El foc que ha cremat a Guadalajara té grans similituds amb el d'Aguilar de 1998

L'incendi forestal que ha cremat més de 32.000 hectàrees a la Serra Nord de Guadalajara ha fet pensat inevitablement en un altre dels grans incendis que ha patit la península: el d’Aguilar de Segarra de 1998. Aquesta setmana n’ha fet 28 anys.

Més enllà de la superfície afectada, que a Guadalajara supera per poc les 27.000 hectàrees que van cremar a la Catalunya Central, més enllà que les dates gairebé són les mateixes, ambdós incendis comparteixen els mateixos ingredients que caracteritzen els anomenats grans incendis forestals: una entrada gairebé immediata en una massa forestal contínua de pi, combustible molt disponible, condicions meteorològiques extremes i una propagació ràpida que supera la capacitat d'extinció directa.

El 18 de juliol de 1998 a Aguilar de Segarra començava un dels incendis més grans que ha patit el país. En molts punts de la Catalunya Central, se superaven els 35 graus de temperatura i hi havia una humitat molt baixa. El foc es va donar per controlat l'endemà, però es va reactivar i va acabar unint-se amb un segon incendi que es va declarar a Cardona. En poques hores tenien un únic front de 25 quilòmetres, que va superar de llarg la capacitat d'extinció dels Bombers. De fet, en 12 hores van cremar gairebé 18.000 hectàrees i es va convertir en l'incendi més ràpid registrat fins aleshores a Europa. Fa tres anys, Regió7 dedicava un especial a aquell incendi.

Ara, 28 anys després, tot ha canviat força. Els grans incendis són un perill constant, els anomenats focs de sisena generació. Però també ha canviat en l’extinció dels focs, on ja no es combat arbre per arbre, els voluntaris ja no poden entrar lliurement a la zona d’extinció, i es parla molt de gestió forestal, encara que no se’n fa tanta com caldria.

Un dels professionals que va participar en les tasques d'extinció, Marcel·lí Fons, assegura que aquell episodi va evidenciar les mancances del sistema de comandament i coordinació de l'època i va accelerar canvis que avui es consideren imprescindibles. Fons era un bomber ras el 1998, i avui és sotsinspector dels Bombers de la Generalitat de Catalunya. Recorda que "hi havia foc per tot arreu i cadascú treballava allà on podia", resumeix. "Un bomber va agafar un 4x4 i va anar-se’n ell sol a intentar apagar el foc que havia començat a Cardona".

Un abans i un després

L'experiència del 1998 va servir per replantejar bona part del model operatiu dels Bombers. El responsable explica que aleshores la coordinació dels grans incendis depenia principalment de la sala central de Bellaterra, una estructura pensada per a un model de bombers eminentment urbà. "Per això aquí neix el 2002, la Regió d'Emergències Centre, i quan hi ha un sinistre d'aquesta entitat, les accions són molt més ràpides", diu Fons. L'incendi del 1998 també va deixar una altra lliçó operativa. Fins aleshores era habitual considerar controlat un foc relativament aviat. L'experiència va demostrar que un perímetre aparentment estabilitzat podia reactivar-se hores o dies després si no quedava completament assegurat.

En aquests gairebé trenta anys, els recursos disponibles també han evolucionat de manera notable. El dispositiu disposa avui de més autobombes, més mitjans aeris, maquinària pesant, eines per crear franges de protecció i equips especialitzats del GRAF, capaços d'executar contrafocs quan les condicions ho permeten. De fet, aquest Grup d'Actuacions Forestals (GRAF), es va crear arran dels focs de la Catalunya central del 1998. Com diu Fons, "abans tot era bàsicament aigua, i poca cosa més".

"Hem après molt, però encara ens queden molts deures", diu el diputat de Prevenció d'Incendis Forestals de la Diputació de Barcelona, Jordi Fàbrega.

Un dels exemples que destaca és la legislació sobre les urbanitzacions. Catalunya continua sent, segons remarca, "l'única comunitat autònoma" que disposa d'una normativa específica que obliga a mantenir les franges perimetrals de protecció al voltant dels nuclis habitats. Aquestes mesures no eliminen el risc de grans incendis, però sí que poden resultar determinants per protegir les persones i les edificacions.

Una altra de les grans transformacions ha estat la consolidació de les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF), que Fàbrega considera una de les principals fortaleses del model català. "Ningú més, ni a l'Estat espanyol ni a Europa, té un model de voluntariat d'agrupacions de defensa forestal com el que tenim a Catalunya", assegura.

L'herència dels incendis del 1998 també es tradueix, segons Fàbrega, en una aposta sostinguda per la prevenció. Durant aquests anys s'han construït punts d'aigua, s'han millorat camins forestals i s'han desplegat plans municipals de prevenció d'incendis a tot el territori. "La Catalunya Central és l'únic territori on tots els municipis disposen d'un Pla de Prevenció d'Incendis", destaca. I si hi ha una iniciativa que Fàbrega considera especialment transcendent és la creació de les associacions de propietaris forestals.

Però també "hem anat enrere aquests 28 anys amb la consciència pública", lamenta. Segons explica, la societat ha anat perdent progressivament la cultura forestal i cada vegada costa més entendre que els boscos necessiten una gestió activa. "Hem perdut la cultura del bosc", afirma. "Hem perdut la cultura d'entendre que tallar un arbre no és un crim. Tallar arbres és necessari per fer sobreviure els nostres boscos", assegura.

Per aquest motiu, reclama reforçar la pedagogia. "Hem de crear molta consciència pública", afirma. Considera necessari portar aquest debat a les escoles i explicar que la gestió forestal no només serveix per reduir el risc d'incendis, sinó també per protegir la biodiversitat, la pagesia i el conjunt del territori. Fàbrega també assegura que els comportaments incívics han augmentat notablement en els darrers anys, especialment després de la pandèmia. "L'incivisme se'ns ha multiplicat per quatre", afirma. Com a exemple, cita l'augment dels abocaments incontrolats al medi natural.

Per al diputat, les lliçons dels grans incendis del 1998 continuen plenament vigents. Aquell foc va demostrar que l'extinció és imprescindible, però que la millor eina per reduir el risc continua sent una altra: preparar el territori abans que comenci a cremar.

Tornant a Marcel·lí Fons, el bomber considera que un incendi de les dimensions del 1998 es pot repetir perquè les condicions meteorològiques poden arribar a ser encara més extremes que aleshores. No obstant això, també defensa que avui el país està molt més preparat per afrontar aquest tipus d'emergències. La descentralització del comandament, la millora dels sistemes de comunicació, la coordinació entre Bombers i ADF, la professionalització dels equips especialitzats i la planificació preventiva del territori fan que la capacitat de resposta sigui molt superior a la de finals dels anys noranta.

Tanmateix, conclou que cap dispositiu és infal·lible si coincideixen els tres ingredients que alimenten qualsevol gran incendi: temperatures molt elevades, vegetació extremadament seca i una gran quantitat de combustible acumulat al bosc. Quan aquests factors coincideixen, adverteix, qualsevol ignició pot convertir-se en un incendi de dimensions extraordinàries.

Subscriu-te per seguir llegint