Montserrat: 40 anys d’uns focs devastadors i d’una imatge icònica

7 d’agost del 1986: crema la muntanya de Montserrat. La notícia va córrer de punta a punta del territori. No era l’únic incendi que assolava Catalunya aquells dies, però es tractava de Montserrat. La càrrega emotiva del país estava disparada. Un comunicat del grup feixista espanyolista Milícia Catalana reivindicant l’autoria dels focs va encendre la ràbia impotent d’un país que presenciava com el santuari nacional es podia convertir en cendra. Algunes negligències humanes sense intenció també es van apuntar com a causants del fet.

Més de 60.000 hectàrees a tot Catalunya van sucumbir aquell estiu devorades pel foc. Va ser un estiu que va registrar centenars d’incendis forestals arreu de Catalunya. De tots, el que va afectar Montserrat i el seu entorn entre el 7 i el 23 d’agost va ser ben segur el que va tenir més ressò mediàtic; es van cremar prop de 6.000 hectàrees.

En quatre ocasions, durant aquell any, es van enfilar les flames pels vessants montserratins des dels quatre punts cardinals del massís. En tots els casos, el foc es va originar a les parts baixes del massís menys en el darrer, que va començar a Castellfollit del Boix, en un indret relativament allunyat. Uns boscos espessos, castigats per la nevada de l’hivern anterior que va deixar molta arbreda caiguda, en la seva gran majoria fets de pinedes joves que ocupaven antigues terres agràries abandonades i en continuïtat, van constituir el mitjà òptim per a la propagació del foc, que corria empès pels vents.

Fotografia per la història

I en aquesta successió d’episodis de focs que se superposaven es va generar una de les imatges que més ha quedat per al record i per als arxius fotogràfics: la del monjo de Montserrat Ricard M. Sans traient la imatge de la Mare de Déu del santuari de la Cova per salvaguardar-la del poder destructor de les flames. Una fotografia que va fer la volta al món.

Les flames amenaçaven la cova de la Mare de Déu, on s’havien refugiat alguns bombers. Com cada dia, el monjo custodi, el pare Ricard M. Sans, hi havia baixat des del monestir. Els bombers havien estès una mànega des del santuari que va resultar inoperativa, ja que en part va ser consumida pel foc.

En un moment en què la minva del fum va fer possible la sortida pel camí de la Cova, el pare Ricard va agafar la imatge de la Mare de Déu per si un cas el foc prenia a l’edifici. En la fotografia, que va esdevenir icona de l’incendi, es veu el pare Ricard acompanyat de dos auxiliars forestals manresans. A la dreta, Josep Lluís Bermúdez, per al qual era la primera campanya i que aleshores tenia divuit anys, i al darrere, Carles Perpiñán, que feia la quarta i última i que s’havia acabat de llicenciar en Veterinària. L’autor de la foto va ser Josep Maria Montaner per a l’agència Efe. La imatge va guanyar el Fotopress 1987 en la categoria d’instantànies.

L’afectació del 60% de la muntanya de Montserrat des del curs del Llobregat fins al cim de la Miranda de Sant Jeroni i els milers d’hectàrees arrasades des de Vacarisses i Olesa fins a Castellfollit en el mateix sinistre va començar a gestar-se el capvespre del dijous dia 7 d’agost en un indret comprès entre el paratge pagès del Piteu i el mas de la Calcina, a la fondalada del torrent de Tortuguer que fa frontera entre els termes de Monistrol, Marganell i Castellbell. El foc va ascendir amb rapidesa cap a Santa Cecília.

L’endemà, el vent revifava les brases i el foc s’estenia cap al monestir de les monges benedictines de Sant Benet de Montserrat, la colònia Puig i la font dels Monjos; les flames van travessar la carretera de Montserrat. Per la part alta, el foc s’encarava a la canal de Sant Jeroni. Les flames també van baixar fins a tocar de les cases de Monistrol, Marganell i Sant Cristòfol.

