Laura Vilagrà, exvicepresidenta: «La política és d’una crueltat i deshumanització bestials»

«Va ser un honor, però no sempre un plaer». Així és com resumeix Laura Vilagrà (Santpedor, 1976) el seu pas per la primera línia política, que la va portar a ser, durant el Govern de Pere Aragonès (2021-2024), la dona amb més poder en la Generalitat. Després de la voluminosa derrota d’ERC en les últimes eleccions va poder continuar com a diputada al Parlament, però va considerar que era el moment d’obrir una nova etapa. Ens rep al seu despatx com a gerent del Consell Comarcal del Bages des d’on gaudeix de la seva tornada «a la gestió». «Soc feliç sent aquí», resumeix. Estudia un màster en recursos humans, fa esport i dedica a les seves dues filles tot el temps que no va poder en la seva etapa de vicepresidenta. I mira la política des de la barrera: «M’han ofert ser tertuliana, però no em ve de gust. Seria injust que ara pontifiqués sobre què s’ha de fer».

Vilagrà va liderar la Conselleria de Presidència, tot i que bé es podria haver anomenat, de manera informal, la conselleria dels embolics. Per la seva taula van passar les relacions amb el Govern en un moment en què hi havia nou líders independentistes a la presó; va gestionar restriccions per la Covid ; va lluitar per uns Jocs Olímpics d’ hivern que van resultar fallits, i va intentar sostenir un govern de coalició amb Junts que va acabar en divorci. «Vaig fer tot allò perquè no sabia que era impossible portar tantes coses», recorda amb ironia. La seva jornada començava d’hora, al cotxe oficial que la portava de Santpedor a Barcelona. S’havien d’aprofitar tots els viatges: «Al principi em marejava llegint al seient posterior; després, per darwinisme, ja no». «Un dia parlava de funció pública; un altre, d’esports, i al cap de tres dies, de les inversions de l’Estat. I no podia cometre errors, havia de preparar molt les coses», rememora.

‘Cita’ amb el Rei

Un dels primers encàrrecs que va rebre com a consellera va ser el d’establir contacte amb el Rei durant unes jornades del Cercle d’Economia a Barcelona. Feia només uns dies que estava en el càrrec i era una època en què les relacions entre la Generalitat i la Casa Reial estaven trencades. «Recordo que no volia anar-hi», relata. Una vegada allà, va tenir un apart amb el monarca en un sopar de gala a l’Hotel W. Li va exposar que la situació era «tensa» i que hi havia «3.000 represaliats». Es van parlar en català i recorda bé la conversa: «Em va dir: ‘Passaran coses’. Vaig veure que estava al corrent de tot i que, amb més o menys adhesió, estava alineat amb els postulats del Govern [de Pedro Sánchez]». En els següents mesos i anys arribarien els indults, la derogació del delicte de sedició i l’amnistia. La conversa va acabar perquè els responsables de seguretat van dir que ja n’hi havia prou: «Jo els vaig dir, eh, un moment, que jo no volia venir».

Jo sabia que havia anat a la Generalitat a fer d’escut del president

Ni de lluny aquest va ser el moment més complicat, tampoc les difícils relacions amb Sánchez o veure com es trencava el Govern amb el cop de porta de Junts. El realment dur exposa, era quan li tocava parlar amb famílies que «havien patit traumes realment greus». «Recordo una dona que va perdre el seu marit, excursionista, i que a més no trobava el cos. Vaig haver de trucar-li més d’un dia, fer el seguiment, donar-li suport i això era molt dur», exposa. No obstant, assegura que mai es va sentir enganyada pel càrrec que havia decidit assumir. «Jo sabia que havia anat a la Generalitat a fer d’escut del president», conclou. D’aquella etapa recorda amb « orgull» no només els avenços per treure el procés dels tribunals, sinó també la seva aposta per l’esport femení; per reforçar els mitjans de comunicació – públics i privats, recalca – i l’impuls del món local a través de l ’Estatut dels Municipis Rurals.

En política no descanses mai. Renúncies a tot, renúncies a la teva vida

Les xarxes i el rellotge

Aquest estiu es compleixen dos anys des que va deixar la vicepresidència. Al desembre, dos anys des que va deixar l’escó per començar aquesta ‘nova’ vida’. Amb la perspectiva que dona el temps, considera que la política és l ’«ofici més noble perquè consisteix sempre a treballar per als altres», però adverteix que la factura que es paga és alta. El nivell de pressió és «molt fort», els descansos són mínims i l’exposició pública és massa elevada. «La vida política, i en aquests moments cada vegada més, és d’una crueltat i una deshumanització bestials», avisa.

Hi ha dos elements per explicar. El primer, las redes sociales. «Vaig haver de deixar de mirar Twitter i altres xarxes. Insults i atacs cada dia. Ningú ha de viure tal grau de violència». El segon, els «horaris interminables» que et condueixen a «un burn out total». «No descanses mai. Renúncies a tot, renúncies a la teva vida», conclou. No és casualitat que el màster en recursos humans que cursa ara tingui una part dedicada a la salut mental a la feina.

Qui més va patir la seva ‘antiga’ vida, a part d’ella, és clar, va ser la seva família: «Hi va haver moments en què la meva filla tenia crisis d’ansietat. Cada vegada que me n’anava, plorava, m’agafava de les cames i no volia deixar-me marxar. Algunes vegades me la vaig emportar al Palau [de la Generalitat]. Per sort, tot es treballa i ara està formidable, però és que és normal, tenia 7 o 8 anys i necessitava la seva mare a prop». Durant la seva etapa com a alcaldessa de Santpedor (2003-2015), embarassada de dues filles, en va perdre una d’elles. És inevitable pensar que amb una altra feina, amb un embaràs múltiple, «és molt possible que no hagués tingut tants problemes de salut».

Nou finançament

Que hagi deixat la primera línia política no significa que es desentengui de l’actualitat. No fa vida de partit, però aprova que ERC estigui pressionant per aconseguir una millora del finançament. De fet, aquest és un tema que ja va posar a sobre de la taula el seu Govern. Ella va negociar uns quants pressupostos de la Generalitat i el seu diagnòstic és clar: «Educació, sanitat, drets socials, temes territorials... Són reptes que, si no tenim un millor finançament, no podrem sostenir». Sense millorar els recursos de la Generalitat, en definitiva, «cap govern tirarà endavant». «Ho estem veient amb les manifestacions dels professors, dels sanitaris i d’altres sectors que alerten sobre la situació al límit que viuen», argumenta.

En la batalla fratricida que va sacsejar ERC a finals del 2024 va recolzar – des de fora – la candidatura que es va enfrontar Junqueras, l’actual líder del partit. No guarda rancor per l’ocorregut. «En la vida t’has de saber reajustar, així que li desitjo que li vagi bé i que tingui encerts», assegura. De fet, explica que els seus bons desitjos de futur també s’estenen a Junts i la CUP. La seva primera idea política, amb 12 anys, va ser que «volia la independència de Catalunya». Ni tot aquest temps ni tota aquesta experiència política després, no han fet que canviï: «Continuo sent allà. I això suposa molt esforç i que els partits independentistes estiguin forts". Assegura que no es planteja tornar a la primera línia política, però tampoc va sospitar que algun dia seria la vicepresidenta de la Generalitat.

Subscriu-te per seguir llegint