremta profunda. Diferents vessants que li han estat reconeguts i exalçats en el que ha estat l’acte central del centenari del seu naixement, que és una de les commemoracions oficials decretades pel Govern per a aquest 2026. Un acte que ha tingut com a escenari l’auditori del Palau de la Generalitat i que ha estat presidit pel conseller de Justícia i Qualitat Democràtica (departament dins del qual hi ha Afers Religiosos), Ramon Espadaler.

Un acte en el qual ha intervingut l’abat actual, Manel Gasch, que ha ressaltat del seu predecessor en el càrrec (entremig hi ha hagut els abats Bardolet i Soler) trets personals com la bonhomia i la murrieria. El primer, amb un record dolç de quan el va tenir com a mestre de novicis: «Era tan bo, que entre nosaltres li dèiem l’avi mestre, més que el pare mestre».

El segon, amb una anècdota, després d’afirmar que «era molt llest per a passar un missatge». Així, Gasch va recordar que en la darrera visita de Franco a Montserrat, que ell va haver de rebre com a prior del monestir, la gent afí cridava el seu nom dins de la basílica: ‘Franco, Franco!’; i ell, sense tallar-se com diríem ara, li va dir: ‘Perdone excelencia a estos mal educados que gritan dentro de la Iglesia’.

L’actual abat ha començat el seu parlament imaginant-se Cassià Just «mirant-nos des del cel, amb aquella cara de murri, serena, d’estar de tornada de tot, però mai indiferent, en pau, com dient: ‘mira què fan ara’, encara se’n recorden de mi, cent anys després de néixer i divuit després de morir. Però la veritat més autèntica és que sí que el recordem perquè fou un home que deixà una empremta profunda en tot allò que va fer, en tots aquells que va tractar».

Empatia i sensibilitat

Manel Gasch hi va conviure 12 anys com a monjo, un temps de tracte del qual en subratllava, en primer lloc, «l’amor incondicional a Montserrat». I rememorava «l’impacte» que li va suposar el dia que l’abat Sebastià Bardolet va nomenar Just mestre de novicis: «Un home que ja pertanyia en aquell moment a la mitologia de Montserrat i de Catalunya». I en aquest sentit destacava que «la primera gran lliçó que ens va donar com a mestre va ser acceptar aquesta responsabilitat monàstica en aquell moment vital, que mereixia una jubilació. Ho diu tot de la seva estimació a la comunitat».

L’ara abat de Montserrat s’ha referit a dos altres trets remarcables: l’empatia i la sensibilitat. Del primer ha dit que «tenia una qualitat innata per les relacions humanes. La capacitat d’acollir tanta gent pel do d’una simpatia natural que el feia proper, molt proper [...] Va arribar a tenir un tracte cordial amb persones que pensaven molt diferent d’ell».

Quant a la sensibilitat, Gasch ho definia per «la capacitat per captar la profunditat de cada persona i d’adonar-se de la bondat. Especialment de la maduresa en la relació amb Déu. Però d’una manera tan peculiar que no forçava ni tan sols la conversió a la fe. Preferia veure-la tot i que la persona no la formulés».

L'episodi de Carod-Rovira amb ETA

Aquest acte central de l’Any Cassià Maria Just ha plantejat una aproximació a la seva figura mitjançant una conversa amb tres persones que des de diferents vessants hi van tenir contacte personal: el filòleg, escriptor i expolític Josep Lluís Carod-Rovira; l’educador, filòleg i polític Ignasi Garcia Clavel i el musicòleg, antic escolà de Montserrat de l’època del pare abat Cassià, Joaquim Garrigosa.

«Cassià Maria Just, de mentalitat hospitalària, va mantenir sempre un diàleg franc i obert amb els altres, fossin o no afins al seu pensament i a la seva sensibilitat. Compromès amb la cultura, la llengua i la tradició catalanes». Aquest ha estat un dels principals missatges que s’han llançat per glossar la figura de l’exabat, posant especialment l’accent en la persona que, des d’un càrrec molt representatiu i simbòlic, va destacar per «la defensa dels drets de la pàtria, especialment en contextos difícils, en què defensar el patriotisme era objecte de persecució o incomprensió».

Josep Lluís Carod-Rovira n’ha subratllat que «durant tot el seu abadiat, es va reforçar com una persona amb una enorme autoritat moral, i va ser un referent cívic més enllà dels límits estrictes de la seva pròpia confessió religiosa. I això és una cosa de la qual avui el nostre país n’està molt deficitari. Tant la societat catalana, dins la qual hi ha l’Església catòlica, estem mancats de referents col·lectius, d’autoritats morals». L’ha resumit com una figura «d’una humanitat sense límits».

Carod Rovira n’ha recordat un moment especial, quan ell era conseller en cap, i que va tenir molta transcendència. Va ser el 2003, abans de la seva famosa reunió que Carod-Rovira va tenir amb membres de l’organització terrorista ETA i prèviament va voler conèixer l’opinió de diverses persones, entre les quals va acudir a Cassià Just (que llavors ja feia anys que no era abat), deixant clar que «l’única responsabilitat d’aquella trobada era meva», i de la qual, recordava, que «vaig trobar en ell allò que costa tant, com és respecte, bonhomia i, sobretot, humanitat».

El conseller de Justícia i Qualitat Democràtica, Ramon Espadaler, ha tancat l’acte afirmant que Cassià Maria Just «com una figura polièdrica, però profundament coherent. Coherència que és el sòlid ancoratge en la seva formació i en el seu compromís benedictí. Però alhora, aquell labora que s’expressa en múltiples àmbits: en el treball en pro de la convivència, en pro del respecte, en defensa de la llengua, del que representa i és el país».

Subscriu-te per seguir llegint