Ricard Buxó, instructor de submarinisme: «La degradació del mar està arribant a nivells que no pensava que veuria mai»

Ha fet més de sis mil immersions i encara li fa il·lusió capbussar-se a explorar nous racons de coral a la immensa Indonèsia, on viu. Pioner dels creuers de submarinisme a Raja Ampat, una de les destinacions més apreciades del món, Ricard Buxó ha viscut una vida d’aventura, tant marítima com empresarial. Apassionat i eloqüent amb la seva planta de jove de 62 anys, procura tornar cada any al Bages, on té família i moltes arrels.

La seva vida és el somni de molts: guanyar-se la vida fent immersió entre corals.

Sí, però no és tan ideal com sembla. Al començament de tot, quan jo al·lucinava amb qualsevol cosa, el Pep Moll em va dir: de vacances en un vaixell tot és molt bonic: brisa a la cara, capvespres màgics i estels al cel. Però quan hi treballes vas pendent de si tens prou combustible, de si l’estiba està ben feta i de com està el mar. I és així. També hi ha bons moments, però es perd el romanticisme. Molta gent et diu que el seu somni és treballar a Raja Ampat, però quan ho han fet tres mesos ja se n’han cansat. Per això costa tant trobar bons instructors.

O sigui que establir-se no va ser fàcil?

Els inicis van ser molt durs. Ara els meus guies tenen un camarot amb aire condicionat i vistes al mar i els sembla poc. Jo vaig començar fregant la coberta i dormint a terra en un vaixell d’un egipci que em va estafar. I el primer cop que vaig tenir una feina d’instructor, a Egipte, vaig haver de reorganitzar el vaixell i els equips perquè tot era un desastre. Només feien sortides d’un dia, i vaig ser jo qui va proposar muntar un dipòsit gran d’aigua i fer-ne de més llargues amb un capità amb qui només m’entenia amb les quatre paraules d’àrab que jo havia après. Portava a fer submarinisme gent que tenia més experiència que jo!

Però va acabar coneixent-ho a fons.

Sí, m’ho apuntava tot. I com que havia après una mica de topografia amb el meu pare, vaig començar a dibuixar les immersions que feia. Vaig empassar-me totes les guies de peixos que vaig trobar i vaig anar ampliant el que sabia. Al cap d’un temps vaig posar tot el que havia après en un llibre que s’ha venut bé.

I quan ja ho tenia molt vist, Indonèsia.

Sí, era un moment en què el país sortia de l’època de Suharto i volia donar facilitats al turisme. Amb l’Enrique Rubio, que des de llavors ha estat el meu soci, i amb altres inversors, el 2001 vam posar en marxa l’Ondina, un vaixell per fer immersió que es va construir a Sulawesi inspirat en les velles goletes i a l’estil local. Va ser molt complicat, i a més amb pressió, perquè ens havien posat data per rebre els primers clients. El resultat va ser una mica rudimentari; al començament queia tot. A les portes no hi havia manetes! Vam començar a bufetades. I a això hi has d’afegir el que suposa posar-te al davant d’un equip de gent local amb una llengua que no llavors no coneixia.

Indonesia el va rebre bé?

Al principi ens van posar una catifa vermella, però això s’ha acabat. Ara ja tenen de tot, Djakarta està ple de milionaris, sobretot xinesos de segona generació, i sembla que els de fora els fem nosa. Indonèsia ja es comporta com un país ric, encara que hi hagi molts pobres. I l’administració és com la d’Espanya en temps de Franco.

El mercat, però, el tenia verge.

Sí, Indonèsia és tan gran com Europa i només hi operaven una dotzena de vaixells. Ni tan sols no existia una guia d’immersions. Ho aprenia tot sobre la marxa. Vaig tenir temps, perquè vaig estar vuit anys portant totes les expedicions i vivint molta part de l’any al vaixell. A partir de 2003 ens vam anar especialitzant en Raja Ampat, que és un lloc extraordinari. I amb els anys, m’he anat quedat a dirigir la companyia des de Bali.

El negoci va funcionar de seguida?

No. I ens va passar de tot. L’11-S, el tsunami de l’Índic, la guerra d’Iraq... El turisme no acabava d’arrencar. El vaixell agradava, però tothom ens deia que era massa lluny. A partir del 2007, Raja Ampat i Komodo es van posar de moda i tot va canviar. Llavors vam posar en marxa el segon vaixell, l’Oceanic. Malauradament, se’ns va cremar: un petit fum a la sala de màquines i en vint minuts tot eren flames. El temps just perquè ningú no es fes mal.

Com és la gent quan va a bussejar?

Cada grup és un món. El primer talent que ha de tenir un director de creuer és saber detectar què vol el grup per poder-li donar. No és el mateix una colla de gent jove que va a buscar corrent i taurons que un grup de gent molt experimentada. I també podem fer coses una mica a la carta si el grup és molt variat. Per això tenim diferents guies i diverses zòdiacs. I també varia per nacionalitats: els americans són molt exagerats per bé i per mal, el francesos i belgues són molt llançats, els suïssos, educats, els espanyols experimentats són molt de comparar-ho tot amb altres llocs...

