La veïna de Navarcles, Mònica Castro, rep el tercer trasplantament de ronyó després de quasi dos anys d'espera

Feia quasi dos anys que estava en llista d'espera per rebre el seu tercer trasplantament de ronyó, fins que el passat dimarts va rebre una trucada en què li deien que ja en tenien un per a ella. De seguida, es va desplaçar a Barcelona, li van fer les proves pertinents i l'endemà a primeríssima hora ja entrava a quiròfan. Ara, la barcelonina establerta a Navarcles Mònica Castro, que conviu des dels 14 anys amb un trastorn renal conegut com la malaltia de Berger, ja es troba a planta per iniciar el seu procés de recuperació plena de positivitat.

La seva malaltia, una afecció hereditària que li provoca un deteriorament progressiu dels ronyons, va fer que als 18 anys hagués de començar el tractament de diàlisi i, cap als 20, rebés el seu primer trasplantament. Després de tants anys convivint-hi, assegura que la resiliència s'ha convertit en la seva millor aliada i, per recordar-s'ho cada dia, duu un tatuatge al braç que diu: "Jo puc". "Hi ha moments millors i pitjors, però n'he passat tantes que he après a conviure amb això", explica.

Segons explica a aquest diari, des que li van comunicar que havien trobat un ronyó compatible amb ella "tot va anar molt de pressa". I tot i que durant l'operació hi va haver "un petit ensurt" a l'hora de treure-li el ronyó que tenia, celebra que es van poder solucionar i que, en aquests moments, ella es troba del tot bé.

Per a ella, una de les coses més dures ha estat la llarga espera per rebre el tercer trasplantament. "Aquest setembre hauria fet dos anys", puntualitza Castro. En tot aquest temps, ha hagut de fer sessions d'hemodiàlisi des de casa uns quatre cops per setmana. "Hi ha moments difícils. Ara, a l'estiu, per exemple, es fa complicat haver de limitar la quantitat d'aigua que beus perquè no hi hagi retenció de líquids", comparteix.

I tot i que ella sempre es mostra positiva, reconeix que per al seu entorn és difícil perquè "no surten d'una i ja es troben amb una altra". "Al final, a mi em posen l'anestèsia i no me n'adono res, però ells, que es queden a fora esperant que tot acabi, viuen la part més complicada", explica. Així i tot, agraeix profundament el suport incondicional dels seus familiars, que li és imprescindible per tirar endavant.

"M'adono que hi ha molt desconeixement"

El cas de la Mònica Castro es va fer conegut a finals de l'any passat després que compartís el seu testimoni a la gala d'El Monòleg de l'Any de Quim Masferrer per a 3Cat i també en una entrevista per a Regió7. Des de llavors, assegura que molta gent la reconeix i la para pel carrer per demanar-li com avança i si es troba bé.

I arran d'això, s'ha adonat que "entre les persones que, per sort, mai s'han trobat amb problemes renals, hi ha molt de desconeixement sobre el tema". En aquest sentit, explica que quan els deia que encara no tenia hora per fer el trasplantament, la gent se sorprenia molt i ella havia de respondre'ls que "no és tan fàcil i que costa trobar un ronyó que sigui compatible".

Sigui com sigui, Castro ha après a conviure amb una malaltia crònica que, tot i obligar-la a estar sempre alerta, no deixa que l'enfonsi. La clau, explica, és no deixar que aquesta condició defineixi la seva existència i quelcom que la faci sentir útil. «Jo participo en política, ja que estic vinculada a Junts al Bages, i això també m'ajuda a tirar endavant dia rere dia», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint