«Les dones que ocupen llocs per quota i no s’ho mereixen ens fan quedar malament a totes »

Va entrar a l’empresa manresana Inoxforma només perquè sabia anglès i pensant que el seu futur estava en el Dret, però ha acabat dedicant la vida a l’acer inoxidable. Positiva, entusiasta i profundament implicada en el teixit empresarial del Bages, la fa patir que la indústria no atregui els joves.

Digui’m una cosa complicada que estiguin fabricant mentre estem parlant.

Per exemple, som capaços de fabricar una bola amb xapa inoxidable d’un metre de diàmetre que contindrà gas o aigua calenta. Sembla que no tingui importància, però aquestes boles acostumen a ser de foneria o de forja; nosaltres modelem, soldem i mecanitzem acer inoxidable de 12 mil·límetres amb unes resistències increïbles. Li donem una rugositat gairebé tan baixa com la del vidre! Ens ha costat molt i és un orgull.

Algun exemple de productes seus al món?

Molts ajuntaments nòrdics proporcionen aigua calenta als veïns amb sistemes municipals que funcionen amb gas distribuït amb canonades que es liqua quan arriba a les cases. Molts d’aquests sistemes funcionen amb les nostres vàlvules. Ciutats senceres s’escalfen amb tecnologia d’Inoxforma. També hem fet coses com els lectors de tiquets del metro de Nova York. O les carcasses de les cafeteres Illy. En realitat, fem el que ens demanin, a mida. Com si fóssim sastres. Als països del Golf Pèrsic ara hi instal·lem vàlvules que ja no són per escalfar, sinó per refredar.

Rússia havia estat un dels seus principals clients, i s’ha acabat de cop.

Sí, teníem en marxa un inversió molt important a la fàbrica pensant en el mercat rus. Quan va començar la guerra ja havíem construït la nau i el forat per col·locar la premsa. Vam aturar-ho tot. Amb les sancions en vigor, podríem utilitzar països intermediaris com fan moltes empreses, però a cada pas has de pagar una comissió. I el fet que hagin posat les nostres vàlvules en la categoria de material nuclear encara ho fa més complicat. Ha estat un cop molt fort, perquè Rússia suposava el 10% del nostre negoci, però hem trobat alternatives, com sempre.

Pel que vostè n’ha après, què li passa, a Rússia?

És complicat. Ells no ho veuen com nosaltres. Hi ha gent que pensa que Putin ha començat la guerra perquè és necessària per defensar la pàtria. No hi he aprofundit perquè jo procuro no parlar gaire de política en la feina. Fa anys un client alemany em va demanar què pensava sobre la monarquia, li vaig contestar que no servia per a gran cosa, i això va suposar parlar durant tot el sopar sobre el tema, perquè va resultar que ell era molt monàrquic i desitjava que Alemanya també tingués un rei. Des d’aquell dia, procuro esquivar aquestes converses. A Espanya, segons què em diuen de Catalunya, també ho evito. I a més, soc molt culer! O sigui que, moltes vegades, val més mossegar-se la llengua.

I de cop i volta, arancels als Estats Units. Com els han afectat?

A nosaltres, directament, poc, però molt a clients nostres que depenen del mercat americà. S’està venent amb un recàrrec del 30%, i això vol dir que, tard o d’hora, els americans trobaran un proveïdor més barat. Jo crec que no ens hem d’espantar i ho hem de veure com una oportunitat, en el sentit que aquesta situació pot millorar la nostra competitivitat respecte de Xina.

Doncs parlant de Xina: com la veu, ara que ja no és només un país barat?

Que un país que exporta de tot compri el nostres productes per a nosaltres és un orgull. De moment, encara oferim més qualitat que ells. Però ja no estan tan lluny del que fem nosaltres, tenen moltes ajudes del govern, són molt treballadors, molt disciplinats, tenen un flexibilitat laboral que nosaltres no hi podem ni somniar i, encara que els seus costos laborals estiguin pujant, jo no crec que els arribi a veure mai igualats amb els nostres. Son un competidor que fa por.

