La informació ens fa lliures… El biogàs, també?

Rèplica a La informació ens fa lliures... també en el biogàs, de Salvador Salat.

Què vol dir exactament que el biogàs ens fa lliures? Lliures del gas natural? De la dependència energètica? O del problema de les dejeccions de milions d’animals que hem concentrat en unes zones determinades?

Posem-hi xifres. El Joint Research Center de la Comissió Europea estima que, aprofitant totes les dejeccions ramaderes susceptibles de digestió anaeròbia, a la UE s’obtindrien uns 16.000 milions de m³ anuals de biometà, uns 160 TWh; i tot el potencial teòric arribaria a 230 TWh. És molta energia, sí, però és només entre l’1,5% i el 2% del consum energètic europeu.

Això no fa inútil el biogàs. Pot ser una bona eina per a gestionar residus en plantes dimensionades segons els recursos locals i minimitzant-hi el transport. El problema és convertir una tecnologia útil en un relat de salvació energètica que justifiqui macroplantes dependents d’un flux creixent de residus.

El purí tampoc no desapareix. La digestió anaeròbia extreu part del carboni, però el digestat conserva el nitrogen, el fòsfor i la resta de nutrients. Si el problema és l’excés de dejeccions respecte de la superfície agrícola disponible, el desequilibri es manté.

També convé saber qui participa en el debat. Salvador Salat –l’autor de l’article– forma part de la junta del Clúster de Bioenergia de Catalunya, i aquest clúster agrupa persones d’empreses energètiques, d’enginyeries, de centres de recerca i altres actors. És perfectament legítim, però cal que se sàpiga que existeixen interessos econòmics molt potents. Igual que existeixen els interessos dels veïns, que també tenen el dret de defensar la qualitat de l’aire, de l’aigua, del paisatge i del model de vida i de territori.

La ciència és imprescindible, però un expert també pot tenir vincles i relacions amb el sector; llavors la transparència sobre els possibles conflictes d’interès és una exigència democràtica.

Això mateix podem dir de l’administració. Pot dictar estratègies, sí, però abans de prendre decisions ha d’exigir dades independents sobre procedència dels residus, transports, emissions, consum d’aigua, destinació del digestat i impactes acumulatius. I, sobretot, no pot avantposar els interessos econòmics als de la ciutadania.

La qüestió, doncs, no és «biogàs sí, biogàs no», sinó quin biogàs, amb quins residus, a quina escala, amb quins impactes i al servei de qui.

Necessitem energies renovables, però la transició energètica no pot basar-se en un model extractiu que castigui el món rural a còpia de macroplantes de biogàs i grans extensions de plaques solars i aerogeneradors. Cal prioritzar l’eficiència, l’autoconsum, la generació distribuïda i instal·lacions a la mida dels residus del territori.

I, sobretot, cal transparència: promotors, enginyeries, experts i administracions han d’explicar els seus interessos i exposar totes les xifres.

La informació i la veritat ens fan lliures. El biogàs només és una tecnologia; no ens farà mai lliures.

Joan Ribera, Quim Castellà, Ramon Sort, Jordi Mas, Isidre Badia, Salvador Jofre, Miquel Sala i Josep Serrat són membres de Mig Cardener Viu