Ha tingut algun ensurt seriós?

Deixem que la gent vagi força a la seva i en 30 anys no hem perdut mai ningú. Soc de poques normes: no baixis de 40 metres, no emprenyis la fauna i torna sempre amb una mica d’aire. Però un cop em va desaparèixer un bussejador durant molta estona. Ja tenia el cul ben estret. Me’l van tornar uns pescadors locals. Se’m posen al costat amb la barqueta i em criden: això és teu, no? Vaig intentar pagar pel favor però em van dir que sabien que nosaltres sempre havíem estat molt cooperadors amb la comunitat local; no em van deixar donar res.

Què busca la gent que s’ha apuntat al boom de la immersió?

Els espanyols, de vegades, no saben on van. En tinc molts que no saben la diferència entre un calamar i una sèpia. Hi ha gent molt experimentada, però també n’hi ha que ve a Raja Ampat a veure ‘bitxos grossos’, quan si volen això potser és millor anar a Cocos, si s’ho poden pagar. Amb l’experiència es va valorant menys la foto amb els taurons grossos i més la biodiversitat, que és el nostre punt fort.

Com ha evolucionat l’estat del mar en aquests anys?

Malament. Allà i aquí. Fa poc he estat a Papua-Nova Guinea i he vist molt coral blanquejat, amb aigua a trenta graus. El mar s’està escalfant i acidificant, també per la pol·lució de l’abocament no depurat. Permeten que es muntin resorts precaris per tot arreu sense cap sistema de sanejament, i llavors diuen que la culpa és dels nostres creuers. S’estan cagant ells mateixos al seu propi jardí. A Raja Ampat la situació es va mantenint, però ull.

I la pesca? I els plàstics?

Són els altres dos problemes. Ha fet molt mal la pesca de taurons per tallar-los l’aleta i la pesca amb bombes fetes amb una llauna de beguda, fertilitzants i una metxa. Amb cada una es carreguen cinquanta metres quadrats de coral que no es recuperen mai més. Tot això la llei ho prohibeix, però no hi ha ningú controlant-ho. La degradació està arribant a nivells que jo no pensava que veuria mai.

El submarinisme com hi incideix?

Si n’hi ha molt pot tenir un impacte nociu, però en quantitats moderades té un efecte positiu, perquè els pescadors van menys allà on anem nosaltres. Quan vaig començar a anar a Raja Ampat hi havia molt pocs taurons. Ara en veiem sovint, i de diverses espècies. Ho hem provocat els submarinistes amb aquest efecte de vigilància que generem.

El govern no hi fa res?

Absolutament res. Hi ha entitats ecologistes privades que introdueixen noves espècies, però el govern l’únic que fa cobrar-nos cada vegada més impostos. Si per fer-ho han de declarar zones protegides, les declaren, però després no mouen un dit per protegir-les. Ara mateix, per un creuer amb 16 persones pago 2.000 euros en impostos. Fes números. I no deixen d’inventar-se coses. Serveixes dinars? Doncs taxa de restaurant! Els polítics fan el just per pagar el que els hagi costat la campanya electoral i omplir-se les butxaques. Es una mica com aquí, però a gran escala.

El més extraordinari que ha vist al mar?

Una vegada em van cridar per fer de guia al vaixell del Paul Allen, el cofundador de Microsoft. Un iot de 126 metres amb dos helicòpters i submarí. Era un home molt peculiar. El recullo de matinada, em diu que vol anar a una illa al nord de Bali, i tirem cap allà. Ens llevem al matí amb balenes molt a prop del vaixell. Em diuen que anem a veure-les. Normalment hauria dit que no, perquè amb les zòdiacs les espantem, però aquell cas era diferent. Vaig demanar kaiacs, vam acostar-nos-hi remant mentre l’helicòpter ens indicava on eren, i ens vam passar tot el matí nedant amb tot un grup de catxalots. Vaig acabar cremat pel sol, però amb un somriure d’orella a orella!

Què el va atrapar del submarinisme abans que fos una feina?

Sempre m’ha agradat molt l’aigua, des que el meu pare em va posar unes ulleres per primer cop als cinc anys i el meu tiet de Súria em va fer provar per primer cop una ampolla. La primera vegada va ser com dir: però si aquí hi ha un altre món! Primer era l’ingravidesa en silenci; després va venir l’interès per la vida marina. I encara no m’ho he acabat. A Indonèsia encara hi ha molts llocs que coneixem poc i que és apassionant explorar. Ara mateix, tinc un projecte d’anar a explorar un gran pinacle de més de tres mil metres que no sabem ni on és exactament.

Com busseja ara?

Porto la companyia des de Bali i només vaig al vaixell de tant en tant. Quan hi sóc interactuo amb la gent i dirigeixo però, un cop hem saltat a l’aigua, dels clients se’n cuiden els guies. Jo vaig a la meva i faig fotos. No me’n canso mai.

Subscriu-te per seguir llegint