A les pàgines d’internacional hi busca quin govern li ha muntat avui un embolic?

Sí, quan vaig començar a treballar pensava que, si et dedicaves molt a una cosa, l’aconseguies. Vaig descobrir que no. En vam tenir un bon exemple a l’Iran. Fa uns anys, quan es van aixecar les sancions, vam fer-hi diversos viatges. Vam fer visites, vam explorar clients i, just quan ja ho teníem tot a punt per començar, patam, els americans tornen a imposar les restriccions. És frustrant però, què hi pots fer?

Té malsons de canals tancats i estrets bloquejats?

No. Molts clients tenen doble proveïdor per evitar riscos, i quan passen coses d’aquestes tenim l’oportunitat de competir amb l’altre sent més ràpids i més flexibles. El que passa és que, en aquests casos, s’incrementen els costos. Pugen els preus, hi ha qui se n’aprofita i encara es genera més inflació.

S’ha fet un manual del que funciona a tot el món i el que no funciona enlloc?

Ser professional funciona a tot arreu. Però tenir la confiança d’un client costa a qualsevol país. El cara a cara és molt important. A Inoxforma hi creiem molt. La cultura nacional és important: no és el mateix negociar amb uns interlocutors que els entens que amb uns finlandesos que no saps què diuen quan parlen entre ells i tampoc no pots deduir què pensen perquè són inexpressius. Però el component personal és encara més important. Al final, el truc és empatitzar i posar-te al lloc dels altres. Procurar no jutjar, entendre que tots som persones i que la gent que no fa les coses com tu no és ni millor ni pitjor.

I en aquest món d’homes, què ha suposat ser una dona?

Evidentment, he tingut moments desagradables. Al començament, per exemple, sentia dir ‘aquest collons de nena’. Vaig patir molt presentant-me a Alemanya, joveneta i poca cosa, a substituir tot un senyor alemany. I sobta trobar-te amb un rus, donar-li la mà, i que no te l’agafi perquè a les dones no les toquen per respecte. A l’Iran, en la primera trobada, encara que parlés jo els interlocutors es miraven el senyor Serra , el conseller delegat. Coses així, n’he viscut unes quantes.

O sigui que n’ha pagat un preu.

Sí, però me n’he anat sortint. No ha estat traumàtic. Jo estic molt en contra de mesures com fixar quotes de dones als consells d’administració. Les que ocupen per quota llocs que no es mereixen ens fan quedar malament a totes. Jo assumeixo que sóc mama. La mama és la mama, i ho he encaixat amb una carrera professional, no hi he renunciat. Això el que suposa és que, com que el temps és limitat, no tinc temps per a un altre hobby que estar amb les meves filles. Quan ja no siguin petites, suposo que en podré tenir algun altre.

Vostè treballa amb màquines enormes. La grandària és sexi?

Sí. Sí que ho és. Acabem de comprar un torn japonès que no n’hi ha cap de tan gran a Europa. Te’l mires i sí, és sexi. Però hi ha coses molt petites encara més difícils i importants. I el que hem d’explicar és que tota la indústria és sexi, a veure si fem venir els joves, que ens costa moltíssim. Muntes un curs de tatuador i omples. En muntes un de soldador per a una feina ben pagada i no hi ha manera. Costa d’entendre. Molta gent considera les fàbriques llocs bruts i sorollosos. Hem de fer veure que això ja no és així.

Els polítics prediquen que ens cal tenir indústria. Fan prou perquè n’hi hagi?

Jo no em queixo de que no ens ajudin. Només demano que ens deixin treballar. Que siguin menys intervencionistes i que no posin tantes regulacions a qui té iniciativa.

Manresa és un bon lloc per treballar?

Sí, molt. Jo porto un llibre sobre el Bages i l’ensenyo als clients. Estic molt orgullosa de ser d’aquí i no he volgut aprofitar mai les oportunitats que hem tingut de portar certs processos a països ‘low cost’. Ens hem organitzat per poder-ho fer tot a Manresa, perquè és el que ens agrada.