La importància donada al foc de Montserrat es resumeix en la crida feta per l’alcalde de Castellgalí, que va posar en moviment voluntaris de tota la comarca amb trucades a alcaldes i personal de pes en el món forestal de la comarca. Pagesos amb tractors i dipòsits d’aigua provinents de Sant Mateu, de Súria, de Castelladral, de Santpedor i d’Oló van fer cap en quantitat fins al punt de col·lapsar el camí del Casot entre Sant Cristòfol i Marganell. Amb tots aquests contingents es va capgirar la situació i el dissabte el foc restava controlat. S’havien cremat ja unes 750 hectàrees i les flames havien llepat indrets emblemàtics com la canal de Sant Jeroni, una veritable xemeneia per la qual el foc podia abastar ràpidament l’interior abrupte del massís.

El dijous dia 14 salta l’alarma novament: un camió que circulava en direcció a Igualada per l'N-II s’incendia abans de la gasolinera del Bruc. Les flames entren al bosc baix de la muntanya i en crema 40 hectàrees.

El dissabte dia 16, a l’hora de dinar s’inicia un tercer incendi per dos punts diferents al peu de la carretera de Collbató, a l’aeri de Montserrat. Indret de canals i d’accés impossible, el foc s’enfila ràpidament fins a l’ermita de Sant Miquel. Els corrents d’aire l’empenyen amunt cap a Sant Joan; el funicular va fer viatges tota la nit portant i tornant personal per atacar les flames que ja havien entrat a l’interior del massís.

Nous focus

El dilluns dia 18, encara amb els tions encesos del foc iniciat a Collbató, comença, al matí, a Castellfollit del Boix el que havia de ser el quart i més gran incendi que havia d’afectar Montserrat i que baixaria per Monistrol cap a Vacarisses i cap a Olesa. Les flames van entrar al massís seguint el corredor natural de Sant Salvador de Guardiola i de can Maçana.

Simultàniament, es va iniciar un foc a la carretera de Montserrat, a l’indret de l’antic pas a nivell del cremallera i va amenaçar el monestir de monges de Sant Benet, que van ser evacuades. Aquest foc, empès per la marinada, va guanyar ràpidament alçada fins a la zona dels Degotalls, a tocar del monestir i el jardí dels monjos.

En aquest punt, l’esperava un grup de treballadors del santuari «equipats» amb mànegues de jardí i una petita dotació de bombers. Abans que s’albirés el foc, es va sentir un eixordador i prolongat xiulet que era l’aire calent que ascendia, i els presents van haver d’abandonar l’indret afuats per una sensació de milers d’agulles clavant-se al cos. Les flames van continuar la seva voràgine penyals amunt, alimentant-se de la vegetació d’alzines i matolls que s’arrapen a les terrasses de terra escassa. I així van arribar a les ermites de la Santa Creu i de Sant Dimes, des d’on es van escampar per la zona de sobre el monestir.

Els tions encesos queien sobre el santuari. La partida de treballadors va anar a l’anomenada Escala Dreta per evitar que les flames arribessin a les teulades i al refetor dels monjos. Els bombers van instal·lar camions a les places del santuari per bombar aigua contra els penyals de sobre l’hostal Cisneros. Tota aigua era poca; cremava l’ànima de les alzines.

I pels voltants de les vuit del vespre la boira típica dels capvespres de l’agost montserratí va fer acte de presència i les flames es van apagar com per miracle. La boira va posar la humitat ambiental necessària que milers de litres d’aigua no van poder aportar.

El mateix dia, a la vall de Monistrol, el foc havia travessat l'Eix del Llobregat, el riu i la via dels Catalans i per les velles vinyes convertides en ermots va guanyar la Serra de les Forques i va arribar al terme de Vacarisses. Cap a l’est, es va enfilar al Cul de Portadora i per l’Era de les Bruixes, prolongació de l’orografia montserratina a l’altra banda del Llobregat, fins als oliverars d’Olesa i la serra de Sant Salvador de les Espases. El foc que s’havia iniciat dos dies abans a Collbató va revifar; és quan es genera l’escena del pare Ricard M. Sans traient la imatge de la Mare de Déu de la Cova.

El dia 19, davant la incerta situació, s’evacuen els escolans i els monjos ancians i malalts i també els estiuejants de les cel·les. El president Jordi Pujol va visitar el santuari a les dues de la matinada. El grup feixista Milícia Catalana reivindica l’autoria dels incendis. I finalment entre els dies 20, 21, 22 i 23 la feina d’atac a petits focus encara incandescents, a brases, a rostolls i a alzinars de difícil accés, rebla el clau de l’extinció i Montserrat torna a la 'normalitat'.

Subscriu-te per seguir llegint